JOC DE POSSIBILITATS

JOC DE POSSIBILITATS
Laia Sanjuan

www.LaiaSanjuan.com
laia@laiasanjuan.com
Facebook.com/LaiaSanjuan
Twitter.com/LaiaSanjuan
Google.com/+LaiaSanjuan
Pinterest.com/LaiaSanjuan
Instagram.com/Laia_Sanjuan
Diasp.eu/u/laiasanjuan
Issuu.com/laiasanjuan
Slideshare.net/laiasanjuan
Aquest llibre es pot descarregar gratuïtament a:
www.LaiaSanjuan.com/joc-de-possibilitats
JOC DE POSSIBILITATS (versió 1.1 - 2014)
Barcelona - 2014
Llicència: Dedicació al Domini Públic (CC0 1.0 Universal)
www.Creativecommons.org/publicdomain/zero/1.0/deed.ca
Registrada a SafeCreative.org (1412042679219).

(Versió 1.1 - 2014)
«El camí de les cicatrius»
detalla el viatge cap a la solitud (pàg. 5)
«Als amors»
transforma el desig en plaer
«Pausa»
parla del retrobament del temps vital
«Mirades»
descriu ulls interessants i hipnòtics
«Allò que tot ho asfalta»
ataca la societat de consum
«Camp de joc lliure»
comparteix coneixements i creativitat
(pàg. 91)
(pàg. 119)
(pàg. 127)
(pàg. 133)
«Poemas sueltos
en el mercadillo de versos» (pág. 145)
LaiaSanjuan.com
(pàg. 37)
Aquest llibre és gratis a:

«El camí de les
cicatrius»

I encara més soledat al llit doble:
la teva veu reclama un lloc,
un costat de la son,
i transforma la meva intenció d’abraçar-te
en un aïllament forçat,
un fred humà que em congela per dins.
I una manta lleugera —massa prima—,
una estufa vella —massa petita—,
unes finestres —mal tancades—
permeables al vent fosc de l’hivern i als crits de la nit...
I una alba que triga massa...
I, després, un adéu clavat a l’orgull,
un «me’n vaig» sense sentit...
i el grinyol de la porta que presagia —massa tard—
el soroll fort i sec que tanca, d’un sol cop, més d’una porta.
6

Petó i final.
Un «fins aviat» condescendent
—massa previst i poc sincer—,
un record més
al cementiri trist
de les últimes mirades.
7

Silenci físic
La partitura resta en blanc, neta d’acords, com volíem,
necessàriament improvisada,
obcecadament lliure,
imprevisible,
en blanc.
Però et retrobo un cop i un altre,
al compàs de l’atzar i de l’atreviment,
a un ritme d’una elasticitat estranya
que estira el temps i la paciència.
I a vegades t’enyoro i la melodia es desafina
i fa vibrar l’agut diapasó —encara afònic— de la veu del seny,
que em repeteix que t’oblidi,
com l’últim cop,
amb la mateixa intensitat de negació.
8

Com quan cau a terra una copa de vidre, així et vas trencar.
Primer vam brindar per la vida, i tot va anar bé,
però, quan rentava els plats bruts,
et vas esmicolar en mil cristalls de llàgrimes endurides.
Vas ser víctima de la meva sinceritat més cruel,
més inconscient, més destructiva...
Vas conèixer la meva densa ombra
i la meva por es va fer verb.
9

Dius que ja no vols viure. I em dol molt, no saps com!
Ho veig als teus ulls distants: un dia d’aquests, sense ser tu,
foradaràs la nostra ànima i eliminaràs de forma irreversible
el teu futur i bona part del meu.
Per això t’escric, dolguda,
en la injusta missió de l’última esperança.
10

Ni en les meves pitjors pors —rancoroses i esmolades—,
ni en cap dels silencis metàl·lics que les acompanyen,
mai no havia vist el meu cor tan desesperat,
ni el meu cos tan immòbil, ni la meva voluntat tan impotent.
I en plena rebel·lió del cervell rèptil,
he estat conscient del poc poder de la consciència...
Per col·lapsar l’ànima,
només cal un disgust prou desagradable.
11

