material d'estudi de 4rt d'eso

1. Unitat 6.
La Gran Guerra (1914-1918)
C.Aranda & J.Manero

2. La Gran Guerra
El 1914 esclatà la Gran Guerra,
després anomenada Primera Guerra
Mundial. Primer va ser un conflicte
europeu, després mundial. Fins
aleshores només s’havien donat
guerres locals, ara el conflicte era
mundial. Participa gairebé tota Europa
(amb les excepcions d’Espanya, Suïssa,
Holanda, Dinamarca, Noruega i Suècia).
També hi participen les colònies
(Canadà, Austràlia, africans…) i el
teatre d’operacions és molt ampli
(Europa, Àfrica, Proper Orient, mar…).
C.Aranda & J.Manero

3. C.Aranda & J.Manero

4. A l’Europa d’inicis del segle
XX destacaven dues potències
democràtiques: França i Gran
Bretanya.
Gran Bretanya era una
monarquia liberal, l’imperi més
destacat del món i una
potència econòmica.
A França hi havia la Tercera
República. Es tractava d’una
democràcia que impulsà la
laïcització de l’Estat. Tenia
relacions tenses amb
qüestió
Alemanya per la
d’Alsàcia i Lorena.
La situació a Europa
C.Aranda & J.Manero

5. El Segon Reich alemany era un estat federal. Molt autoritari, no era una
veritable democràcia (encara hi havia sufragi censatari).
Era una potència industrial que inicialment aspirava a ser la potència
hegemònica a Europa. Més endavant Guillem II aspirava a convertir
Alemanya en una potència mundial. Destacaven els ideals pangermanistes.
L’Imperi Rus era un estat autocràtic dirigit per Alexandre II Romanov. Es
tractava d’un imperi endarrerit, de base agrícola i amb una
industrialització molt localitzada.
L’Imperi Austrohongarès tampoc era una democràcia. L’emperador
Francesc Josep tenia un poder gairebé absolut. El seu gran problema eren
les pretensions nacionalistes dels territoris.
C.Aranda & J.Manero

6. L’Imperi Turc Otomà era un règim autocràtic en
franca decadència. Havia anat perdent territoris en
la zona dels Balcans (Sèrbia, Romania, Bulgària,
Montenegro...).
Fora d’Europa destacaven com a potències els EUA i
el Japó.
Les causes de la guerra
La Pau Armada (1870-1914)
Hi ha crisis diplomàtiques constants en relació a les rivalitats econòmiques,
territorials, colonials, “psicològiques”... 1905-1906, crisi del Marroc; 1908-
1909, crisi de Bòsnia- Herzegovina; 1912-1913, I i II guerres balcàniques;
1914, assassinat de Sarajevo, causa directa de la I Guerra Mundial.
Es tracta d’un període de tensió diplomàtica i rivalitat entre les potències
europees. És el moment de la creació i consolidació de les aliances.
C.Aranda & J.Manero

7. La formació de les aliances internacionals
Entre finals del segle XIX i principis del
segle XX a Europa es va anant teixint un
complex sistema d’aliances internacionals,
iniciat per Bismarck.
D’una banda hi havia la Triple Aliança (1882)
entre Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. El
1907 es creà la Triple Entesa entre Gran
Bretanya, França i Rússia.
Trobada dels emperadors
Francesc Josep d’Àustria i el
Kaiser Guillem II d’Alemanya
Trobada
entre el
Kaiser i el
Tsar
C.Aranda & J.Manero

8. La rivalitat entre les grans potències
L’Imperialisme significa la unió d’economia i
política. Per això hi ha l’aflorament de
rivalitats econòmiques. Especialment França i
GB tenen por de la potència industrial
d’Alemanya.
D’altra banda, Alemanya amenaça el domini del
mar de GB, am la política mundial de Guillem II
(Weltpolitik).
Tot plegat incrementa la tensió,
desenvolupant-se polítiques armamentístiques
(PAU ARMADA). La guerra es comença a veure
com quelcom inevitable.
Per això augmenta el pressupost en defensa i el tamany dels exèrcits, que
milloren l’equipament. Els governs crearen un clima de por i tensió, i així
justifiquen el futur conflicte (just, necessari). Aquestes polítiques
ultranacionalistes defensen que en la hipotètica guerra cal cercar la victòria
total, la destrucció definitiva de l’enemic.
C.Aranda & J.Manero

