Geografia humana espanya

IES BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
GEOGRAFIA
D'ESPANYA
2n BATXILLERAT
IES BROCH I LLOP
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA
Josep Xavier Llop Goterris
1

NOTA IMPORTANT
La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la
Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu
1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes
al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei
1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És
lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa
escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic,
figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es
realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització
només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel
fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».
1a versió: abril 2018
Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-
CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia
d'aquesta llicència accediu a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o
envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900,
Mountain View, California, 94041, EUA.

ÍNDEX:
8. LA POBLACIÓ ESPANYOLA
9. L’ESPAI URBÀ
10. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL D’ESPANYA
3

TEMA 8
LA POBLACIÓ ESPANYOLA
El terme població s’usa indistintament tant per a referir-se a una agrupació o conjunt de
persones amb alguna característica en comú com per a anomenar el lloc on hi habiten1
.
En el present cas l’estudi de la població espanyola se centra en l’estudi d’una agrupació
o conjunt de persones amb la característica comuna d’habitar a l’estat espanyol.
La geografia de la població estudia les relacions de la població i l’espai i se’n serveix de
la demografia, ciència especialitzada en l’estudi de la població, que s’especialitza en
l’analisi de l’estructura i dinàmica interna de les poblacions.
1. FONTS DEMOGRÀFIQUES
Una font demogràfica és tot allò que ens permet obtindre informació sobre una població
tan actual com passada. Per tal d’estudiar la població usem fonts demogràfiques de
molts tipus: enquestes, censos, registres de població, llistats, ... alguns ens permeten
conèixer la població passada, altres aspectes concrets o parcials d’una població de
manera directa o indirecta.
A Espanya les tres fonts més importants per a estudiar la població recent són:
1. Padró:
El padró de població és el registre dels veïns d’un municipi2
. En ell es
recullen el nom, sexe, domicili, ... i altres dades estadístiques. És obligatori
estar-ne registrat. Es tracta d’un document obert i dinàmic que es modifica
constantment a partir de les altes i baixes dels empadronats.
2. Cens3
:
El cens és un recompte de la població en un lloc i moment determinat. El
cens recull la població resident i tota una sèrie de característiques socials i
econòmiques: edat, professió, estudis, ... A Espanya els censos de població
es fan conjuntament amb els de vivendes i es van iniciar a mitjan segle XIX4
.
Des de 1900 es realitzen els anys acabats en 0 i a partir del 1981 els acabats
en 1. A partir del 2011 no es duu a terme un recompte general de la població
sinó un mostreig general (del 20% de la població) que s’encreuam amb les
dedes del patró per tal de comprovar la veracitat del segon5
.
3. Registre civil:
El registre civil és el continuador dels antics registres parroquials, instaurat a
partir del 18706
. Depèn del ministeri de Justícia i registra els canvis en l’estat
civil de les persones: naixements, matrimonis i defuncions, i de nacionalitat.
2. DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ
1
Soriano, F.J. (2005) Glosario de términos geográficos Ed. Departament d’Història, Geografia i Art UJI.
[Document en línia] [Data de consulta: març 2018] <www.agh.uji.es/GLOSARIO.pdf>
2
El padró depèn del municipi per a la seua realització que remet les seues dades a l’INE.
3
Actualment l’encarregat de realitzar els censos en Espanya és l’INE.
4
El primer cens modern és del 1857 tot i què hi ha censos anteriors del segle XVIII com el d’Ensenada,
Aranda o Floridablanca que responen a la voluntat il·lustrada d’una millor administració i creació de
riquesa.
5
El canvi de model respon a la menor despesa que suposa i al fet que s’entèn que l’administració ja
disposa de suficient informació censal a les seues bases de dades.
6
Durant el Sexenni democràtic on se separa l’esglèsia i l’estat.
4

A Espanya la població es reparteix de manera molt desigual i trobem zones densament
poblades quasi a la vora d’altres pràcticament deshabitades. Les àrees més densament
poblades solen trobar-se a la perifèria peninsular i a les illes amb un interior despoblat
excepció feta de Madrid i la seua corona metropolitana, i algunes ciutats aïllades de
l’interior com Saragossa i Valladolid.
L’indicador més usat per a estudiar la distribució de la població és la densitat de
població que relaciona el nombre d’habitants amb la superfície en què viuen7
:
individus
Densitat: -----------------
superfície
Així trobem que a la Comunitat de Madrid la densitat és de meś de 800 hab/km² mentre
que a Sòria o Terol són de menys de 10 hab/km².
La població es concentra en les àrees urbanes i les rurals es troben generalment
despoblades. Les dos principals ciutats (Madrid i Barcelona) amb les respectives àreees
metropolitanes concentren quasi la meitat de la població espanyola.
7
Tot i ser un indicador prou fiable cal tenir present que les mitjanes poden amagar casos extrems; així a la
província de Castelló hi ha una densitat de població de 87 hab/km² que dissimula les grans diferències
entre els Ports amb 5 hab/km² i la Plana Baixa amb 315 hab/km².
5
Cartograma de la població espanyola per CC.AA. Font: ICV

Les causes d’aquesta distribució desigual de la població cal buscar-les en la trajectòria
històrica lligada a l’evolució econòmica dels darrers dos-cents anys, accentuada en els
últims decennis, així a l’edat mitjana la zona més poblada se situava a l’interior
peninsular però a partir del segle XVIII serà la zona costanera la més dinàmica (tan
econòmicament com poblacionalment).
Al llarg del segle XIX creix la divergència entre la perifèria, on es desenvolupa una
agricultura de mercat i els primers pols industrials, i l’interior on perviu una agricultura
cerealícola poc desenvolupada. Al llarg del segle XX el procés no s’inverteix ans
s’accentua i s’accelera a l’època del «desarrollismo» on al desenvolupament agrícola i
industrial s’afegeix el turístic8
.
8
És l’època de l’anomenat “éxode rural” que s’explica més endavant.
6

En èpoques recents el procés no ha acabat però ha patit alteracions significatives, així
continua creixent i acumulant població les costes del sud i est a més de les illes mentre
que al nord s’ha estancat o disminuït la població. L’única excepció és Madrid que
gràcies a ser la capital ha aconseguit concentrar una important aglomeració de població
al seu voltant que ha desbordat els límits administratius de la ciutat i Comunitat.
7

3. MOVIMENTS NATURALS
El moviment natural d’una població és aquell que depèn només del comportament
demogràfic d’una població sense tindre en conter els desplaçaments entre poblacións.
Hi formen part la natalitat, mortalitat, esperança de vida, fecunditat i el creixement
natural.
El moviment natural bàsicament es refereix al creixement o disminució de la població
per causes naturals (natalitat i mortalitat). Els moviments naturals són molt més
previsibles que els no naturals i poden ajudar a preveure com serà una població en un
futur.
1. Natalitat i Fecunditat:
La Natalitat o Taxa bruta de Natalitat és la relació entre el nombre de
naixements i la població en general en un moment determinat, normalment
en un any9
. Habitualment es calcula en tant per mil (‰)10
.
La Fecunditat o Índex Sintètic de Fecunditat11
expressa el nombre de fills
que una dona hipotètica tindria al llarg de la seua vida fecunda si el seu
comportament es corresponguera amb el de les taxes de fecunditat per edat.
9
TBN: Taxa Bruta de Natalitat; NV: Nascuts vius; P: Població
10
Una taxa superior al 20‰ es considera alta i inferior al 10‰ baixa.
11
“Conceptos y definiciones” [document en línia] [Data de consulta: març del 2018]
<www.jcyl.es/web/jcyl/.../Conceptos%20y%20definiciones.pdf>
8

Històricament la natalitat ha estat alta. A Espanya no comença a disminuir
fins a finals del segle XIX de manera tímida i gradual, i de manera
accelerada a partir del 1980. Este fet ve acompanyat d’una disminució del
nombre de fills per dona o Índex Sintètic de Fecunditat12
.
Esta disminució de la natalitat ha estat causada per:
▪ Canvis socials i culturals: on s’inclou l’enriquiment de la població,
l’increment del cost de la criança dels fills13
, l’aparició i extensió de l’ús
de mètodes anticonceptius, la desaparició de la família tradicional, ...
▪ Paper de la dona: hi ha una relació directa entre la incorporació massiva
de la dona al mercat de treball (i la falta de mesures de conciliació) amb
la disminució del nombre de fills.
▪ Situació econòmica: la taxa de natalitat va caure dràsticament a partir de
la crisi del 75/80 i l'augment de la taxa d'atur. Es va mantindre baixa
durant els anys 90 recuperant-se lleugerament amb la bonança
econòmica dels primers 2000 i baixant novament a partir de la Gran
Recessió del 2008.
▪ Factors estructurals: l'existència de cohorts menys nombroses en la
piràmide poblacional té com a conseqüència directa una disminució de la
taxa de natalitat (i al revés)14
. A l'igual passa amb piràmides de població
molt envellides.
▪ Falta de polítiques natalistes: a Espanya no ha hagut en èpoques recents
cap política clarament natalista, amb ajudes públiques que incentiven
l'increment del nombre de fills ni que faciliten la conciliació laboral. Allí
on s'han implantat clarament han aconseguit elevar la taxa de natalitat i
la de fecunditat15
.
12
Per a assegurar el relleu generacional l’ISF ha de ser major a 2,1 fills per dona.
13
“Quan costa un fill? (emocional i econòmicament)” Ara.cat [diari en línia] [Data de consulta: març
2018] <https://criatures.ara.cat/familia/costa-fill-emocionalment-economicament_0_1593440652.html>
14
A l'haver menys dones en edat fèrtil encara que s'augmente la taxa de fecunditat no ho fa la taxa de
natalitat.
15
A Europa només França té un índex de fecunditat que assegura el reemplaçament generacional. Els
països escandinaus i els Països Baixos s'acosten. Tots ells tenen taxes d'ocupació femenina altes i
polítiques destinades a fomentar la natalitat i la conciliació laboral.
9
Font: España en cifras 2016. INE

2. Mortalitat, Mortalitat Infantil i Esperança de Vida.
La Mortalitat o Taxa Bruta de Mortalitat és la relació entre el nombre de
defuncions i la població en general en un moment determinat, normalment
en un any16
. Habitualment es calcula en tant per mil (‰)17
.
La Mortalitat Infantil o Taxa de Mortalitat Infantil és la relació entre les
defuncions de menors d'un any i els nascuts vius. Normalment es calcula en
tant per mil (‰).
L'Esperança de Vida és el càlcul de l'edat mitjana de defunció per a una
generació. Com això només es pot calcular una vegada tots els components
d'eixa generació són morts se solen fer aproximacions estadístiques a partir
de la mitjana de defuncions actualment existent18
.
16
TBN: Taxa Bruta de Mortalitat; D: Defuncions; P: Població
17
Una taxa superior al 15‰ es considera alta, i inferior al 10‰ baixa.
18
Perez Diaz, Julio “Fórmula para el cálculo de la Esperanza de Vida” [Pàgina web en línia] Apuntes de
demografia. [Data de consulta: març de 2018] <https://apuntesdedemografia.com/curso-de-
10
Mortalitat infantil a Espanya. Font:
blogdegeografiadejuan.blogspot.com