Una tempesta de llàgrimes brutes de ràbia, demano,
i un llamp a l’orgull que em tiba la gola ennuegada i seca.
I sé que tot és més fàcil del que sembla ara
i que, si ho vaig acceptant, potser podré calmar-me.
12

L’enyorança perpètua elimina, una a una,
les últimes esperances que em quedaven.
Tot el que ens podríem haver regalat
queda atrapat entre el no-espai i el massa temps
i em provoca un dolor insistent
que em burxa tan a fons
que m’esgota l’ànima.
13

Que la lenta nevera de l’oblit refredi el meu neguit...
Però sé que no té sentit, que m’he mentit malament,
que el delit tatuat a la pell —dit a dit, gest a gest, nit a nit—
no s’esborrarà fàcilment.
I miro de suavitzar-te tant com puc,
provo de calmar els records que tinc de tu,
per assecar les llàgrimes que no sé contenir
i que se m’escapen, tímides i lentes, quan et penso.
14

A vegades es fa difícil viure l’irreversible present.
Cauen els puntals de la vida,
veus com s’enderroca el futur,
tots els fonaments trontollen
i t’has de reconstruir com sigui,
des del dolor...
i des de la impotència de saber-te ruïnes i pols.
15

T’enyoro en la distància més llarga que conec:
la de la incomunicació permanent.
Però et segueixo estimant
amb una proximitat que em commou.
Encara vius en la meva imaginació,
en els meus sentiments,
en els meus records,
en les meves llàgrimes...
16

Els ulls tancats
intuint com les dunes més lentes
avancen cap al contorn nítid
de l’horitzó buit
amb l’única intenció d’enterrar,
una a una, les dreceres de la pols
d’aquest desert inacabable.
17

Hi ha claror i, tot i això, encenc el llum!
I, és més!, m’atreveixo a fer servir l’espelma vermella
que vam deixar a mitges. I en aquesta sobredosi de color
es revela el misteri de l’absència: ja no hi ets.
Ja no hi seràs més.
De cop, l’espelma canvia el seu ritme,
la llum artificial s’irrita en una baixada de tensió
i els dits ressecs del sol deixen de tocar-ho tot per un moment.
I, llavors, m’entristeixo i m’enfonso en la foscor
de les nostres circumstàncies.
Un silenci després, busco una olor que em faci companyia
i trio la vainilla.
Em quedo mirant el foc roig de l’encens,
que crema lent, sense flama,
i ho omple tot d’una aroma que em calma.
I en algun moment, no sé com, la tristor deixa de pesar-me.
I recordo els teus ulls mirant-me
amb l’alegria de l’amistat,
la paciència de la comprensió
i la intensitat de les rareses de l’amor.
18

I arriba el moment de deixar-te anar,
amb aquest adéu que és més profund que els altres,
que em dol més
perquè tensa la por de trobar-te a faltar massa.
I em repeteixo que sempre hi seràs, d’una manera o altra,
però no puc parar de plorar-te.
19

Tots els sentits blindats,
per no enyorar-te massa.
El caminar perdut,
arrossegant-se com pot
cap a les petjades
dels entrebancs prevists.
I un amplíssim desert,
una buidor molt íntima,
un desconsol pàl·lid i ressec,
un horitzó aparentment buit
al meu futur sense esma.
20

Que no ho veus? Minva i s’apaga,
pretén amagar-se, es dissol,
es difumina en el seu propi espai
i s’estimba en la foscor de la nit més íntima...
21

La tristor em va refredant el cos per dintre
i em congela el cor,
que ja no pot bategar auxili.
A la presó de gel anímic,
passo fred emocional permanent.
22

Una enyorança íntima,
malenconia i un dol intens de somriures difícils.
L’ànima ben buida i un futur petit i ple de por.
23

Aïllament crònic:
una paret de color pànic cru,
un abric tacat de por,
un no saber, no poder, no voler, no sentir,
un mal humor, una buidor, un neguit,
un plor sense veu,
un dolor que al final s’oblida.
24

Faig cara de cansada. I tinc son.
I tot per un pensament de mal auguri
que he somniat amb covardia a mitja nit resseca.
Un somni caducat i mal despertat.
Un somni dens i enganxifós.
Un malson disfressat de descans...
I tot, per recordar que la por imaginària
es calma amb un bon esmorzar, fet a consciència.
25