9. Fàbrica de canons alemanys
Fàbrica d’avions britànica
La cursa d’armaments: La pau armada
C.Aranda & J.Manero

10. C.Aranda & J.Manero

11. Els enfrontaments colonials
Les rivalitats estratègiques i colonials van augmentant la tensió. Sobretot
destaquen les crisis marroquines i balcàniques.
Les hostilitats entre imperis es centraren a inicis del segle XX en el nord
d’Àfrica, enfrontant especialment a alemanys i francesos.
Primera crisi marroquina (1905-1906).
França i Espanya cobegen el Marroc, tot i la desconfiança de GB. Alemanya
protesta i ofereix ajuda al soldà. El kàiser arriba a Tanger.
Per solucionar la tensió es celebrà la Conferència d'Algesires, 1906. Així,
França i Espanya obtindran un protectorat sobre el Marroc. Hi haurà la
supervisió d’un inspector general suís. Es respectarà l’autoritat del soldà.
Visita de Guillem II a Tànger C.Aranda & J.Manero

12. Segona crisi marroquina (1911) o crisi d’Agadir.
Es produí una insurrecció al sud Marroc. Alemanya aprofità el moment per
acusar a França d’excedir-se i envia un vaixell de guerra a Agadir. Alemanya
vol colònies, per això demana o el sud del Marroc o el Congo. Finalment
obtindrà l’ampliació del Camerun.
El desig de revenja per part de França s’incrementa (Alsàcia, Lorena, el
Congo).
Vaixell de guerra alemany al port d’Agadir (1911)
Caricatura francesa que mostra les rivalitats amb
Alemanya.
C.Aranda & J.Manero

13. Els Balcans
Turquia (el gran malalt) és un imperi en crisi. Així Grècia, Montenegro,
Sèrbia, Bulgària, aconsegueixen territoris.
La debilitat turca incrementa la tensió als Balcans. Són un punt calent, car hi
ha una gran confluència d’interessos. Àustria vol una sortida a la
Mediterrània, per això el 1908 s’annexiona Bòsnia-Herzegobina. Rússia vol
també una sortida al mar, per això signarà una aliança amb Sèrbia. Itàlia vol
controlar Albània.
La primera guerra balcànica esclatà el
1912. La Lliga Balcànica (Grècia,
Montenegro, Sèrbia i Bulgària) ataca
Turquia, que és derrotada. Perd territoris i
ha de reconèixer la independència d’Albània.
La segona guerra balcànica (1913)
enfrontà els serbis amb els búlgars. Sèrbia
aconseguí la victòria i importants
concessions territorials.
C.Aranda & J.Manero

14. L’esclat del conflicte
L’Atemptat de Sarajevo
El 28 de juny de 1914 va ser assassinat a
Sarajevo l’arxiduc Francesc Ferran, hereu
d’Àustria. L’assassí és Gavrilo Príncep (serbi
anarquista). Aquest fet va fer entrar en
funcionament el sistema de les aliances militars
[Àustria dóna un ultimàtum a Sèrbia, 23/VII;
Àustria declara la guerra a Sèrbia, 28/VII;
Rússia decreta la mobilització general, 30/VII;
Alemanya dóna un ultimàtum a Rússia i França...].
En realitat, l’atemptat de Sarajevo és només
una excusa, i l’agost del 1914 s’inicià la Gran
Guerra.
Arreu es crearen les Unions Sagrades. Totes les
forces polítiques s’unien a cada país per
afrontar la guerra. Els qui s’oposaven eren
perseguits.
Abans de l’atemptat de Sarajevo,
l’atemptat i la detenció de Prinzip C.Aranda & J.Manero

15. Alemanya
Imperi Austríac
Bulgària
Imperi Turc
Gran Bretanya
França
Rússia
Itàlia
Sèrbia
Grècia
Romania
EE.UU.
Japó
C.Aranda & J.Manero

16. Soldats austríacs
C.Aranda & J.Manero
Soldats alemanys
desfilant

17. Agost de 1914. Soldats francesos camí del front.
“Unions sagrades”. Onada de patriotisme.
Propaganda
C.Aranda & J.Manero

18. Les fases de la guerra
Tradicionalment, es divideix la Gran Guerra en quatre
etapes: Guerra de moviments (1914-1915), Guerra de
posicions (1915-1916), Crisi de 1917, i Any de les grans
ofensives (1918).
La Guerra de moviments (1914-1915).
Els imperis centrals formaven un bloc més homogeni i
tenien més força militar. El seu gran problema era
haver de lluitar en dos fronts simultàniament. Per
aquesta raó el pla era aconseguir una ràpida victòria al
front occidental per després acabar amb Rússia.
Alemanya comença a posar en marxa el Pla Schlieffen.
Moltke ataca a través de la neutral Bèlgica i
ràpidament arriba prop de París. Joffre atura els
alemanys en la batalla del Marne.
Alemanya queda atrapada entre dos fronts i Moltke és
substituït per Falkenhayn. La guerra de moviments
s’atura. El conflicte ara serà diferent, una guerra de
posicions. C.Aranda & J.Manero