A Espanya la mortalitat comença a disminuir a finals del segle XIX o
primeries del XX sobretot a causa de la disminució de les mortalitats
catastròfiques i la mortalitat infantil. El descens és progressiu però més
accentuat a partir de la dècada dels 40 fins a situar-se en un mínim del 7,5‰
al 1982 degut a:
▪ Millor alimentació: que influeix directament en la desaparició de les
mortalitats catastròfiques i en la disminució de la mortalitat infantil.
▪ Avanços mèdics: en el segon i tercer terç del segle amb el descobriment
dels antibiòtics i la generalització del sistema de salud universal.
▪ Més higiene: tan pública com privada. A partir de finals del segle XIX es
generalitza el clavegueram a les ciutats i pobles així com s'estén la xarxa
d'aigües potables. A més es dicten mesures constructives per a promoure
la ventilació i evitar la propagació de malalties infeccioses.
A partir de 1982 la mortalitat augmenta novament a la vegada que la
mortalitat infantil continua disminuint i l'esperança de vida creix. En esta
ocasió l'augment de la mortalitat va lligat a l'envelliment de la població.
La mortalitat infantil espanyola es troba actualment entre les més baixes del
món i difícilment podrà ser reduïda. En este cas la mortalitat infantil s'usa
com a indicador sanitari d'una població; a menor mortalitat infantil major
qualitat del sistema sanitari i a l'inrevés19
.
L'esperança de vida ha anat creixent durant el segle XX passant dels 40 anys
als 82 anys actuals20
. L'esperança de vida és major en les dones per motius
biològics, pels diferents estils de vida (normalment les homes han fet una
faena més dura) i per la major exposició dels homes a les conductes de risc
(fumar, beure alcohol)21
.
demografia/temario/tema-4-analisis-de-la-mortalidad/formula-para-el-calculo-de-la-esperanza-de-vida/>
19
Es destacable que a països més avançats econòmicament la mortalitat infantil és major, normalment
relacionat amb el sistema sanitari vigent, així a Espanya és de 3‰ i als EUA del 6‰.
20
La disminució de la mortalitat infantil i juvenil és directament responsable de la meitat de l'augment en
l'esperança de vida, només per efecte estadístic.
21
En les darreres dècades això ha canviat i segurament tindrà incidència en l'esperança de vida futura de
les dones.
11

3. Creixement natural.
El creixement natural de la població és la diferència entre el nombre de
naixements i el de defuncions d'una població en un moment determinat
normalment en un any. Es pot expressar en termes absoluts (Saldo Natural22
)
o en termes relatius (Taxa de Creixement Natural23
). A Espanya des que hi
ha dades fiables el Saldo Natural sempre havia estat positiu llevat de tres
moments puntuals24
. A partir del 2015 el Saldo Natural s'ha tornat negatiu.
4. Transició demogràfica
La teoria de la transició demogràfica25
és la principal teoria de la demografia.
Postula que existeix una ruptura històrica en les dinàmiques demogràfiques
tradicionals i que aquesta l'experimenten o experimentaran totes les
poblacions quan es donen les condicions adequades. En realitat més que una
teoria és una generalització empírica, feta a partir de l'observació del que ha
passat a molts països al llarg dels segles XIX i XX.
A Espanya la transició demogràfica té lloc més tard i de manera més gradual
que a la resta d'Europa occidental.
En la transició demogràfica considerem que és el pas d'un model demogràfic
antic amb unes taxes de natalitat i mortalitat molt elevades, a un model
demogràfic modern amb unes taxes de natalitat i mortalitat molt baixes.
La transició és per tant el pas intermedi on primer es produeix un descens de
la mortalitat lligat generalment a la desaparició de mortalitats catastròfiques i
la disminució de la mortalitat infantil degut a la millora de l'alimentació i la
sanitat. Este primer pas no va acompanyat per un descens de la natalitat que
no disminueix i fins i tot augmenta puntualment.
A partir d'un determinat moment es produeix una disminució de la natalitat
que s'adapta a un entorn de baixa mortalitat amb un creixement de la
població mínim. És en este moment de la transició quan es produeix un gran
increment poblacional que genera tensions socials i migracions.
Hui en dia hi ha demògrafs que afirmen que ens trobem davant una segona
transició demogràfica26
degut al canvi social i de model familiar dut a terme
en la societat postindustrial on, amb el creixement de l'individualisme,
tendeix a desapareixer el model de família nuclear substituït per altres tipus
de família (monoparental, singles, ...), que es produeix conjuntament amb
una disminució de les taxes de nupcialitat i un increment de l'edat mitjana
del primer fill.
22
SN és la diferència entre Naixements i Defuncions.
23
És calcula dividint el SN entre la Població i habitualment s'expressa en % encara que darrerament en
països amb una taxa de creixement molt baixa com Espanya també es pot expressar en ‰.
24
L'epidèmia de còlera del 1885, l'epidèmia de grip del 1918/19, la guerra civil del 1936/39.
25
Perez Díaz, Julio “Teoría de la transición demográfica” [Pàgina web en línia] Apuntes de demografia.
[Data de consulta: març de 2018] <https://apuntesdedemografia.com/curso-de-demografia/temario/tema-
1-introduccion/la-teoria-de-la-transicion-demografica-1/>
26
Domingo, Borja (2011) “La segunda transición demográfia en Van de Kaa y Lestahege” [Pàgina web en
línia] Apuntes de demografia. [Data de consulta: març del 2018]
<https://apuntesdedemografia.com/2011/08/26/la-segunda-transicion-demografica-en-van-de-kaa-y-
lestahege/>
12

4. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA
La població espanyola va passar d'aproximadament 10,5 milions de persones
l'any 1801 a 18,6 milions el 1900. Tot i ser un creixement considerable i
superior a la del segle anterior va ser molt inferior al d'altres països europeus a
causa de l'endarreriment en produir-se la transició demogràfica.
Al llarg del segle XX la població espanyola va passar dels 18,6 milions a 40,8
milions el 2001, més que duplicant la població, però eixe creixement no és
continuu. Podem diferenciar-hi tres etapes:
13

• El primer terç del segle es produeix un creixement constant a causa de l'inici
de la transició demogràfica. Es produeix un descens de la mortalitat que
continuarà sense pausa fins als anys 50, acompanyat d'un descens més
gradual de la natalitat. Només l'epidèmia de grip de l'hivern del 1918/19
interromp puntualment esta tendència.
• La guerra civil del 1936 al 1939 suposa un canvi important en esta
tendència. Es produeix un increment significatiu de la mortalitat i una
disminució molt important de la natalitat. A més després de la guerra hi ha
un baby boom27
d'un únic any a causa de la dura postguerra que manté la
mortalitat elevada i la natalitat no massa alta tant per les dificultats
econòmiques com per la pèrdua de població en edat reproductora en la
guerra.
• A partir del pla d'estabilització del 1959 es produeix una disminució
significativa de la mortalitat i un increment suau de la natalitat sent
considerada l'època entre el 1960 i 1977 com el baby boom poblacional. En
este moment a la política natalista del franquisme s'afegeix el
desenvolupament econòmic i són encara estes cohorts poblacionals les més
nombroses actualment en la piràmide poblacional espanyola.
5. MIGRACIONS
L'evolució de la població d'un lloc no depèn només dels moviments naturals sinó
també dels moviments migratoris. Moviment migratori o migració és tot aquell
moviment de població en l'espai. Podem distingir entre emigració o eixida de
població i immigració o arribada de població28
, així podem afirmar que
emigració i immigració són dos cares de la mateixa moneda.
27
Expressió que fa referència a un increment extraordinari del nombre de naixements. Generalment es
produeixen després d'una guerra a causa de l'aplaçament de fills mentre dura la mateixa. En el cas
espanyol només va ser d'un any degut a les dures condicions econòmiques de la postguerra i el baby
boom es va veure ajornat als anys 60.
28
Tot moviment de població implica emigració i immigració. La persona que es mou és un emigrant al
lloc on se'n va i un immigrant al lloc on arriba.
14
Creixement vegetatiu a Espanya. Font: INE, El País

El balanç o Saldo Migratori29
és la diferència entre els immigrants i els
emigrants. Per a conèixer el Creixement Real30
d'una població a més del
creixement natural també cal calcular el saldo migratori.
Hi ha diferents maneres de classificar les migracions. Habitualment classifiquem
les migracions segons travessen les fronteres d'un estat en interiors o exteriors,
segons els motius en econòmiques, polítiques o lligades a desastres naturals,
encara que hi ha altres classificacions.
1. Emigració: interior i exterior
Per a estudiar les migracions hom sol diferenciar entre migracions interiors, que
són aquelles que es donen dins les fronteres d'un estat, i les migracions exteriors,
quan els migrants travessen les fronteres.
Tradicionalment Espanya ha estat un país d'emigrants. A partir del descobriment
d'Amèrica es produeix un flux continuu d'emigrants cap a eixe continent31
.
Aturat temporalment a primeries del segle XIX degut a la independència de les
colònies, es reprèn a finals del segle XIX arribant a un màxim els anys previs a
la primera guerra mundial. La guerra atura temporalment les migracions que es
reprenen passada esta i continuaran fins a la crisi del 192932
quan disminuexien
fins a quasi desaparèixer (amb l'excepció de l'emigració política posterior a la
guerra civil cap a Mèxic). A partir dels anys 50 es reprèn l'emigració que va
perdent intensitat a finals dels anys 60.
29
Saldo Migratori = Immigrants - Emigrants
30
Creixement Real= Naixements – Defuncions + Immigrants – Emigrants. Habitualment s'expressa en
xifres absolutes i no en taxes.
31
S'ha argumentat que el baix creixement poblacional de la península es deu a la sagnia d'emigrants a les
colònies, modesta però constant al llarg de segles.
32
Fins al 1929 els països d'Amèrica, especialment Argentina, Uruguay i Brasil, necessitaven mà d'obra per
a posar en cultiu les extenses terres de què disposaven. A partir de la crisi del 29 s'incrementa l'atur i les
traves a la immigració.
15

A banda de l'emigració americana des de mitjans segle XIX i fins a la
descolonització es va produir una migració important a Algèria, on els francesos
van dur a terme una política de colonització important de manera que la major
part d'estrangers arrelats a la colònia33
eren d'origen espanyol, especialment
murcians i alacantins donada la proximitat geogràfica34
.
L'emigració a Europa també té una llarga història. Ja des del segle XIX hi ha
una emigració cap a França des dels territoris fronterers, sovint en forma
estacional per a treballar en la temporada agrària (sega, verema). Esta
emigració s'incrementa amb la primera guerra mundial a causa de la manca
de mà d'obra que suposa, però no serà fins a la reconstrucció posterior a la
segona guerra mundial quan es generalitza l'emigració a Europa; a França,
com és tradicional, i també a Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Països Baixos que
demanden mà d'obra no qualificada i disposada a treballar molt a poc preu.
L'estat espanyol facilita l'emigració mitjançant l'Instituto Español de la
Emigración que gestiona els contractes de treball35
. Esta emigració va acabar
bruscament amb la crisi del petroli del 75 quan una part dels emigrants van
quedar a l'atur i/o van haver de retornar al no renovar-los els permisos de
treball36
.
33
Anomenats pied noirs.
34
Degut a esta raó hi va haver també un moviment estacional de treballadors agraris cap a Algèria, alguns
dels quals es van establir definitivament.
35
En estos moments la major part de l'emigració a Europa és controlada i regular atès que la demanda no
supera en exés l'oferta. Tot i això l'emigració irregular també va existir encara que no és tan coneguda i no
es troba quantificada.
36
No és casual que el gran increment de l'atur que hi ha (2 milions) siga semblant al nombre d'emigrants
espanyols abans de la crisi.
16