Quan sento una emoció tan forta que se m’escapa
i no sé com parar-la... quan necessito un rescat:
trobo els punts de tensió del meu cos,
allà on es concentren l’amargor i la pena,
i, bufant fort,
imagino que l’aire surt a través d’ells.
I, en lloc d’inspirar, relaxo els pulmons buits
i espero que l’aire torni a entrar per si sol
—deixant que la vida m’ompli—
i torno a exhalar el meu mal humor,
fins que la ràbia s’esgota.
Mentrestant, quan puc, tanco els ulls
i els faig anar d’un costat a l’altre, molt ràpid,
com si estigués dormint profundament,
per diluir l’angoixa.
26

Sé que tinc els vidres bruts
i no m’arriben els dits
fins a les lents entelades,
les lents desenfocades,
de l’ànima...
I amb prou feines, a les palpentes,
vaig inventant percepcions
de les siluetes de la realitat.
27

Presó de crits antics
A vegades no hi sento, em desconnecto,
com quan havia de minimitzar els decibels de mal humor
que m’empresonaven amb les reixes de la por.
Però els crits es graven a la pell interior,
queden impresos a les membranes del cos,
a la memòria anímica.
I només en la meva fantasia infantil
em vaig creure capaç de convertir els sorolls de l’odi
en silenci de bosc, en moment de pau, de quietud
i d’energia ingràvida.
Després ja no.
Després, em vaig convertir en un imant d’ombres opaques,
fins que vaig aprendre a dir prou.
I és aquest passat sense pietat ni respecte
el que m’amplifica la por a la intimitat i a la confiança.
Encara estimo poc per no estimar massa.
28

La violència és causa i conseqüència de la por.
I sortir-ne requerix coratge.
El dolor i la ràbia
de no saber viure sense cops,
sense crits, sense insults oberts o encoberts,
sense ferir sentiments,
sense fer mal, sense odiar
és el càstig de la covardia de no assumir-se.
Els militants de la violència tenen un somriure tens als llavis,
una brillantor tensa a la mirada
i una reacció tensa als imprevistos que regala la vida.
29

Obligacions apreses a l’escola de l’ordre i la disciplina:
autoviolència, culpa, por...
L’autoritat és una arma de doble tall
que immobilitza les coincidències,
empresona l’entusiasme
i desprèn una energia tèrbola
que podreix la vida dels qui l’envolten.
30

Reposo els dubtes i visc el vermell suau i tímid
dels plaers per descobrir.
Però retorna el neguit
i em desfaig, lentament,
en un vermell fosc pàl·lid,
com si em sagnés l’esperit.
31

Quina paciència que té l’esperança!
Ni tan sols ara que tinc el cor encongit
i l’ànima esberlada,
ni tan sols ara la perdo, l’esperança...
I com és que sé que tot canvia?
32

He vist germinar la por,
he vist com mou lentament les seves fulles tendres
cap a la lluna fosca de la desintegració.
Per això vigilo de recollir una a una
les llavors de les noves pors
ruixades amb covardia les nits de tempesta anímica,
i les deso en un pot petit, tancat al buit,
ben lluny de les pluges.
33

He anat obrint els ulls en la foscor.
I ara que he après a entristir
i a dur el cor a la mà oberta,
ara que tota jo sóc un capvespre d’ulls plorosos,
ara t’estimo, per fi, amb lluna plena
i assumeixo les metamorfosis del teu cos:
des de l’aigua dolça
cap a l’aigua salada
en vol ras al mar sagrat.
34

Com una llum de les que no veiem,
amarada de moments íntims de freqüència única,
així és, més i menys, el teu record persistent.
I mai no sabré exactament la posició i la velocitat
dels nostres sentiments,
perquè el sol fet de prestar-los atenció m’incita a moure’m
en alguna de les moltes direccions de l’afecte.
I ara que ja no hi ha distància entre nosaltres,
ara t’enyoro amb un amor molt ampli.
35

Avui m’he estimat molt.
Per això no m’ha estranyat
que, després de refrescar-me la cara,
en mirar-me al mirall i saber-me de nou jo,
el vermell sincer dels meus llavis estigués més viu,
més content de pertànyer-me.
38