19. La Guerra de posicions (1915-1916)
El fracàs de la guerra de moviments dóna
pas a la guerra de posicions o de
trinxeres (símbol de la guerra). Es
demostra que el conflicte serà molt llarg,
i que és una nova forma de fer la guerra:
-Mobilització massiva de recursos i
efectius. Economia de guerra
(subordinació total a la guerra,
planificació per part dels governs).
-Guerra econòmica per entorpir les
actuacions dels enemics (guerra
submarina).
-Utilització de la propaganda com a arma
de guerra (guerra psicològica).
-Desenvolupament de noves i poderoses
armes: armes químiques, tancs, avions,
metralladores ... La combinació de
mentalitat del XIX i armes del XX
donarà una dimensió terrible a la guerra,
autèntica carnisseria (milions de morts)
mai vista. C.Aranda & J.Manero

20. Trinxera al front rus. Ciutat d’Ypres, Bèlgica, el 1915
- La guerra afectà a la població de manera generalitzada (economia de guerra,
lleves massives de la població masculina, bombardejos de ciutats...). D’altra
banda, s’iniciaren els grans moviments de refugiats que fugen dels conflictes.
Malauradament, la gran guerra inicià la tendència actual a incrementar de
manera brutal les víctimes civils en les conflagracions actuals.
C.Aranda & J.Manero

21. Hospital alemany a Berlín
Treball femení a la reraguarda
C.Aranda & J.Manero

22. C.Aranda & J.Manero

23. El front occidental era el més estable. Es va
mantenir pràcticament inalterable durant gairebé
3 anys. Aquesta situació fa que sigui necessària
una gran capacitat de resistència (econòmica,
psicològica). Les potències centrals es troben
envoltades i GB domina el mar, per això Alemanya
inicià la guerra submarina.
Per trencar aquesta dinàmica, es donaren grans
batalles i ofensives (Verdún, Somne, 1916) que no
aconsegueixen però trencar l’equilibri de forces.
Al front oriental Alemanya es va veure sorpresa
inicialment per l’ofensiva russa. Després però, es
donaren grans victòries alemanyes (Tannenber,
febrer 1917). Rússia es trobava paralitzada pels
problemes interns.
També es donaren victòries dels aliats alemanys
als Balcans. Ara bé, la victòria definitiva dependrà
del front occidental.
C.Aranda & J.Manero

24. Canvis en
l’armament
C.Aranda & J.Manero

25. C.Aranda & J.Manero

26. Durant la segona etapa del conflicte es produí
la mundialització d’aquest. Els aliats demanaren
prèstecs als EUA.
Les colònies (tropes i voluntaris) participaren
amb les seves respectives metròpolis,
estenent-se el conflicte a l’Àfrica, el Pròxim
Orient i l’Extrem Orient.
L’entrada d’Itàlia obre un nou front per
Àustria-Hongria (1915), que el novembre de
1917 aconseguí la victòria de Caporetto.
L’entrada de l’Imperi otomà (1914) i Bulgària
(1915), al costat de les potències centrals,
traslladà el conflicte als Balcans.
Japó entrà al costat dels aliats portant la lluita
al Pacífic.
La guerra s’estengué al mar. Batalles navals
(Jutlàndia, 1916) i guerra submarina.
Cavalleria Índia
Soldats colonials francesos
C.Aranda & J.Manero

27. La Crisi de 1917
L’any 1917 és l’any clau de la guerra. Arreu es manifesta clarament el
cansament, la qual cosa provoca problemes interns a diferents països.
A França les tropes es revolten, no volen anar al front. Petain substitueix
Neville, imposant 600 penes de mort (60 execucions).
Alemanya pateix una gran desmoralització, en gran part provocada pels
problemes de subministrament. A més, a la desfeta turca cal afegir la
revolució que viu Rússia. Inicialment, el nou govern al febrer afirma que
continuarà en la guerra. L’octubre però, el nou govern de Lenin anuncia la
decisió de sortir del conflicte (març 1918, Pau de Brest-Litovsk).
C.Aranda & J.Manero

28. Revolució russa (octubre 1917) i sortida de la guerra
(Pau de Brest-Litovsk)
Kerenski amb les tropes russes.
Tsar Nicolau II
Lenin
Pau de Brest-Litovsk, març 1918
Presoners russos
C.Aranda & J.Manero