Però tot i ser molt important l'emigració exterior té una dimensió menor que
la interior, tan quantitativa com qualitativament. És aquesta la que explica
l'actual distribució de la població a Espanya.
La migració interior també té una llarga trajectòria; així des de l'edat mitjana
amb la conquesta i ampliació dels regnes cristians del nord es produeix una
transferència de població del nord al sud ocupant terres buides o buidades37
.
Este trasvassament de població no acaba en l'edat mitjana sinó que continua
en la moderna amb l'expulsió dels moriscos i els projectes de repoblament
interior de zones poc poblades o deshabitades38
.
Fruit d'esta evolució és el canvi demogràfic que es produeix entre el segle
XV i el XVIII. Si al primer l'interior peninsular era la zona més poblada, a
partir del segle XVIII serà la perifèria la zona demogràficament més
dinàmica.
Però no només hi ha un moviment cap a zones poc poblades sinó que també
al llarg dels segles es produeix un moviment del camp a la ciutat, necessari
doncs a les ciutats la mortalitat sol ser més alta que al camp i no garanteix el
manteniment de la població39
.
Al llarg del segle XIX continuen estos dos moviments, sobretot la migració
del camp a la ciutat, que s'incrementa notablement als darrers decennis del
segle amb la industrialització de determinades zones. Així es junta una
superpoblació rural40
que troba una vàlvula d'escapament cap a les ciutats
industrials de Catalunya, Astúries, País Basc i Madrid. Comença així el que
posteriorment s'anomenarà «èxode rural41
».
37
El que tradicionalment es coneix com a repoblació que respon a dos objectius; el primer és omplir el
buit poblacional que deixa la població expulsada i segon consolidar l'ocupació del territori.
38
Dins la política il·lustrada a finals del segle XVIII es va repoblar Sierra Morena, el delta de l'Ebre, i es
van crear pobles nous en moltes altres zones.
39
En general les ciutats preindustrials tenen unes condicions sanitàries que afavoreixen l'alta mortalitat.
40
En molts municipis el màxim poblacional es troba en el cens de 1890 o 1900 davallant lleugerament a
partir d'esta data fins al 1960 quan el descens esdevé accelerat i imparable.
41
Podem definir l'èxode rural com l'emigració massiva de població de zones rurals a zones urbanes.
17

L'èxode rural que comença a les acaballes del segle XIX ha continuat amb
diferent intensitat fins al dia d'avui. Així durant el primer terç del segle XX
amb l'extensió de la industrialització espanyola s'accelera l'emigració a les
principals zones industrials (i en menor mesura mineres) tradicionals a les
quals s'afegeixen altres zones: les hortes mediterrànies amb una agricultura
de mercat molt productiva i les grans capitals administratives (Sevilla,
Saragossa).
Només la guerra civil i la posterior postguerra frena l'èxode rural durant una
dècada, de manera que fins als anys 50 la població rural es manté estable42
.
Però a partir de la liberalització de l'economia als anys 50, i el «plan de
estabilización43
» del 59 es produeix la mecanització del camp, l'obertura del
mercat agrari a l'exterior que condueix a una crisi del món rural i més que un
èxode una autèntica fugida del món rural cap a les ciutats que en vint anys
buida el camp. En aquests anys almenys 10 milions de persones44
emigren
del camp a la ciutat.
Amb la crisi del 1975 es frena l'èxode rural per dos raons; la primera perquè
l'augment de l'atur fa de les ciutats un lloc poc atractiu per a emigrar i la
segona perquè ja no queda quasi gent per a emigrar. En este moment als
destins industrials tradicionals s'afegeixen alguns dels nous pols de
desenvolupament industrial i les zones turístiques costaneres.
A partir de 1975 l'èxode rural es pot donar per acabat, almenys
quantitativament encara que qualitativament continua perquè els jòvens
continuen migrant del camp a la ciutat i l'emigració de retorn és, sobretot, de
persones jubilades.
Les migracions interiors actuals es centren en desplaçaments interurbans,
especialment dins de les àrees metropolitanes i, sobretot, des de l'àrea central
cap a la perifèria, en un moviment de suburbanització que només s'ha revertit
(parcialment) en algunes grans capitals.
Actualment les corrents migratòries no s'han aturat. A partir de la Gran
Recessió ha retornat l'emigració a l'exterior, especialment als països de la
42
Al cens de 1940 la població rural és superior a la del 1930. El cens de 1950 mostra un lleu descens.
43
Pel qual s'acaba definitivament l'etapa autàrquica de la postguerra i s'obre l'economia a l'exterior
modernitzant-la i fomentant la industrialització.
44
Sobre una població total de 30 milions, el qual és un terç de la població.
18
Èxode rural a Espanya.

Unió Europea amb una taxa d'ocupació més alta, especialment de joves amb
una alta qualificació que no troben eixides laborals a Espanya. Esta
emigració s'ha afegit a la migració de retorn provocant que el balanç
migratori torne a ser negatiu.
2. Conseqüències
Com a conseqüència de l'emigració exterior la població espanyola dels
darrers dos segles no va créixer tant com la de la resta d'Europa. A més el fet
que la gran majoria d'emigrants es concentren en algunes regions ha
accentuat la desigual distribució territorial.
Per altra banda les conseqüències econòmiques són ambivalents; d'una banda
positives per la disminució de la pressió sobre el mercat laboral interior i les
remesses de divises enviades pels immigrants que van contribuir a equilibrar
la balança de pagaments. D'altra banda hi ha conseqüències negatives
evidents com la pèrdua d'una part de la població dinàmica i emprenedora.
Les conseqüències de les migracions interiors han estat més profundes. En el
pla demogràfic són responsables de la distribució actual de la població amb
grans zones rurals interiors buides de població i una acumulació de la
població en les zones litorals i, especialment en les grans ciutats. A més
l'emigració de la gent més jove provoca un envelliment progressiu de la
població rural que esdevé inviable des del punt de vista demogràfic. A més
com que habitualment emigren més les dones ha provocat una forta ratio de
masculinitat en el camp45
.
En el pla econòmic a les àrees rurals la migració va permetre incrementar els
recursos de la població restant, però a la llarga ha provocat deseconomies de
subpoblació46
per la falta de serveis associats a esta. Per contra a les ciutats
es produeix un rejoveniment de la població i l'aparició de deseconomies de
congestió47
amb problemes de sòl, habitatge, equipaments, etc.
En el pla social s'ha produït la desaparició del teixit social en molts pobles i
comarques i també ha creat problemes d'assimilació en algunes àrees
urbanes.
3. Immigració
A partir del 1995 apareix un fenomen nou com és la immigració. El
creixement econòmic del canvi de mil·leni lligat a un model productiu que
demandava mà d'obra barata i poc qualificada48
ha incentivat l'arribada
d'immigrants econòmics.
Les causes d'esta nova migració són diverses49
; en primer lloc la necessitat
de mà d'obra barata i poc qualificada, però també la proximitat d'Espanya a
Àfrica o els llaços historicoculturals amb Amèrica Llatina que afavoreixen
l'arribada de persones d'aquesta procedència.
45
A la dècada dels 80 es van arribar a fer “caravanes de dones” en alguns pobles per a què els fadrins
locals pugueren trobar muller.
46
Podem considerar-les una variant de les deseconomies d'escala que provoquen ineficiències lligades al
descens de població.
47
Seria el cas contrari a les deseconomies de subpoblació.
48
L'arribada d'un gran contingent de mà d'obra barata va permetre que els salaris no augmentaren
afavorint d'eixa manera als ocupadors en perjudici dels assalariats, i desincentivant la inversió en
incrementar la productivitat.
49
Se podria apuntar també les facilitats donades a la immigració o, si més no, l'absència de traves, per part
de les autoritats.
19

La major part dels immigrants econòmics arribats a Espanya provenen del
nord d'Àfrica (Marroc i en menor mesura Argèlia), de Romania, d'Equador i
Colombia, i en menor mesura de l'Àfrica subsahariana, de la resta d'Amèrica
Llatina i d'altres països de l'est d'Europa.
A banda d'esta immigració econòmica s'ha produït també una immigració
procedent de països del nord i oest d'Europa (Regne Unit i Alemanya
especialment) amb unes característiques diferents. En este cas es tracta de
jubilats que canvien la seua residència buscant millor clima i un nivell de
vida més assequible per a les seues pensions.
La distribució de la població estrangera no ha estat uniforme, així les zones
econòmicament més dinàmiques han estat el destí principal d'esta
immigració, sobretot els grans centres urbans. Així trobem comunitats
autònomes on el percentatge d'immigrants és superior al 15% com Madrid,
Catalunya, Balears, Múrcia o la Comunitat Valenciana, i d'altres on és
inferior al 5% com Galícia, Astúries, Extremadura o Cantàbria.
20
Origen dels immigrants a España. Font: El país.

A partir del 2008 i com a conseqüència de la Gran Recessió50
es va aturar el
flux migratori d'entrada i fins i tot va haver una migració de retorn51
, sobretot
cap als països d'Amèrica Llatina.
4. Moviments pendulars
Els moviments pendulars no impliquen un canvi de residència, per tant no es
poden incloure dintre les migracions, però tenen una gran incidència en la
distribució de la població. Podem definir un moviment pendular com la
«mobilitat de la població entre dos punts separats del territori donada per
motius laborals o d’estudi principalment. És característic d’aquest tipus de
moviment la regularitat diària, si bé també es consideren moviments
pendulars els desplaçaments regulars de cap de setmana o de vacances per
motius d’oci»52
. Estos moviments són els que provoquen greus problemes de
circulació als accessos de les ciutats, tant diàriament com en cap de setmana,
i estan lligats a l'extensió de la ciutat difussa en l'espai.
50
“Gran Recensión” [article en línia] Wikipedia [Data de consulta: març 2018]
<https://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Recesi%C3%B3n>
51
Migració de tornada al lloc d'origen o residència habitual, en general, després d'haver passat almenys un
any fora.
52
Enciclopèdia catalana [pàgina web en línia] [Data de consulta: març 2018]
<https://www.enciclopedia.ca>
21
Moviments pendulars a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Nacionalitats predominants entre els estrangers
empadronats a Espanya. España en cifras 2012 INE

6. ESTRUCTURA
L'estructura de la població és la seua composició per sexe, edat o per activitat
econòmica.
1. Sexe i edat
L'estructura per sexe és la relació entre el nombre d'homes i dones que
componen una població. A través de la sex ratio que és la relació de
masculinitat53
o feminitat calculem la proporció d'homes i dones d'un
territori.
A Espanya actualment és de 97% d'homes per cada dona encara que naixen
de mitjana 105 xiquets per cada 100 xiquetes. En les generacions més joves
els homes són majoritaris mentre que a partir de la mitjana edat s'equilibra la
relació entre sexes sent majoritàries les dones a edats més avançades54
. Açò
s'explica per la major morbilitat dels homes i l'esperança de vida més gran de
les dones, lligada al fet d'haver desenvolupat treballs menys pesats i tingut
uns hàbits de vida més saludables55
.
L'estructura per edat és la composició de la població per grups d'edat.
Tradicionalment dividim la població en tres grups: joves (0-15 anys), adults
(16-64 anys) i grans (65 i més)56
. A partir d'ací es pot calcular l'índex de
joventut o el d'envelliment que és el percentatge de joves (o gent gran) sobre
el total de la població57
. Quan el percentatge de joves supera el 35% de la
població podem considerar-la jove. Quan el percentatge de gent gran supera
el 12% parlem de població envellida.
En la població espanyola el 2015 els joves suposen un 16% de la població i
la gent gran un 18%, encara que presenten molta desigualtat espacial, així en
algunes comunitats com Galícia o Castella i Lleó la taxa d'envelliment arriba
quasi al 24% i el mateix passa en l'índex de joventut.
Les causes de l'envelliment de la població són diverses, la principal és
l'augment de l'esperança de vida que incrementa el nombre de la gent gran
però també contribueix el fort descens de la natalitat que es va produir a
partir del 1980. Per això les comunitats amb major índex de joventut
coincideixen amb les que presenten una taxa de natalitat més alta. Les
comunitats més envellides es corresponen també amb una mortalitat més alta
(acompanyada generalment per una elevada esperança de vida) i són les que
en el passat van estar més afectades per l'emigració i actualment presenten
una economia estancada o amb creixement baix.
Les conseqüències de l'envelliment són la desacceleració econòmica i
l'elevació de les despeses en pensions i sanitat. La primera perquè
l'envelliment redueix la població activa i la despesa mitjana58
; la segona
53
Taxa de masculinitat = nombre d'homes x100/ nre dones.
Taxa de feminitat = nombre de dones x100/nre homes.
54
Sobre els 50-55 anys s'equilibren els dos sexes i a partir dels 85 les dones quasi són el doble que els
homes.
55
Al desaparéixer bona part dels treballs més pesats i igualar-se les conductes de risc entre homes i dones
(tabaquisme, alcohol, …) s'ha anat reduïnt la difèrencia en l'esperança de vida a favor de les dones.
56
Esta classificació està condicionada per la relació de la població amb el treball. Així els adults són les
persones actives com més avant és vorà.
57
Índex de joventut=Població de 0-15 anys x100 / Població total
Índex d'envelliment= Població de 65 i més anys x 100 / Població total
58
Tradicionalment la gent gran consumeix menys que la jove, per tant la seua demanda agregada és
menor.
22

