PPT de rené descartes.

1. René Descartes
(1596 - 1650)
Miquel Rossy
mrossy@lasalle.cat

2. ÍNDEX
1. Context històric i biogràfic
2. El mètode (Epistemologia)
3. El dubte metòdic (Epistemologia)
4. Les tres substàncies (Metafísica)
5. El dualisme cartesià (Antropologia)

3. 1. Context històric i biogràfic

4. 1.1. EL RENAIXEMENT
Dos segles abans de publicar-se les idees de Descartes, Europa deixa
enrere l’Edat Mitjana amb el retorn dels ideals de l’Antiguitat Clàssica.

10. Per què aquest canvi?
No es tracta d’un procés homogeni, ni en podem delimitar totes les
causes, però alguns dels factors fonamentals son:
- La caiguda de l’Imperi Romà d’Orient el 1453. Els intel·lectuals
d’Orient, hereus de la tradició clàssica, migren a Itàlia.
- Pèrdua de credibilitat de l'Església per la seva pugna amb el
poder polític i la hipocresia de molts representants.
- Consolidació de la burgesia i de les ciutats com a centre
d’intercanvi. Disminueix l’aïllament produït pel feudalisme.
- Innovació técnica: brúixola (descobriments geogràfics),
pólvora i impremta (distribució del coneixement).

13. Característiques del pensament
renaixentista
- Retorn a l’Antiguitat. Els textos
clàssics competeixen amb les
institucions religioses com a referent
ètic i cultural.
- Humanisme i antropocentrisme. Cal
situar de nou l’ésser humà al centre,
no tant supeditat a la jerarquia divina.
- Individualisme. Importa més
l’experiència personal que la visió
comunitària.
- Curiositat i anhel de saber.

14. 1.2. LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA

15. 1.3. LA CRISI DEL CONEIXEMENT
La revolució científica ens va fer
veure que allò que donem per cert pot
no ser-ho. La divisió del cristianisme
en catòlics, protestants i anglicans, va
posar en dubte la unitat religiosa.
Factors com aquests van generar una
gran desconfiança en la nostra
capacitat de comprendre el món. (Tot i
que la ciència assenyala un nou
camí.)
L'interès del barroc per l’engany, la
trampa o allò amagat és una bona
manifestació d’aquest escepticisme.

18. EMPIRISME
RACIONALISME
1.4. LES DUES GRANS REACCIONS

19. EMPIRISME
1. Supremacia de l’experiència.
Els sentits són, en efecte,
limitats, però tot el que podem
conèixer prové d’ells.
2. Ciències experimentals com a
model. Es fixen més en la
observació, experimentació i
inducció que en la deducció.
3. No hi ha idees innates. La
ment humana està inicialment
buida. La omplim amb
l’experiència.
4. Locke, Hume…
RACIONALISME
1. Autosuficiència de la raó. La raó
humana pot resoldre els grans
problemes; dels sentits, en canvi,
és millor dubtar-ne.
2. Matemàtiques com a model. Es
busquen proposicions indubtables
a partir de les quals establir
deduccions.
3. Hi ha idees innates. Si la raó
s’abasteix és perquè ja contè
certes estructures o conceptes
innats.
4. Descartes, Spinoza…

20. 1.5. VIDA DE DESCARTES
Educat a una de les millors escoles.
1619: campanya amb l’exèrcit.
Revelació al cuartel d’hivern: geometría
com a base del coneixement.
Es trasllada a Holanda, on hi ha molta
tolerància.
1637: Discurs del mètode. Com
conèxier de forma segura?
1641: Meditacions metafísicques.
Es trasllada a Suècia com a professor
particular de la reina. Mor a
conseqüència del fred.

21. 2. El mètode
Epistemologia: Com podem conèixer amb seguretat?

22. LA FILOSOFIA NECESSITA UN
MÈTODE
Època escèptica. Son nombrosos els
errors que han estat presentats com a
veritats inquestionables.
La raó, malgrat tot, s’ha mostrat com
una eina valuosa i eficaç, com mostra
el progrès científic.
Si la raó és la mateixa, per què
progressa la ciència i no la filosofia?
Descartes ho té clar: ens falta un
mètode. I proposa un inspirat en les
matemàtiques.

23. LES QUATRE REGLES DEL MÈTODE
1. Evidència: acceptar com a certes només
les idees simples, evidents, que es
presenten a la ment de forma clara i distinta.
2. Anàlisi: dividir els problemes no evidents
en idees simples per tal de comprendre’ls.
3. Síntesi deductiva: reconstruir la idea
prèviament analitzada, deduint totes les
idees que es deriven d’aquelles idees
simples.
4. Comprovació: fer una revisió de tot el
procés d’anàlisi i síntesi per evitar possibles
errors.

24. 3. El dubte metòdic
Epistemologia: Podem dubtar de tot? Hi ha veritats
indubtables?