29. La Pau de Brest-Litovsk implica la
sortida de la guerra de Rússia i pot
possibilitar la victòria alemanya. A banda
de tancar el front oriental obté
importants territoris (Ucraïna, Polònia,
països bàltics...).
El mateix 1917 es produirà l’entrada en el
conflicte dels EUA. Aquests eren un aliat
clau de l’Entesa (préstecs, material).
Inicialment Wilson (gener) es declara
neutral. Ara bé, el 2/IV declara la guerra.
El canvi es deu a una sèrie de factors. El
govern alemany promet la col·laboració a
Mèxic amb el telegrama Zimmerman. La
guerra submarina entorpeix les
exportacions (l’afer del Lusitània és una
excusa). Sobretot però, la retirada de
Rússia pot fer guanyar Alemanya i,
aleshores, qui pagarà els crèdits?
C.Aranda & J.Manero

30. Les grans ofensives (1918)
El 1918 es produí el desenllaç definitiu del conflicte. Els aliats s’imposen al
front dels Balcans (desfeta turca, búlgara i austríaca). L’Imperi Otomà i
l’Imperi Austrohongarès demanaren armisticis.
Per la seva banda Alemanya, debilitada, llença grans ofensives. Vol la
victòria abans de l’arribada de tropes dels EUA. De març a juliol es donaren
5 grans ofensives alemanyes, fracassades. Finalment, els exèrcits alemanys
patiren la desfeta del Marne.
Al fracàs militar cal afegir els greus problemes interns (revoltes militars,
vagues). El 9 de novembre de 1918 Guillem II abdicà i el dia 11 es signà un
armistici.
C.Aranda & J.Manero

31. L’any 1918, quan la guerra encara no havia acabat, Wilson publicà el 14
punts. Es tracta d’una declaració de com hauria de ser la pau (rebuig a la
diplomàcia secreta, recolzament de la democràcia, principi de les
nacionalitats...). En teoria aquests punts es consideraren a l’hora de
redactar els tractats de pau.
L’organització de la pau
Es signaren diversos tractats de pau, el
més destacat dels quals serà el de
Versalles. En aquests tractats hi ha dues
qüestions claus: les reparacions de guerra
i les reivindicacions territorials.
Aquests tractats han de considerar la
instauració del règim bolxevic rus (por a la
seva extensió); la força d’Alemanya
(gairebé guanya, pràcticament en solitari);
l’esfondrament dels grans imperis (Tur, A-
H); la necessitat d’evitar una nova guerra;
i la diversitat d’interessos dels
guanyadors. C.Aranda & J.Manero

32. El Tractat de Versalles
Hi van prendre part Clemenceau (F), Lloyd
George (GB), Wilson (EUA) i Orlando (I). És el
tractat més destacat, car tracta la qüestió
alemanya i la reconstrucció europea.
Alemanya ho considerarà una imposició
(diktat), car és humiliada, imposant-li
duríssimes condicions. A la llarga generà greus
problemes (IIGM).
Clemenceau
Lloyd George
Wilson
Orlando
Manifestació a
Berlín contra
Versalles
C.Aranda & J.Manero

33. Alemanya ha d’acceptar:
• Clàusula de la responsabilitat.
• No pot entrar en organitzacions internacionals.
•Pèrdues territorials (Alsàcia, Lorena, Prússia oriental, Eupen, Malmèdy,
Schlesvig, totes les colònies) i la prohibició de l’Anschluss.
•Limitació de la seva força militar (desmilitarització marge esquerra del Rin
(Renània), pèrdua de la força aèria, limitació de la flota, reducció exèrcit a
cent mil homes).
• Ocupació del Sarre durant 15 anys.
•Pagament de reparacions de guerra (220M marc or; totalment exagerada i
impossible de fer front).
Ocupació del
Ruhr (1923)
C.Aranda & J.Manero

34. Les condicions són tan dures que provoquen tensió entre els mateixos
guanyadors. GB no vol ser tan dura (vol mantenir el control del mar).Els
EUA no volen tanta humiliació (conscients de la seva força). Itàlia no
obtindrà totes les seves demandes (protesta). Per la seva banda França vol
encara ser més durs (és qui més ha patit la guerra).
La resta de tractats
El tractat de Saint Germain
tracta la qüestió Àustria-
queda
perdrà
Hongria. L’Imperi
esquarterat, car
Hongria, Iugoslàvia, Galitzia,
Txecoslovàquia... Ha d’acceptar
la prohibició de l’Anschluss i la
limitació de l’exèrcit a 30.000
efectius.
C.Aranda & J.Manero