perquè la gent gran són els principals consumidors de medicaments i de
l'atenció sanitaria i hospitalària.
L'estructura per sexe i edat es pot representar en una piràmide de població
que podem definir com un gràfic que mostra l'estructura demogràfica per
sexe i edat en un moment donat. A més, la piràmide reflecteix en el seu
perfil els successos que han tingut repercussions demogràfiques en la
població que mostra. Les piràmides de població presenten formes diferents
depenent de si predomina la població jove i creixent (forma de piràmide
tradicional), adulta i estancada (forma de campana) o major i regressiva
(forma de bulb).
23
Piràmide de població espanyola a 1 de gener del 2016. España en cifras 2017. INE
Població major de 65 anys. La península ibérica en cifras 2018. INE

2. Ocupació
L'estructura econòmica de la població estudia la població que contribueix
amb la seua activitat al procés productiu. Depenent de la seua contribució
diferenciem entre:
◦ Població activa: és el conjunt de persones de 16 i més anys que treballen o
estan en disposició de treballar59
.
◦ Població inactiva: és aquella població que no treballa o no pot treballar.
◦ Població ocupada: és la part de la població activa que està realitzant un
treball en un moment donat.
◦ Població aturada: és la part de la població activa que no treballa però està
buscant un treball o disposada a treballar60
.
La taxa d'activitat61
expressa el percentatge de població activa sobre el total
de població adulta (o en edat de treballar).
La taxa de desocupació62
és el percentatge de població aturada sobre la
població activa.
59
En general la classificació per edat es fa seguint la classificació econòmica de la població, així els
jòvens (0-15 anys) i grans (65 i més) són les franges d'edat que estan fora de l'edat activa o adulta.
60
A Espanya és l'INE l'encarregat de calcular els índex de població activa, ocupada i aturada. El calcul es
fa mitjançant l'Enquesta de Població Activa que es publica trimestralment i en la qual es té en conte l'estat
de la persona (actiu, ocupat o aturat) en els quinze dies anteriors.
El ministeri de treball publica mensualment també les dades d'afiliació a la seguretat social i d'inscrits a
l'INEM on consten ocupats i aturats, però no presenten una metodologia equiparable a la resta d'Europa,
entre d'altres coses perquè minimitzen els aturats al només constar aquells inscrits a l'INEM, inscripció
que no és obligatòria.
61
Taxa d'activitat=Població activa x 100 / Població major de 16 anys (o més habitualment Població entre
16 i 64 anys)
62
Taxa de desocupació (o d'atur) = Població activa desocupada x 100 / Població activa
24
Taxa d'activitat espanyola el 2016. Font: Anuario
estadístico de España 2017. INE

La taxa de dependència63
és una mesura que expressa la quantitat de població
potencialment inactiva sobre la potencialment activa.
La taxa d'activitat i d'ocupació ha variat al llarg del temps. La taxa d'activitat
ha estat baixa tradicionalment per la discriminació de les dones rurals que
constaven coma inactives tot i què sempre han sigut un pilar dins l'economia
agrària; també a causa de les migracions de gent activa i a més perquè moltes
dones no es van incorporar a l'activitat industrial a les ciutats després de
l'èxode rural. A partir de la dècada de 1990 la taxa d'activitat ha anat creixent
a l'incorporar-se la dona al mercat laboral, també per la incorporació de la
generació del baby boom i l'arribada d'immigrants64
.
La taxa d'activitat presenta variacions segons el sexe, l'edat i el territori. Així
la taxa d'activitat masculina és molt superior a la femenina encara que va
descendir al llarg del segle a causa de l'emigració arribant a un mínim el
63
Taxa de dependència= Població dependent (0-15 i 65 i més) x 100 / Població en edat de treballar (16-
64)
64
Al 1991 s'implanta l'EPA i canvia el sistema de calcular la població activa. Posteriorment el 2000 es va
canviar el càlcul de la població aturada que també va produir variacions en la taxa d'activitat.
25
España en cifras 2017. INE
Font: Gobierno de Navarra.

1980 a causa de l'increment de desocupats provoca per la forta reconversió
industrial amb una important jubilació anticipada i l'abandó per part de molts
homes de la recerca d'ocupació. La taxa d'activitat femenina parteix de xifres
molt baixes a principis del segle XX i arriba a un mínim els anys 40 per
motius ideològics. A partir d'ací va creixent, sobretot a partir dels anys 80 de
manera que hui en dia es troba quasi al mateix nivell que la masculina. Açò
es deu als canvis ideològics (canvi de mentalitat sobre el paper de la dona en
societat), demogràfics (control de la natalitat) i econòmics (creixement de
l'ocupació en el sector terciari i necessitat de més d'un sou en la família) de
les darreres dècades.
La taxa de desocupació també ha variat molt. Fins el 1975 la desocupació no
superava el 3-4% de la població65
. A partir del 1975 l'atur creix fins a taxes
del 20-25% com a conseqüència de la crisi del petroli i de la dura
reconversió industrial a la qual s'afegeix el retorn d'emigrants i l'arribada a
l'edat activa dels baby boomers. En línies generals la desocupació es manté
alta fins el 1995 quan comença a descendir durant l'etapa d'expansió
econòmica lligada al boom de la construcció fins a situar-se en el 8% al
2007. Com a conseqüència de la Gran Recessió l'atur torna a incrementar-se
fins al 27% iniciant posteriorment una suau davallada que no ha acabat
encara.
La taxa de desocupació presenta variacions depenent del sexe (és major en
les dones), l'edat (major en els joves), el nivell d'instrucció (més alta quan
menys estudis), època de l'any (menor a les campanyes turístiques i de nadal)
i sobretot per comunitats que van del 10% en Navarra o el País Basc al 25%
en Extremadura o Andalúsia.
Podem a més classificar l'ocupació per sectors d'activitat (primari, secundari
i terciari). L'ocupació per sectors d'activitat ha evolucionat al llarg del segle
XX. Així a principis de segle XX el sector primari ocupava la gran majoria
de la població (65%). Durant el primer terç del segle va anar disminuint
coincidint amb l'emigració i el primer èxode rural. Esta tendència es va
frenar a partir de la Guerra Civil i la postguerra per les dificultats
d'alimentació66
a les ciutats i l'aposta del primer franquisme pel
desenvolupament del sector primari67
. A partir del 1960 amb el
desarrollismo i l'èxode rural la població ocupada en el sector secundari
iguala i supera per primera vegada la primària. A partir del 1975 la població
secundària comença un fort descens a causa de la reconversió industrial i la
mecanització de bona part de les activitats manufactureres. Això afegit al
continuat descens de l'ocupació primària ha portat a una terciarització
creixent de l'ocupació.
7. PERSPECTIVES DE FUTUR
La població espanyola actualment presenta una sèrie de reptes de ara al futur, els
principals dels quals són:
65
Cal tindre en conte que les dades de desocupats anteriors als anys 60 no són fiables tant per la forma de
calcular-la com pel fet que existeix una important economia informal; a més hi ha la valvula d'escapament
de l'emigració per a tots aquells que no troben faena.
66
Amb les “cartillas de racionamiento” a les ciutats es va arribar a passar fam mentre que al poble almenys
es podia menjar.
67
En este moment es duen a terme programes de colonització interior, construcció d'embassaments i
augment del regadiu.
26

• Envelliment creixent de la població com a conseqüència del manteniment
d'una fecunditat baixa i d'una esperança de vida alta. Això comportarà un
augment de la taxa de dependència i un increment de les despeses de l'estat en
pensions i sanitat68
.
• Pèrdua de població69
, la principal causa del descens de la natalitat degut al baix
índex de fecunditat i a què les cohorts que s'incorporaran a l'edat fecunda són
inferiors a les anteriors; a més malgrat que l'esperança de vida continuarà alta70
la mortalitat pujarà per culpa de la gran quantitat de població anciana.
• Dubtes sobre els moviments demogràfics. Dels paràmetres demogràfics bàsics
d'una població el més impredictible són les migracions ja que depenen de
l'evolució de l'economia tan a escala estatal com internacional. Espanya entre el
1995 i 2008 va experimentar un saldo migratori positiu de 6 milions de
persones. A partir del 2008 el saldo migratori ha estat equilibrat o fins i tot
negatiu, però res ens permet saber com serà en un futur.
Es poden dur a terme tota una sèrie de polítiques demogràfiques71
per a alterar
estes prediccions. En molts països s'han dut a terme amb relatiu èxit polítiques
natalistes incentivant econòmicament els naixements directament o indirecta72
. A
Espanya no hi ha hagut polítiques natalistes tot i què des dels anys 90 té un
índex de fecunditat dels més baixos d'Europa73
.
68
Les pensions representen aproximadament un terç de la despesa pública en Espanya. La sanitat sobre un
15%.
69
Això dependrà dels moviments migratoris perquè el creixement natural serà negatiu en les pròximes
dècades.
70
Les previsions apunten a que continuarà creixent i què s'acostarà en uns decennis als cent anys. Això
serà possible si els avanços mèdics i sanitaris arriben a la majoria de la població i avancen més de pressa
que les causes de la morbilitat.
71
Les polítiques demogràfiques són totes aquelles mesures i estratègies que adopten els governs per influir
en l'evolució de la població d'un estat.
72
Des del pagament per fill, desgravacions a la seguretat social, prolongació del permís de paternitat, etc.
73
A Europa el 80% de les famílies reben ajudes estatals. A Espanya només el 10%.
27

8. BIBLIOGRAFIA
• Abascal Altuzarra, Fernando et al. (2016) Geografia Ed. Voramar/Santillana
• Muñoz-Delgado y Mérida, concepción (2009) Geografia Ed. Anaya
• Albert Mas, A. I Benejam Arguimbau, P (2009) Geografia Ed. Vicens Vives
• Pérez Díaz, Julio Apuntes de demografía [pàgina web en línia] [Data de
consulta: març 2018] <https://apuntesdedemografia.com>
• Valero Matas, J. A. Et al (2015) «El pasado vuelve a marcar el presente: la
emigración española» [article en línia] Papeles de población vol. 21 nº83
ene/mar 2015 [Data de consulta: març 2018]
<http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1405-
74252015000100003> ISSN 2448-7147
• Instituto Nacional de Estadística [base de dades en línia] <http://www.ine.es/>
• «España a través de los mapas» [Pàgina web en línia] Instituto Geogràfico
nacional [Data de consulta: març 2018] <http://www.ign.es/espmap/>
28