25. Ja fa algun temps que m’he adonat que, des dels meus primers anys,
havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que
he fundat des d’aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no
podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia
endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les
opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença, i
començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna
cosa ferma i constant en les ciències. ”
“
NECESSITAT DE DUBTAR

26. Amb una confiança ferma en el
poder de la raó i en el seu mètode,
Descartes es disposa a dubtar de tota
la realitat, de tot coneixement
acceptat.
Anomena al seu dubte metòdic
perquè no vol instal·lar-se en ell, es
tracta de “fer neteja” en l’àmbit del
coneixement.
Assumir que res és fiable per veure
què roman dret, què hi ha de
veritablement inqüestionable, i poder
així començar de nou a partir d’una
base sòlida.

27. DE QUÈ PODEM DUBTAR?
1. Dades sensorials. Podem refiar-nos dels sentits? La
terra, segons aquests, roman immòbil, quan ara sabem,
gràcies a l’ús de la raó, que es mou.
2. Errors de raonament. L’escolàstica es fonamenta en la
raó i, malgrat tot, va cometre nombrosos errors.
3. Dificultat de distingir somni i vigília. Només quan em
desperto reconec el somni com a tal, això inclou els meus
pensaments, i els postulats aparentment deductius com els
de les matemàtiques.
4. Hipòtesi del geni maligne. Portant el dubte a l’extrem,
planteja la idea d’un geni astut i enganyador que ens faci
creure com a evidentment cert allò que no ho és.

28. Així, com que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi havia
res que fos tal com ells ens ho fan imaginar; i com que hi ha homes que es confonen
tot raonant, fins i tot en les matèries més simples de la geometria, pensant que jo
estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falsos tots
els raonaments que havia tingut abans per demostratius. I, en fi, considerant que tots
els pensaments que tenim estant desperts ens poden venir també quan dormim,
sense que llavors n'hi hagi cap que sigui veritat, vaig decidir fingir que totes les coses
que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les
il·lusions dels meus somnis. Però immediatament em vaig adonar que, mentre volia
pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos
alguna cosa. I advertint que aquesta veritat: “penso, ergo existeixo” era tan ferma i
tan segura que ni totes les més extravagants suposicions dels escèptics eren capaces
de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre sense escrúpols com el primer
principi de la filosofia que cercava.
”
“
LA FI DEL DUBTE: COGITO, ERGO SUM

29. (...) hi ha no sé quin enganyador molt poderós i astut que utilitza tot el
seu enginy per enganyar-me sempre. No hi ha, doncs, cap dubte que
si m’enganya és perquè sóc; i, ja em pot enganyar tant com vulgui,
que mai no podrà fer que jo no sigui res, mentre jo pensi que sóc
alguna cosa. De manera que, després de pensar-ho bé i examinar-ho
tot amb molt de compte, finalment cal concloure i donar per cert que
la proposició jo sóc, jo existeixo és necessàriament vertadera, cada
vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit.”
”
“
DEL GENI MALIGNE A LA CERTESA DEL “JO”

30. 4. Les tres substàncies
Metafísica: Quins tipus d’éssers hi ha?

31. EL JO COM A PUNT DE PARTIDA
Aquesta primera certesa indubtable a la
que ha arribat Descartes, l’existència
d’un “jo que pensa”, es converteix en un
principi modèlic a partir del qual
construir una filosofia sòlida.
Cal ara examinar aquesta entitat per
veure si d’aquí en podem deduir
l’existència irrefutable de res més.

32. “Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir
que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no
podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet
mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n
derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, (...); a partir d’aquí
vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència
o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap
lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’
ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i
fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no
existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.”
”
“
COM ÉS AQUEST “JO”?

33. 4.1. EL JO PENSANT (RES COGITANS)
El que defineix a aquesta entitat és,
doncs, l’acte de pensar. És el fet de
pensar el que ens demostra
l’existència del jo, sense necessitat
d’un cos o un món, que sí son dubtables,
per justificar-la.
És per això que Descartes l’anomena
substància pensant, res cogitans.
Per substància entèn “aquella realitat
que no necessita cap altra per existir”.
Amb el jo pensant, tenim la primera
substància, la primera certesa d’alguna
cosa que existeix.

34. Sé, doncs, que penso, sé que hi ha una
subjectivitat, i per tant un “jo”, un
subjecte, però, ¿com sé que els meus
pensaments es corresponen amb una
realitat externa?
¿Com sé que la idea que m’he format
del meu cos, per exemple, es correspon
amb la realitat?
El repte de Descartes és justificar amb la
mateixa fermesa que no només hi ha un
subjecte, sinó també coses objectives.

35. TIPUS D’IDEES
Amb aquest propòsit, Descartes analitza
aquests pensaments que té el subjecte,
aquestes idees, i les classifica en tres tipus:
1. Adventícies o adquirides: venen de
“fora”, de l’experiència sensible del món.
Son fàcilment errònies.
2. Factícies o artificials: idees que
inventem nosaltres mateixos
combinant-ne d’altres, com un centaure.
3. Innates o naturals: emergeixen de la
pròpia facultat de pensar. La nostra
ment les accepta necessàriament
(exemples: causa, substància, nombre i,
com veurem, Déu).