35. El tractat de Nevilly tracta la
qüestió de Bulgària. Patirà la
pèrdua de la Tràcia i la limitació
de l’exèrcit a 20.000 efectius.
El tractat de Trianon tracta la
qüestió d’Hongria. A banda de les
pèrdues territorials, es limita
l’exèrcit a 35.000 efectius
El tractat de Sèvres tracta la
qüestió de Turquia. L’Imperi es
desmembra i passa a grecs i
àrabs (els territoris àrabs sota
mandats de França i GB). També
s’estableix la limitació de
l’exèrcit a 40.000 efectius
C.Aranda & J.Manero

36. La creació de la Societat de Nacions
La Gran Guerra fou un conflicte sense
precedents per la magnitud del desastre. Ja
durant la guerra Wilson proposa crear una
organització per preservar la pau mundial.
Així sorgí la Societat de Nacions. Volia
garantir la pau (negociació, transparència) i
fomentar la cooperació internacional. La seva
seu es trobava a Ginebra. Tenia dos
organismes bàsics, l’Assemblea General (45
estats) i el Consell (guanyadors (F, EUA, GB, I,
Japó) i 4 estats).
No tenia força moral, car els vencedors no hi
ingressaren, com tampoc ho va fer l’URSS ni
els mateixos EUA.
Fracassarà. No evitarà la II GM.
C.Aranda & J.Manero

37. Les conseqüències de la guerra
Els efectes demogràfics
La guerra produí 10M de morts, desapareguts, a més
d’uns 6M de ferits i mutilats. Aquest fet provocà un
gran dèficit de joves, població activa, la qual cosa
incidí en un elevat descens de la natalitat
(generacions buides). Paral·lelament, augmentà la
mortalitat.
Els efectes econòmics
Europa perdrà de manera definitiva l’hegemonia econòmica mundial. Patí una
gran devastació, sobretot França. Es donà la subproducció, una gran inflació...
Alemanya ho tindrà pitjor (reparacions de guerra).
Cal destacar l’endeutament d’Europa respecte els EUA. Els nordamericans són
els grans beneficiats del conflicte (atorgaren crèdits, realitzaren grans
vendes).
El Japó també resultà molt beneficiat econòmicament, car augmentà la serva
producció industrial.
C.Aranda & J.Manero

38. C.Aranda & J.Manero

39. Les conseqüències geopolítiques
A Europa, moltes de les dinasties tradicionals
(autoritàries) són enderrocades. Hi ha un avenç de la
democràcia, s’aplica el sufragi universal i comença la
implantació del vot femení. Malgrat això, la crisi
d’entreguerres veurà com sorgiran els moviments
totalitaris.
La Revolució Russa significarà l’aparició de l’URSS.
El declinar europeu és molt clar, mentre es produeix
l’ascensió dels EUA i el Japó.
S’inicia el procés d’emancipació de les colònies.
Aparició de les nacionalitats europees que afegida a una
política fronterera nefasta, a la llarga ocasionarà
multitud de conflictes.
C.Aranda & J.Manero

40. Els tractats de pau
modificaren els límits
territorials i provocaren
l’aparició de nous Estats
C.Aranda & J.Manero
Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia,
Polònia, Finlàndia, Estònia,
Lituània, Letònia

41. Els canvis socials
La guerra significarà grans canvis en
l’estructura social de molts països. Mentre
la misèria afectava a una part de la
població, “nous rics” feien ostentació de la
seva riquesa.
El conflicte trencà el moviment obrer, tot i
que la crisi de la postguerra estimularà la
tensió social, incrementada per les
dificultats d’integració dels excombatents.
Augmentarà el racisme, la xenofòbia i el
puritanisme.
La crisi de consciència europea possibilità
l’arribada influències orientals.
Hi haurà una clara presa de consciència
femenina (sufragisme).
C.Aranda & J.Manero

42. Les dificultats dels primers anys de postguerra provoquen una crisi
política. Alemanya no pot pagar les reparacions de guerra i França ocupa
el Ruhr (1923). La tensió augmenta.
Per tal de solucionar aquest problema es realitzà el Pacte de Locarno,
1925. Aquest pacte va permetre la teòrica reconciliació francoalemanya,
amb l’acceptació de les fronteres occidentals d’Alemanya, així com
l’acceptació del Pla Dawes, per afavorir el pagament de les reparacions de
guerra.
Milloren les relacions diplomàtiques, i això fa possible el Pacte Briand-
Kellogg, 1928, sobre seguretat col·lectiva.
C.Aranda & J.Manero