ACTIVITATS TEMA 8:
1. A partir de les dades de l'INE74
construeix la piràmide de població d'Espanya.
2. Comenta la piràmide resultant d'acord amb l'esquema següent:
https://es.slideshare.net/MJoseGa/comentario-pirmide-de-poblacin
3. En la plantilla annexa representa la Taxa Bruta de Natalitat, la Taxa Bruta de
Mortalitat, el Creixement Natural i el Creixement Real de l'any 2017 per
comunitats autònomes a partir de les dades de l'INE75
.
PLANTILLA
74
http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/categoria.htm?c=Estadistica_P&cid=1254735572981
75
No vos oblideu de indicar la font exàcta de les dades (INE) i l'adreça electrònica i la data d'accés (podeu
incloure un enllaç).
29

TEMA 9
L'ESPAI URBÀ
A mesura que s’ha anat produint una transformació econòmica a l’Estat espanyol i s’ha
passat, com hem analitzat, del predomini del sector agrari al de la indústria i els serveis,
ha anat perdent importància la població rural i, per contra, s’ha incrementat
substancialment la població urbana. Aquest procés és comú a tots els espais
desenvolupats del planeta, de manera que avui el món avançat s’identifica plenament
amb la ciutat.
1. CONCEPTES
La ciutat és un espai complex, definit per nombrosos elements: naturals,
mediambientals, socials, polítics, culturals i econòmics. És un espai sociodemogràfic,
productiu i cultural, generat al llarg d’un procés històric que ha deixat empremtes
materials, conservades o transformades; és un espai viu, amb un dinamisme constant,
que va creixent i evolucionant en la mesura que es constitueix en centre d’atracció de la
inversió, de la creació de llocs de treball i del creixement demogràfic.
La ciutat es caracteritza per tenir una forma material, la morfologia urbana, i unes
funcions generalment interrelacionades amb una manifestació espacial, l’estructura
urbana. Alhora, es defineix per uns tipus de vida peculiars, fruit també d’una societat
complexa, oberta i, en general, evolucionada. No solament és important en ella mateixa,
també és un element que organitza i influeix en un espai més ampli, amb el qual
determina uns fluxos o unes relacions socioeconòmiques d’importància i extensió
diferents, i es defineix, així, el que es coneix com a àrea d’influència urbana. També cal
assenyalar que no totes les ciutats tenen la mateixa transcendència, ateses les diferents
funcions econòmiques i el volum demogràfic que tenen, raó per la qual és possible
parlar d’una jerarquia urbana, les relacions entre si de la qual configuren un sistema
urbà.
El procés d’urbanització a l’Estat espanyol ha estat complex i arrelat en la història, ja
que es diferencia clarament l’etapa preindustrial de la industrial pròpiament dita i de
l’actual, lligada a la neoindústria i els serveis. Tanmateix, s’ha de remarcar que la
dimensió i la complexitat de les ciutats han estat íntimament vinculades a l’arrencada
industrial i, per consegüent, al canvi econòmic. Així, l’any 1900 la població de l’Estat
espanyol que vivia en ciutats representava tan sols el 32,21 % del total, el 1950 pujava
al 52 % i el 1995, al 77 %.
30

Aquest llarg procés és responsable de l’heterogeneïtat urbana de l’Estat espanyol, en el
qual es barreja la ciutat històrica amb els nous desenvolupaments; morfologies molt
contrastades, alhora que funcions molt diferents que determinen tant estructures internes
molt contraposades com influències espacials també dispars.
1. Dificultats a l’hora de classificar les ciutats:
Molt sovint es classifiquen els assentaments segons el nombre d’habitants que
tenen, sense que hi haja un criteri unànime en els diferents països del món. Per
contra, l’heterogeneïtat de plantejaments és gran. A l’Estat espanyol es diferencien,
des del punt de vista estadístic, tres categories: urbana, quan el nucli de població
supera els 10.000 habitants; semiurbana, quan té entre 2.000 i 10.000 habitants, i
rural, si està per sota dels 2.000 habitants.
Aquest criteri no deixa de ser una aproximació a la definició de ciutat, malgrat que
siga, per la seva facilitat, un dels més utilitzats. A fi de precisar més el perfil urbà
d’un assentament, es fan servir altres criteris, entre els quals podem esmentar els
següents: la densitat de població, les característiques de l’espai edificat (continuïtat
en la construcció, morfologia dels edificis) i, sobretot, les funcions econòmiques que
s’hi desenvolupen, de les quals destaca el caràcter de ciutat quan la majoria de la
població activa no és agrària i es dedica a la indústria i als serveis.
En conjunt, dimensió, densitat, forma i activitat dominant són els criteris més
generalitzats per definir la ciutat com a tal, sense oblidar en alguns casos la
percepció que els éssers humans tenen de la ciutat, a partir d’una sèrie de símbols i
valors.
2. Ciutat:
Recapitulant podem definir una ciutat com una àrea urbana amb una alta densitat de
població on predominen fonamentalment la indústria i els serveis. Es diferència
d'altres entitats urbanes per diferents criteris, entre els que s'inclouen la població,
densitat poblacional o estatut legal, encara que la seua distinció varia entre països.
El terme ciutat sol usar-se per a designar una determinada entitat político-
administrativa urbanitzada, encara que també podem emprar-lo per a descriure una
àrea d'urbanització contigua (àrea metropolitana, regió urbana, etc.).
31
: Percentatge població urbana i rural. Font
INE
Taxa d'urbanització. Font IGN i INE

3. Espai urbà:
Per a la geografia urbana l'espai o paisatge urbà és el propi dels nuclis urbans o
ciutats, definits prèviament per criteris numèrics o funcionals (ciutat industrial o de
serveis).
La ciutat és un element difusor de productes, com els serveis, dotacions i
infraestructures, dels quals es serveix la població rural que, amb el pas del temps,
tendeix a adquirir comportaments urbans i a diluir les diferències. Al mateix temps,
la ciutat necessita el camp que l'abastisca de mercaderies agrícoles i ramaderes,
energia i productes primaris que ella no pot produir. La ciutat serveix també com a
lloc d'oci i lleure.
PROCÉS D'URBANITZACIÓ
El creixement de la població urbana, la decadència del medi rural i la configuració
d’una xarxa de ciutats, localitzades preferentment a la perifèria, són trets de l’Estat
espanyol configurats al llarg d’uns processos que tenen l’arrel en la història. Són
processos molt complexos, i es podria afirmar que cada ciutat pren un protagonisme i
una especificitat que es manifesten avui dia en nombrosos fets materials, com ara una
determinada morfologia urbana o uns edificis singulars, que són testimonis del passat.
Tanmateix, també hi ha aspectes generals que expliquen moltes qüestions urbanes
relacionades amb el seu protagonisme històric, amb la seua fisonomia i amb les seues
relacions amb un espai més o menys ampli. Entre aquests fets generals cal destacar, com
hem assenyalat, l’activitat econòmica dominant i el dinamisme, juntament amb el grau
d’atracció demogràfica.
Per això, i per tal de comprendre els canvis que s’han produït a les ciutats de l’Estat
espanyol, diferenciarem les etapes següents: la preindustrial, la industrial, i la
postindustrial i de serveis, també anomenada per alguns autors postindustrial. Al seu
torn, dintre d’aquestes àmplies etapes, cal diferenciar fites o moments significatius que
van repercutir en la trajectòria urbana de l’Estat espanyol; és a dir, a part d’haver-hi
grans diferencies entre cada una d’aquestes etapes, també apareixen forts contrastos dins
de cadascuna.
1. La ciutat preindustrial
32
Exemple de ciutat compacta. Cadis.

Aquesta llarga etapa, que arriba pràcticament fins al segle XIX, es caracteritza
per diferents fites històriques que van tenir una repercussió urbana. En general,
es defineixen dues situacions contraposades: en un primer moment, la ciutat
constituïa un conjunt independent, desarticulat del seu espai; després, es va
transformar quan es van expandir el comerç exterior i la integració
politicoadministrativa.
a) Comerç i dominació política, elements clau de la urbanització inicial a
Espanya.
A l’Estat espanyol es van establir molt aviat assentaments urbans en
participar en l’eix comercial de la Mediterrània. Així, van sorgir ciutats
importants vinculades a l’activitat de fenicis, cretencs i cartaginesos a la
costa andalusa, sobretot entre Cartagena i Huelva. Grècia va completar, per
raons comercials i polítiques, la xarxa de ciutats des d’Empúries fins a
Cadis, reforçada i consolidada després per Roma. D’aquesta manera, en el
període de la romanització, a l’actual Estat espanyol hi havia una xarxa
urbana sòlida, establerta a partir de l’organització provincial, militar i
comercial. Aquest és el cas de ciutats com ara Tarragona, Mèrida, Sevilla,
Cartagena, Astorga, Càceres, la Corunya, Barcelona, Lleó, Lugo, Pamplona
o Saragossa. La decadència de Roma també va originar la decadència
econòmica, cultural i social, que es va traduir en la crisi de les ciutats,
superada durant l’edat mitjana.
b) · La ciutat cristiana i islàmica de l’edat mitjana.
33
Ciutats i vies romanes a Hispania.

A l’edat mitjana, Espanya va conèixer dues formes diferents d’urbanització
lligades a dues cultures oposades: la cristiana i la islàmica.
La primera es va consolidar a la meitat nord de la península i va determinar
el desenvolupament de ciutats petites i mitjanes vinculades al comerç,
sobretot al de la llana (Bilbao), a l’explotació del bestiar de llana (Lleó,
Valladolid, Arévalo, Àvila, Segòvia i Sòria), a la celebració de fires (Medina
del Campo), i a l’apogeu del camí de Sant Jaume (Jaca, Pamplona, Estella,
Logronyo, Santo Domingo de la Calçada, Burgos, Carrión, Sahagún, Lleó,
Astorga, Villafranca i Santiago de Compostel·la).
La meitat sud, sobretot Andalusia, va conèixer l’esplendor urbana de l’islam
a través de grans ciutats (com ara Còrdova, Sevilla i Granada) a causa del
desenvolupament d’activitats artesanes (tèxtil, ceràmica, vidre, pell,
orfebreria), de serveis significatius (culturals) i del comerç. Va ser, al seu
torn, un espai de difusió urbana paral·lel a la dominació del territori: un
exemple d’això era la zona que unia Còrdova amb Toledo i Saragossa.
La costa mediterrània va tenir un desenvolupament urbà important a partir de
la Corona d’Aragó i de la introducció de nombroses activitats (seda o
regadius) gràcies als àrabs. València i Barcelona eren, en aquella època, dos
centres econòmics importants.
Al final d’aquest període hi havia dos grans espais urbanitzats: la vall del
Guadalquivir i Castella. Aquests dos espais van ser protagonistes fins
pràcticament al segle XVIII.
34
Ciutats a l'Espanya Medieval.

c) · Apogeu i decadència de la ciutat a l’Espanya moderna
La Reconquesta, amb tot el que va comportar d’organització política i
administrativa, i la conquesta d’Amèrica, juntament amb l’enorme
desenvolupament del comerç i del transport, constitueixen els factors que
més influïren en la urbanització de l’Espanya moderna.
Així, al final del segle XVI hi destacaven les ciutats de la vall del
Guadalquivir i de Castella. La primera era una peça clau en el comerç
americà (activitat en la qual destacava Sevilla), juntament amb altres
activitats derivades de l’agricultura i l’artesanat presents a Jaén, Baeza,
Còrdova, Úbeda i Jerez; més cap al sud, Granada destacava dintre del medi
rural. A Castella, l’explotació agropecuària, el comerç, l’artesanat i el poder
polític van permetre la consolidació de tres ciutats importants: Valladolid,
Toledo i Madrid, juntament amb altres de més petites, com ara Burgos,
Segòvia i Zamora.
Dos segles més tard s’havien de produir uns quants canvis, com ara l’apogeu
de Cadis enfront de Sevilla a Andalusia, la decadència de Castella com a
zona urbana, el desenvolupament mercantil dels ports cantàbrics i atlàntics
(la Corunya, Bilbao, Santander) i l’impuls de la urbanització de la regió
valenciana, lligada a l’horta i l’expansió comercial catalana. Al final del
segle XVIII ja es perfilaven els espais urbans actuals: protagonisme de la
perifèria i decadència de l’interior, amb l’excepció de Madrid (potenciada,
sobre tot, per Carles III).
2. La ciutat industrial
El segle XIX va constituir un període d’apogeu i consolidació de moltes ciutats
espanyoles. Van ser nombrosos els esdeveniments que hi van contribuir, però
35
Principals ciutats espanyoles al s. XVII.