36. Aquest jo pensant no és perfecte
(equivocacions, engany dels sentits…).
Ara bé, si podem veure el jo com
quelcom imperfecte, és perquè tenim
alguna idea de perfecció amb la que
comparar-la.
Tenim, de forma innata, la idea de
perfecció, que Descartes identifica amb
la idea de Déu.
Aquesta idea no pot provenir d’un ésser
imperfecte com nosaltres, ha d’haver
estat una realitat superior i externa
(perfecta) la que l’ha fet sorgir en la
nostra ment.

38. 4.2. LA RES INFINITA
De les idees que trobem en el jo, doncs, en sobresurt una que permet
anar més enllà de la pròpia subjectivitat: la idea innata de
perfecció, de Déu. Una idea que em permet afirmar, clara i
distintament, que hi ha una realitat extramental: una substància
perfecta i infinita, una Res Infinita; en llenguatge comú: Déu.
Què Déu hagi d’existir nomès per això pot semblar precipitat, però
Descartes s’hi esmera en demostrar-ho recuperant un antic argument.

39. L’argument ontològic de Sant Anselm
La idea de qualsevol cosa, com la d’un triangle, per exemple, és
inseparable de les seves propietats (que la suma dels seus angles
sigui 180). De la mateixa forma, la idea de Déu, un ésser perfecte,
és inseparable de la seva propietat fonamental, l’existència.
En altres paraules, no es pot pensar en un ésser absolutament
perfecte que, alhora, no existeix, ja que la inexistència és una manca
de perfecció.

40. Demostrar racionalment l’existència de Déu és fonamental per a la
filosofia que està construint Descartes, ja que Déu és la garantia que
necessita per a sortir d’aquesta subjectivitat:
- Déu és la primera realitat externa evident.
- A més, com veurem, és garantia que allò que conec de forma
racional té una base sòlida.

41. 4. 3. LA RES EXTENSA
Així com al jo el defineix el pensar,
al meu cos atribueixo la mateixa
propietat essencial que a la resta
del món físic: el fet de tenir
extensió, ser extens.
Tinc, al menys, una idea clara i
distinta d’ells: una idea evident del
que és la extensió. La pregunta és
si aquesta idea es correspon amb
la realitat, si és tan sòlida com el “jo
pensant”.

42. 4. 3. LA RES EXTENSA
Si tinc una idea clara i distinta del
meu cos extens i existeix un Déu
perfecte i, per tant, veraç i bo,
aquest Déu, que m’ha creat
racional, no pot permetre que
m’enganyi quan faig un ús
adequat de la raó.
La necessària bondat de Déu em
garanteix que la tendència
humana a creure en les coses
extenses (materials) no és
enganyosa.

43. 4. 3. LA RES EXTENSA
Tenim, doncs, una tercera
substància, un tipus d’entitat diferent
a les dues vistes, que es defineix pel
fet de ser extensa: la Res Extensa,
allò que solem anomenar matèria.
Tota aquesta matèria funciona com
un mecanisme, un conjunt de peces
articulades que generen moviment
seguint unes lleis previsibles, tal i com
les ciències semblen estar descobrint.
A aquesta forma de percebre la
natura, molt habitual des de llavors,
l’anomenem mecanicisme.

44. 4. 3. LA RES EXTENSA
- Això no significa que tot el que
obtenim dels sentits sigui segur.
- Déu és garantia del
funcionament de la raó, que no
ve condicionada per allò material,
com sí passa amb els sentits.
- Si aconseguim explicar el
funcionament del món físic
mitjançant les matemàtiques,
com fan ciències com la física,
llavors sí tindrem una major
garantia de que la nostra
concepció s’ajusta als fets.

45. LES TRES SUBSTÀNCIES
- Res Cogitans (Jo pensant): La
defineix l’acte de pensar, per
això l’identifica amb la ment, l’
ànima.
- Res Infinita (Déu): Definida per
la seva infinitud i perfecció.
- Res extensa (Materia, natura,
món): Definida pel fet de tenir
extensió. Inclou el meu cos.

46. 5. El dualisme cartesià
Antropologia: Què sóc jo? Quina és la meva relació amb el
món?

47. El retorn del dualisme
El cos és dubtable i està definit pel fet de
ser extens, l’ànima és indubtable i ve
definida per l’acte de pensar. Dues coses
amb propietats diferents no poden ser la
mateixa cosa.
Per tant, ànima i cos no son el mateix.
Jo sóc la meva ànima, que resulta que té
un cos, però que no està sotmesa a
aquest.
Aquest és l’argument que sosté el
dualisme de Descartes, però hi ha un
altre motiu pel qual el filòsof ressuscita
aquesta antiga concepció: la defensa de
la llibertat humana.

48. El dualisme: garantia de llibertat
- La res extensa funciona com una
màquina, un conjunt determinat de
causes i conseqüències, previsible
per mitjà de la investigació
científica.
- L’única forma de “salvar” el
concepte de llibertat humana és
desvinculant l’ésser humà d’aquest
mecanicisme.
- Descartes ho fa dividint ànima i
cos i situant el “jo” en l’ànima.