caldria destacar-ne dos, un de caràcter politicoadministratiu i un altre de tipus
econòmic.
a) En el primer cas, cal destacar la configuració de les províncies, que ha
sobreviscut fins a l’actualitat i que va afectar nombroses ciutats des del
moment que es van designar les capitals provincials on s’havien de localitzar
els serveis públics propis del seu rang. Algunes ciutats antigues van perdre
importància en favor de les capitals designades; aquest és el cas d’El Burgo
de Osma amb relació a Sòria, Tudela respecte de Pamplona i Sigüenza de
Guadalajara.
b) El segon esdeveniment destacable té un marcat caràcter econòmic i deriva
del procés industrial ja analitzat, el qual assoleix un cert protagonisme a
l’Estat espanyol en el segle XIX. La industrialització inicial va afectar molt
poques ciutats, per bé que es van dibuixar els espais que destaquen avui: el
nord, sobretot el País Basc, i el nord-est, on Catalunya ocupa el lloc més
destacat. L’interior espanyol s’identifica amb un gran buit urbà, amb
l’excepció sobretot de Madrid i, a una certa distància, Saragossa i
Valladolid, nuclis urbans aïllats envoltats d’un ampli espai rural.
A mitjan segle XIX Madrid era la ciutat espanyola més gran, amb més de
300.000 habitants; Barcelona en tenia més de 200.000, València i Sevilla
passaven dels 100.000 i altres ciutats com ara Cadis, Granada i Saragossa ja
en tenien més de 50.000.
c) · El protagonisme de la indústria en el creixement urbà
36
Les ciutats espanyoles al 1900.

Indústria i ciutat eren dos aspectes íntimament lligats a l’Estat espanyol en el
segle XX, sobretot fins a la crisi econòmica dels anys setanta, paral·lela a la
de la indústria tradicional, tal com hem explicat.
Algunes ciutats espanyoles, siga per la presència de recursos miners, per
l’existència de capital per invertir, per esperit empresarial, perquè tenen
contactes amb l’estranger i una base artesana anterior, van concentrar la
inversió, l’ocupació i la major part de la immigració interior. En el primer
quart del segle XX es va notar un creixement urbà important al País Basc, en
el qual destacaven Bilbao, Sestao, Baracaldo, Portugalete, Guetxo, Sant
Sebastià, Éibar, Irun i Tolosa. A Catalunya també es va produir una gran
expansió a partir de Barcelona, Sabadell i Badalona. A l’interior, només
Madrid va continuar una tendència similar, si bé en aquest cas la
industrialització va ser més afavorida des del poder polític. Astúries ja
s’entreveia com una gran regió urbanoindustrial per l’augment de la mineria
i de la metal·lúrgia. València tenia en aquell moment un desenvolupament
urbà molt més lent. A Andalusia la decadència econòmica es va traduir
també en una crisi urbana.
La inestabilitat política interna de l’Estat espanyol, que va desembocar en la
guerra civil, va representar un endarreriment considerable i també l’aparició
de problemes greus en molts aspectes. Cal esperar fins als anys seixanta, que
van coincidir amb la planificació indicativa de l’economia espanyola que ja
s’ha descrit, per explicar un nou creixement urbà, el més significatiu. En
efecte, l’arrencada industrial d’aquesta època va ser important, però es va
localitzar de manera molt selectiva en una sèrie de ciutats que coincidien
amb les tradicionals perfilades al llarg del segle XIX i començament del XX,
juntament amb les que van ser elegides com a pols de desenvolupament.
Així mateix, al llarg dels anys seixanta, la urbanització costanera, tant de la
Costa Brava com de la Costa dels Tarongers o de la del Sol, va obeir a
l’impuls i el creixement del turisme. Els seus efectes a l’interior de la
península van ser més petits, però també va afectar determinades ciutats
històriques, com ara Sevilla, Granada o Toledo.
37

3. Crisi industrial i eixida de la crisi: la seua repercussió urbana
La crisi econòmica dels anys setanta va estar molt vinculada a la indústria.
Com hem analitzat més amunt, es va produir a l’Estat espanyol al final de la
dècada, quan ja s’havia dut a terme sense problemes la transició política. El
fre econòmic i el tancament d’empreses van provocar la pèrdua de llocs de
treball; la ciutat, i sobretot la gran ciutat, va deixar de ser el centre d’atracció
demogràfica, es van frenar els moviments migratoris interns i es va
estabilitzar el creixement. De fet, ciutats com ara Barcelona, Madrid,
València, Bilbao, unes quantes poblacions asturianes i Saragossa van vore
augmentar l’atur obrer per les raons anteriors i, consegüentment, van deixar
de ser els espais dinàmics i econòmicament forts que havien estat.
Cap al 1985 es va iniciar una etapa de desvetllament econòmic, es van
superar alguns problemes i es va reactivar la inversió. Això va repercutir de
nou a les grans ciutats històricament destacades, que van reconvertir una part
de la producció industrial tradicional cap a la nova indústria i els serveis.
Aquests canvis, lligats a les noves tecnologies, exigeixen molta inversió però
creen pocs llocs de treball, perquè les noves indústries estan molt
mecanitzades. A més, per regla general, requereixen una mà d’obra molt
especialitzada i formada, que no coincideix amb els desocupats dels sectors
més madurs, els treballadors dels quals estan menys qualificats. Tot això ha
repercutit en les grans ciutats, que han frenat, o com a mínim disminuït, les
seues taxes de creixement. D’aquesta manera, si a l’Estat espanyol en el
moment culminant de la industrialització es podia parlar d’una autèntica
«explosió urbana», a partir de la crisi i de les noves formes de producció s’ha
de parlar de la «remodelació i dels canvis interns de les ciutats».
38
Les ciutats espanyoles al 1970.

MORFOLOGIA URBANA
La morfologia urbana és la forma externa de les ciutats. Aquesta es veu
influenciada per l’emplaçament, la situació, l’entorn proper, la distribució
interna, etc.
1. Emplaçament: Espai concret on es troba una ciutat (sobre un tossal,
encreuament de camins, vora mar, vora riu, etc.)
2. Situació: posició relativa d'una ciutat respecte al seu entorn geogràfic ampli
(control d'una ruta de comunicació, una via fluvial, etc.)
39
Plànol de situació de Toledo. Font: IGN
Emplaçament de Toledo en un meandre del riu Tajo. Font:
Google maps.

3. Plànol urbà: es tracta d’un mapa a gran escala on es reflexen les superfícies
construïdes i les lliures. Depenent de la disposició de la trama urbana (carrers,
places i cases) podem diferenciar:
a) Radiocèntric: presenta les superfícies d'una ciutat organitzades en carrers
radials que mouen des d'un mateix centre, amb altres que formen anelles
concèntriques al voltant del centre.
b) Ortogonal: presenta les superfícies d'una ciutat organitzades en carrers que
es tallen en angles rectes.
c) Irregular: presenta les superfícies d'una ciutat amb carrers i places de forma
irregular sense una estructura ben definida.
En general les grans àrees metropolitanes presenten exemples dels tres tipus
de plànol.
4. Usos del sòl: dins una ciutat hi ha una divisió de les funcions depenent de les
àrees. Així trobem el CBD (central bussiness district) on es concentren les
funcions directives (públiques o privades), centres comercials, espais d'oci,
residencials, etc.
ESTRUCTURA URBANA
Parlem d'estructura urbana per a explicar la divisió de la ciutat en àrees amb
morfologia i funcions característiques i diferenciades.
Trobem les següents àrees.
a) Nucli antic: es tracta de la part de la ciutat urbanitzada en l'època
preindustrial i sol presentar una trama tancada i irregular. Presenta diversos
usos del sòl; trobem zones residencials marginals en barris envellits i
degradats a la vora de zones comercials i altres que funcionen com a CBD.
40
Plànol de l'evolució urbana de Toledo.

Al nucli antic també solen estar les seus de l'administració així com els
principals monuments de la ciutat; en molts casos és el símbol de la ciutat i
per això mateix s'han fet plans de rehabilitació per a recuperar les zones
residencials degradades.
b) Eixamples i barris obrers: es tracta de la part de la ciutat “eixamplada” més
enllà de les murades preindustrials, i correspon al creixement de la ciutat
industrial. Els eixamples burgesos presenten una estructura reticular o
ortogonal i una funció residencial de qualitat, encara que degut a l'expansió
de les ciutats les parts més centrades i accessibles presenten funcions
comercials i de negocis. Els barris obrers crescuts vora les fàbriques de les
zones més exteriors s'han revaloritzat al traslladar-se aquestes cap a la
perifèria urbana (els millors situats); presentant també funcions residencials.
c) Perifèria: la perifèria urbana ha crescut arran de l'expansió dels mitjans de
transport i de l'encariment i exhauriment del sòl a les àrees centrals.
A la perifèria es localitzen amplis espais econòmics on es barreja la indústria
tradicional amb les noves tecnologies o amb edificis d’oficines, que van
ocupant antics espais industrials. A més, el seu àmbit residencial és complex,
ja que al costat de zones habitades per obrers poc qualificats i amb un poder
adquisitiu baix, n’apareixen altres d’ocupades per urbanitzacions de luxe,
pròpies de les elits socials. En posicions intermèdies se situen les
urbanitzacions recents de la classe mitjana, del mateix estil que la
suburbanització anglosaxona: habitatges unifamiliars o blocs d’habitatges
d’alçària escassa, enjardinats i amb serveis comuns.
La perifèria és el tret distintiu de les ciutats postindustrials del món
occidental.
TIPUS D'AGLOMERACIONS URBANES
41
Plànol urbà de Valéncia. Font: Ed. Oxford.

L'espai urbà en principi està constituit per un nucli de població que definim com a tal,
en molts casos aquest espai urbà supera els límits administratius del que anomenem
ciutat conformant diferents tipus d'aglomeracions.
d) Àrea metropolitana: és tracta d'una gran extensió urbana que envolta una
ciutat important i que abraça diversos municipis entre els que existeixen
relacions econòmiques i socials importants.
e) Conurbació: en contraposició a l'àrea metropolitana, són un conjunt de
ciutats però que no estan agrupades entorn d'un eix central, sinó que es
troben en igualtat de condicions en les seues relacions entre elles (no
necessàriament amb el mateix nombre d'habitants, sinó per prestar funcions
complementàries)76
.
f) Regió urbana77
: parlem de regió urbana quan trobem en un territori reduït
un seguit d'aglomeracions urbanes que li donen l'aspecte urbà a la regió i on
és difícil distingir quines són les ciutats principals de la resta.
g) Megalòpolis: es tracta d'una gran regió urbana on s'integren àrees
metropolitanes de grans ciutats, conurbacions i regions urbanes sense solució
de continuitat.
h) Àrea periurbana o suburbana: també anomenada franja rururbana; és
tracta d'una zona de límits imprecisos on es barregen els sòls i les formes de
vida urbans i rurals. Antigament la diferència entre espai urbà i rural era més
nítida, actualment les zones rururbanes han crescut en extensió per la difusió
a l'espai dels modes de vida i econòmics urbans.
PROBLEMES DE LES CIUTATS
Els problemes que es detecten a les ciutats de l’Estat espanyol són nombrosos; en
síntesi, es podrien resumir en els següents:
● Envelliment i deteriorament dels espais heretats, que cal conservar i adequar a
les necessitats del moment78
.
● Creixement massa ràpid.
76
Per entendre’ns l’àrea metropolitana està formada al voltant d’una ciutat principal i la conurbació és la
suma de dos o més ciutats principals.
77
La geografia anglosaxona parla de FUR (functional urban region) per a definir aquella regió urbana que
funciona amb una unitat econòmica.
42
Concentració a la capital de l'àrea metropolitana. Font: Scripta
Nova

● Mala planificació i grans mancances d’equipaments.
● Terciarització del centre de les ciutats79
.
● Encariment del preu del sòl i desertització humana.
● Problemes de qualitat de l’habitatge.
● Especulació del sòl.
● Canvis en els usos del sòl (agrari, indústria, serveis; producció, residència,
producció).
● Problemes derivats de la congestió, la contaminació l’estrès i el soroll.
● Problemes de trànsit: comunicacions internes i externes.
● Patologies socials: drogues, prostitució, delinqüència, atur80
.
Davant d’aquests problemes, presents en moltes ciutats de l’Estat espanyol, es fa
necessària l’actuació del polític, del ciutadà, de l’agent immobiliari i del
científic. La planificació urbana a l’Estat espanyol ha estat molt controvertida:
actualment té alguns problemes i caldria millorar-ne els continguts i les
actuacions.
ORDENACIÓ URBANA
i) Creació de sòl: el sòl urbà el creen en darrera instància els poders polítics,
encarregats de equipar i planificar el creixement urbà, encara que són els
promotors urbans qui s'encarreguen de l'edificació, i moltes vegades també
de la creació d'infraestructures.
j) Planificació: al llarg de la història la planificació urbana sempre ha estat
present, tant en la creació de noves ciutats o en la delimitació d'espais
públics i privats dins les ciutats.
A partir del segle XIX amb el creixement de les ciutats industrials, és quan
comença a planificar-se de forma ordenada el creixement de les ciutats amb
l'obertura de carrers al casc antic per a fer-lo més accessible, la regularització
del plànol i la creació de nous eixamples a la vegada que es creen noves
infraestructures (aigua, clavegueram, fems, etc)
Fins a l'any 1975 a espanya s'intenta organitzar i planificar el creixement,
moltes vegades sense massa èxit, degut sobretot a la gran expansió de les
ciutats dels anys 60, amb un creixement ràpid i desmesurat que crea zones
amb pocs equipaments, habitatges de baixa qualitat, eliminant monuments i
cascs antics valuosos.
Amb l'arribada de la democràcia s'implanten els PGOU (pla general
d'ordenació urbana) amb una participació creixent de la ciutadania; on es
planifica l'expansió de la ciutat, el creixement de la població, les zones
verdes, els equipaments col·lectius, etc. dins un concepte global.
78
Sobretot els centres històrics que, en molts casos, s’han degradat i convertit en zones deprimides. En els
darrers decennis s’ha dut a terme una política de rehabilitació que ha comportat el desplaçament dels
grups socials què hi vivien i la “gentrificació” o substitució per habitants d’un major poder adquisitiu.
79
On predominen les funcions terciàries sobre les residencials que en alguns casos són minoritàries o
innexistents.
80
Tot i no ser exclusiu de les ciutats en elles presenten problemes més greus al faltar la xarxa familiar i
veinal d’assistència i control social.
43

FUNCIONS URBANES
Les funcions urbanes venen determinades per les activitats socioeconòmiques
que duen a terme els habitants de la ciutat. Les ciutats es caracteritzen pel
predomini de les activitats del sector secundari i, sobretot, terciari encara que en
alguns casos poden tindre una proporció significativa d’activitats primàries.
Tot i que normalment les ciutats són multifuncionals sol haver una funció que
predomina sobre la resta o que exerceix de sector tractor de l’economia de la
ciutat. Així depenent de quina siga la seua funció més important trobem:
◦ Ciutats industrials: com Avilés, Irun, l’Alcora, ...
◦ Ciutats mineres: Riotinto, Mieres, ...
◦ Ciutats comercials: la Junquera, Ceuta, ...
◦ Ciutats residencials: Borriana, Getafe, l’Eliana, ...
◦ Ciutats administratives: Mèrida, Teruel, Soria, ...
◦ Ciutats turístiques: Benidorm, Torrevieja, Marbella, Benicàssim, ...
◦ Ciutats universitàries o culturals: Salamanca, Granada, ...
◦ Ciutats religioses: Santiago.
SISTEMA URBÀ ESPANYOL
Parlem de sistema urbà per a referir-nos a una xarxa de ciutats que organitzen un espai
mitjançant les seues interrelacions, sobretot comercials i funcionals.
44
Àrees urbanes en Espanya. Font: INE
PGOU Vila-real

k) Eixos urbans: les principals ciutats espanyoles es es disposen en una sèrie
d'eixos semblants (o coincidents) amb els eixos industrials de
desenvolupament. Podem distingir un eix septentrional: des d'Astúries a
Pamplona; un eix Galaic a la costa atlàntica gallega des de A Corunya a
Vigo i endinsant-se a Portugal; l'eix Mediterrani que va des de Múrcia fins a
la frontera francesa i més enllà, l'eix de l'Ebre que connecta l'anterior al del
nord; i un eix andalús doble, per la costa sud i per la vall del Guadalquivir
que s'uneixen a Sevilla. En darrer terme trobem Madrid, aïllada al centre
peninsular però que disposa d'una capacitat d'atracció i ordenació sobre totes
les províncies del seu entorn.
l) Jerarquia urbana: quan més gran i més funcions81
presta una ciutat major serà
la seua àrea d'influència i més alt el seu rang dins la jerarquia urbana. De fet
les ciutats competeixen entre elles per ampliar-la (i ascendir
jeràrquicament).
81
Les ciutats tenen multiples funcions, però a vegades en domina una sobre les altres: comercial,
industrial, administrativa, turística, etc. parlem doncs de ciutats industrials, comercials, turístiques ...
45
Jerarquia urbana espanyola. Font: Anaya.

Es pot establir una jerarquia depenent de les funcions i l'àrea d'influència,
així trobem metropolis estatals (Madrid i Barcelona), metropolis regionals
(València, Saragossa, Sevilla, Bilbao, A Corunya) que exerceixen una
influència regional dins la seua Comunitat Autònoma i als voltants;
submetropolis que atenen regions més menudes (normalment capitals de
CC.AA.); ciutats mitjanes (normalment capitals de província) i ciutats
menudes que ofereixen serveis menors.
46
El sistema urbà en Espanya. Font: Ministerio Fomento.

BIBLIOGRAFIA:
• Buzo Sanchez, Isaac Apuntes de geografía humana. Accessible a la web
<http://ficus.pntic.mec.es/ibus0001/> [Data de consulta: març del 2018]
• IES Las Musas (2009) Geografia Urbana Accessible a la web
<http://www.ieslasmusas.org/geohistoria/G%C2%AAURBANA2009-10.pdf>
[Data de consulta: març del 2018]
• Roca Cladera, J. Moix Bergadà, M. Arellano Ramos, B. «El Sistema Urbano en
España» en Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales.
Ed. UB. Accessible a la web <http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-396.htm> [Data
de consulta: març del 2018]
47
Jerarquia urbana europea. Font: ESPON

ACTIVITATS TEMA 9
1. Realitza un informe on s’analitzen els principals reptes socials, econòmics i
mediambientals als que s’enfronten les ciutats espanyoles.
2. Comenta el plànol de la ciutat d’Alacant.
48

TEMA 10:
ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT
ESPANYOL
El territori espanyol es delimita respecte als altres estats per les seus fronteres, però
també té una sèrie de delimitacions interiors que vertebren el territori. Aquestes entitats
territorials infraestatals disposen d'una capacitat d'autogovern variable i són les
responsables d'articular el territori.
L'actual ordenació del territori espanyol és fruit d'un llarg procés històric que comença a
l'edat mitjana i que, malgrat el que disposa el Títol VIII de la Constitució82
, encara no es
pot donar per closa.
ANTECEDENTS
Tot i què sovint comença a explicar-se la història d'Espanya com a estat-nació des de la
prehistòria no podem parlar d'estats fins l'edat moderna83
i de nació fins a l'època
contemporània84
. Però la història sí té un pes fonamental en la divisió territorial actual
de l'estat espanyol, hereu d'altres formes d'organització territorial precedents85
.
El nom d'Espanya prové de la Hispània86
romana, expressió geogràfica utilitzada per a
incloure tota la península ibèrica, però la Hispània romana no fou cap unitat
administrativa. Des dels inicis de la conquesta els romans van dividir Hispània en
províncies; primer Citerior i Ulterior, més avant Tarraconensis, Lusitania i Baetica, i
82
«Títol VIII De l'organització territorial de l'Estat» [En línia] [Data de consulta: abril 2018]
<http://www.senado.es/web/conocersenado/normas/constitucion/index.html?lang=ca_ES>
83
Els estats moderns apareixen a principis del segle XVI a l'europa occidental, fruit del control del rei de
les finances del regne, de l'existència d'exèrcits permanents i d'un grup de funcionaris depenent del rei que
li permet estendre el seu poder a tot el regne.
84
Tot i què el sentiment de pertinença o identificació amb un grup de persones és consubstancial a les
persones el concepte modern de nació no apareix fins a finals del segle XVIII associat a la idea de
ciutadania que naix amb la Revolució francesa. Posteriorment es transformat pel pensament romàntic i
serveix per a crear els estats-nació característics de l'Europa del segle XIX que serviran de model a la
resta del món.
85
La divisió eclesiàstica en diòcesis és hereva dels «conventus» de l'època de Dioclecià modificada a
l'edat mitjana. Els municipis actuals provenen directament de les entitats locals medievals. Una gran
majoria de Comunitats Autònomes es corresponen amb els regnes de l'Edat Mitjana.
86
Sembla que Hispània ve del nom que donaven els fenicis a la península, derivat d'span (conill) amb la
qual cosa el significat seria terra de conills. Els grecs l'anomenaven Ibèria pel riu iber, identificat com
l'Ebre.
49

finalment també la Gallaecia i Carthaginensis87
. Cada província tenia un governador
depenent directament de Roma88
.
Amb la desaparició de l'imperi (i de fet abans) el territori de les províncies hispàniques
és ocupat pels pobles federats romans dels visigots, alans, vàndals i sueus. Els visigots
s'instal·len a cavall dels Pirineus i, quan són expulsats de la Gàl·lia pels francs,
comencen la conquesta de la península que no completaran. Els sueus s'instal·len a la
Gallaecia fins que són derrotats i annexionats pels visigots. Els vàndals s'instal·len a la
Bètica89
d'on són expulsats pels bizantins que, més tard seran expulsats pels visigots. En
aquest moment les tribus del nord (asturs, cantabres i bascons) són independents i
seguiran sent-ho, sobretot els bascons que mai van estar sota el jou dels visigots.
La monarquia visigòtica va unificar quasi tota la península però fruit de la inestabilitat
política i de les freqüents guerres internes90
l'imperi àrab (el califat omeia) venç els
visigots i ocupa tota la península que passa a ser un emirat o província de l'imperi.
En aquest moment és la primera vegada que, directament o indirecta, existeix una unitat
territorial que administra tota la península però durarà poc perquè a primers del segle IX
els francs ocupen el sud dels Pirineus creant la Marca Hispànica91
a la vegada que els
bascos creen el regne de Navarra i els asturs el d'Astúries, nominalment independent de
l'emirat92
.
87
«Organización política de Hispania» [article en línia] dins Wikipedia [Data de consulta: abril 2018]
<https://es.wikipedia.org/wiki/Organizaci%C3%B3n_pol%C3%ADtica_de_Hispania>
88
La Tarraconensis i Lusitanica de l'emperador i la Bètica del Senat per no haver instal·lada en esta cap
legió.
89
Que pren d'ací el seu nom Vandalusia o Andalusia que seria la terra dels vàndals (encara que hi ha una
gran controvèrsia sobre l'origen del terme).
90
La monarquia visigòtica era electiva dins una mateixa família i, per tant, els possibles successors al tron
tenien interès en que el rei morira (la gran majoria dels reis van morir de causes no naturals); a més
l'elecció sovint conduïa a una guerra civil.
91
Nom com s'anomena el conjunt de comtats del sud dels Pirineus, encara que mai va ser governat per un
marquès.
92
Tot i què obligat a pagar tributs a l'emirat de Còrdova.
50

Quan al voltant de l'any 100093
el califat de Còrdova es disgrega en múltiples taifes els
regnes cristians aprofiten la superioritat militar per iniciar una campanya d'expansió
que, en dos-cents anys, els duu a ocupar quasi tota la península creant al seu pas una
sèrie de regnes que són la base històrica de la posterior organització territorial
espanyola.
Durant la llarga conquesta cristiana els regnes del nord s'allargassen cap al sud, creant
així una sèrie de regnes amb fronteres no naturals que perviuran fins avui. Així el regne
de Lleó ocupa tota la meseta nord i sobrepassa el sistema Central ocupant la sud94
. En
esta època se'n separen dos entitats autònomes que esdevindran regnes independents; el
comtat de Portugal a l'oest i el de Castella a l'est, que finalment s'unirà amb Lleó. El
regne d'Aragó des dels Pirineus conquereix la vall mitjana de l'Ebre i la part del sistema
Ibèric sud, mentre que els comtats catalans, unificats pel comte de Barcelona,
conquereixen la Catalunya Nova.
La conquesta del segle XIII crearà nous regnes; València, Múrcia, Jaen, Còrdova i
Sevilla, ... configurant-se un sistema de dos corones i tres regnes. Els regnes unificats de
Portugal, Navarra i Granada i les corones de Castella i Aragó.
Dins la corona de Castella s'unifiquen les lleis i institucions dels regnes que la
conforment tot i què continuen existint furs i condicions diferenciades (sobretot a les
províncies basques, conquerides a Navarra). A la corona d'Aragó cada regne conserva
les seues institucions i lleis diferenciades. Este sistema no canviarà amb la creació de
l'estat modern que unifica el govern reial però no la resta d'institucions95
.
93
Al voltant de l'any 1000 es produeix el que Guy Bois anomena la «Revolució de l'any mil». En este
moment despareix l'estat centralitzat a Europa i el poder es descentralitza i privatitza, sent l'origen del
feudalisme. Això permet als comtes cristians depenents (teòricament) del regne franc esdevindre
independents. Un fenomen semblant afecta el califat de Còrdova on els diferents governadors provincials
es converteixen en «reis» independents. Bois, Guy (1991) La revolución del año mil Ed. Crítica
94
L'actual Extremadura és la continuació del regne de Lleó dellà el les muntanyes. A l'edat mitjana el
terme Extremadura era sinònim de terra fronterera i aixó podem trobar l'Extremadura lleonesa (l'actual),
la castellana (Sòria, Cuenca) o l'aragonesa (Teruel).
95
Així durant el govern dels Àustries cada corona (i regne) té diferents lleis, monedes, pesos, ... duanes
interiors i formes de govern distints. Les úniques institucions comunes són la monarquia i els consells
(govern) reials i la Inquisició.
51

No serà fins la guerra de Successió quan els regnes de la corona d'Aragó veuen
eliminada la seua administració pròpia implantant-se el sistema administratiu i lleis
castellanes96
(Navarra en queda al marge). No canvia l'organització territorial doncs els
antics regnes continuen sent una entitat administrativa reconeguda almenys en l'àmbit
militar i judicial i ho seran fins a la fi de l'antic règim.
A partir del segle XIX l'antic règim entra en crisi i és substituït per l'estat liberal que
s'estableix, tot i què amb dificultats, a partir del 1833. És en este context quan els
liberals, imitant la divisió territorial de la república francesa, suprimeixen les antigues
províncies i regnes i creen una nova divisió provincial.
La divisió provincial de Javier de Burgos divideix el territori peninsular en 47
províncies i dos províncies de Canàries i Balears97
. Esta divisió encara està en vigor amb
modificacions mínimes, entre d'altres la divisió de Canàries en dos províncies. Els límits
provincials respecten les antigues divisions històriques, i seguint estes s'agrupen les
províncies en 15 regions reconegudes oficialment però sense cap funció administrativa.
96
Canvia així la forma de govern municipal de jurats i consell pels alcaldes i regidores castellans; els
corregidores substitueixen els batles però, llevat de València, es mantenen els codis civils tradicionals.
97
«División territorial de España en 1833» [Article en línia] Wikipedia [Data de Consulta: abril 2018]
<https://es.wikipedia.org/wiki/Divisi%C3%B3n_territorial_de_Espa%C3%B1a_en_1833>
52
Regnes peninsulars a l'edat moderna.

Durant el segle XIX es manté un estat centralitzat malgrat les tendències
descentralitzadores que representen per una banda els carlins, amb el seu programa de
manteniment de l'antic règim98
, i els republicans que aposten pel federalisme. Certament
gràcies a les guerres carlines tant el País Basc com Navarra aconsegueixen mantindre
algunes de les singularitats de l'època moderna99
.
Al llarg del segle XIX amb la Renaixença i el Resurximento apareix el primer
nacionalisme cultural tant primer en Catalunya i més tard en Galícia, de la mà del
moviment romàntic i del creixement de la consciència nacional arreu d'Europa. No serà
fins després de l'experiment fallit de la república federal que la consciència nacional
passe del plànol cultural al polític i a partir del 1875 es desenvolupen els nacionalismes
català, basc i gallec, apareixent posteriorment i en menor mesura un regionalisme
valencià, aragonés o andalús100
.
Esta pulsió descentralitzadora conduirà al tomb del segle a la creació de la
Mancomunitat de Catalunya, primer intent descentralitzador de l'estat, i organització
diferent (i amb més competències) que les províncies que la formaven101
. Aquest primer
intent descentralitzador va durar poc però és el germen dels posteriors estatuts
d'autonomia després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera102
.
Proclamada la segona República espanyola un dels problemes que ha de resoldre és el
territorial i ho fa mitjançant un pacte entre federals i unitaris, de manera que en la
Constitució republicana es defineix com un Estado integral, compatible con la
autonomía de los Municipios y las Regiones.103
Semblantment a com ho farà
posteriorment la Constitució de 1978. En ella es reconeixen una organització territorial
98
No és casualitat que les zones de tradició carlina a primers de segle es convertisquen a finals de centúria
en les comarques amb més forta implantació d'un regionalisme o nacionalisme de dreta.
99
Per exemple el nom de les províncies, el dret civil propi, un més alt grau d'autogovern i, sobretot, el
manteniment d'una hisenda pròpia.
100
El nacionalisme basc naix directament del carlisme després de la derrota en la tercera guerra carlina. El
català anirà de la mà dels industrials barcelonins. La resta només arribaran al plànol polític entrat ja el
segle XX.
101
No per casualitat la Mancomunitat es crea en l'època de regeneració política posterior al desastre del 98.
102
La presidència de la Mancomunitat es trobava al palau de la Generalitat, i no és l'única cosa en comú
amb la posterior Generalitat. De fet ja en 1919 va presentar un projecte d'Estatut d'Autonomia. Per tant
podem concloure que la Mancomunitat de Catalunya és el precedent directe de la Generalitat de
Catalunya, que és al seu temps la primera autonomia d'Espanya.
53
Font: Geografia Infinita

basada en l'autogovern municipal104
, l'existència de províncies sent estes enteses com a
mancomunitats de municipis, i reconeix l'existència de regions autònomes per tal de
solucionar el problema català i, en menor mesura el basc. L'únic estatut d'autonomia que
va entrar en vigor durant la República va ser el de Catalunya (aprovat el 1932), ja que el
gallec i basc no van aprovar-se fins el 1936, just abans o ja començada la guerra105
.
Amb la victòria de l'autoanomenat exèrcit nacional a la guerra civil es van abolir les
autonomies i es va mantindre i reforçar la tradicional divisió en municipis i províncies
governades per un governador civil depenent directament del govern central. No serà
fins la transició quan a la constitució de 1978 es recupera l'organització territorial
republicana encara que amb menors competències per a les comunitats autònomes106
.
ORGANITZACIÓ TERRITORIAL ACTUAL
L'organització territorial espanyola actual deriva per una banda de l'organització
històrica en municipis, províncies i alhora reconeix l'autonomia de nacionalitats i
regions. El títol VIII de la constitució està dedicat íntegrament a «l'organització
territorial de l'Estat» (artícles 137 a 158)107
i en el primer dels artícles, el 137 s'explicita
com serà esta organització: «L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en
províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats
gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.»
MUNICIPIS
Els municipis són les entitats bàsiques d'organització territorial a Espanya.
Els municipis actuals deriven de les antigues entitats locals medievals108
, molt més
variades jurídicament que els actuals municipis. A partir del 1833 amb la reforma
administrativa liberal tota la tipologia d'entitats locals medievals se simplifica creant-se
el municipi tal i conforme l'entenem hui en dia.
Els municipis tenen personalitat jurídica plena i estan formats per un territori (terme
municipal) on exerceixen les seues funcions, una població (el conjunt de veïns) i una
administració municipal (ajuntament) organització político-administrativa que
n'exerceix el govern.
La seua funció bàsica és prestar serveis als veïns: recollida de fems, aigües i
sanejament, manteniment de vials, ... i d'altres que se n'afegeixen segons les
disponibilitats pressupostàries.
D'acord amb l'article 140 de la constitució els regidors són triats pels veïns per sufragi
universal i el batle (alcalde) és triat pels regidors.
103
(1931) Constitución de la República española [en línia] [Data de consulta: abril 2018]
<http://www.congreso.es/constitucion/ficheros/historicas/cons_1931.pdf>
104
Cal recordar que en les constitucions anteriors els alcaldes o bé no eren elegits directament pels
ciutadans o bé els governadors civils tenien la facultat de dissoldre els ajuntaments i nomenar directament
els alcaldes.
105
L'estatut d'autonomia de Galícia es va aprovar tres dies abans de començar la guerra.
106
De fet abans d'aprovar la constitució es va reconeixer la legalitat de la Generalitat republicana al
suprimir el president Suárez la llei franquista de 1938 que la derogava. Per tant és una institució que
prové directament de la segona República.
107
Constitució espanyola 1978 [Document en línia] [Data de consulta: abril 2018]
<http://www.senado.es/web/conocersenado/normas/constitucion/detalleconstitucioncompleta/index.html#
preambulo>
108
A l'edat mitjana podem diferenciar entre ciutats, viles o llocs segons la categoria jurídica i els privilegis
que gaudien. Amb la reforma liberal totes elles passen a ser municipis amb la mateixa categoria jurídica,
institucions i funcions.
54

Geografia humana espanya

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Geografia humana espanya

Similar to Geografia humana espanya (20)

More from xgoterris

More from xgoterris (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (11)

Geografia humana espanya