Quan la nit a soles no enyora res,
quan sóc al meu llit de somnis fàcils i plaers divertits,
llavors, amb mi, em sento ben acompanyada.
39

Un somriure massa evident...,
carícies de textura imprudent
i el cos ben despert...
L’energia de la seducció ens delata.
40

Com quan el llop udola a la lluna plena,
així et desitjo,
amb la intensitat de l’instint
que es lliura a la intuïció.
41

Xxxt!
Un silenci que no respira i una mirada inacabable
que no s’amaga en la foscor dels dubtes raonables.
I, als nostres ulls,
els sortilegis de l’encert.
42

Tu i les teves mans estirant-me vida avall sense mesura
i el teu millor somriure, dolç i maliciós,
indicant les coincidències
que s’intueixen en la nostra sort.
43

Una esperança nova,
una mirada radiant
i un somriure sense motiu,
sense destí,
sense objectiu,
un somriure per somriure...
44

No saps com treballo perquè ens retrobem.
Però no germinen
les llavors d’atzar
que he plantat als meus camins...
Com és de llarg d’esperar l’alçament de la realitat!
Quant triga l’alba del somriure?
45

Al camí de la sort,
espero els plaers que coincideixen a venir
i et trobo a tu.
I cada batec del cor m’omple els llavis de vermell accelerat,
els meus llavis incitant el vermell més pujat de to, roig excitat,
només per cridar-te l’atenció del desig.
46

El meu cos s’inquieta en veure’t
i batega al compàs d’atzar de les onades,
al vaivé de les mirades i dels dubtes.
I, quan retrobo la confiança,
la sort em somriu de nou,
obertament, als teus llavis.
47

En llibertat espontània,
confio en un demà sense retrets
i em sorprenc somrient-te de ple
en aquest imaginari nou —harmònic i sincer—,
ben lluny de tot allò que no necessitem per estimar-nos.
48

Encara no t’he vist mai amb la cara trencada de plaer,
quan la voluntat insistent del sexe
s’uneix amb la ferocitat del moment
i la desinhibició allibera l’expressió dels ulls i dels llavis.
Encara no t’he vist bullir, però en tinc ganes.
49

Quan un dia tranquil rere un dia tranquil fan una pau serena,
quan la bellesa dels petits detalls
aflora sense obstacles ni vigilàncies,
quan la vida obre les portes de les emocions més íntimes,
és llavors que se sent una veu universal que diu t’estimo,
t’assumeixo,
et reconec...
I així neix el canvi intrínsec en l’afable voluntat de l’amor,
quan creix, en els plaers de l’Ara,
l’harmonia que ens empara i ens fa encara més propers.
50

Quanta energia intercanviada en un somriure imprevist
que es fon en un petó llarg
que indueix directament al sexe.
I els nostres cossos
es van soldant per pressió d’un desig unànime.
51

He embruixat els meus dits perquè sàpiguen de memòria
les mil combinacions de formes i intensitats,
que varien segons el grau d’excitació a assolir.
La meva pell ha estat domada per la sensualitat...,
i el meu desig de gaudir més
esperona els moviments inconscients
del meu cos desbordat d’emocions autoinduïdes.
I llavors, en algun moment,
l’orgasme ho remou tot,
amb la seva energia neta.
52

Orgasme enfora:
quan l’energia s’expandeix
des del centre del plaer cap a l’exterior,
quan l’orgasme encén foc als sentits
i crema l’ego per irradiar-ho tot de vida.
Orgasme endins:
cap al centre del cos, un plaer intern,
un sentir-se bé que es queda a dintre,
quan l’orgasme embruixa el buit, que es torna ple,
i la matèria esdevé plaer.
Orgasme amunt:
quan l’energia puja fins al cap
per la columna vertebral
i ho il·lumina tot amb puntets de llum,
seguint els camins de la joia.
53

Com una flor en zel,
quan en tinc ganes,
i dormo amb algú
o fem un seixanta-vuit:
tu m’excites...
i jo te’n dec una.
54

A cada nova carícia,
en sorpresa permanent,
a cada cop d’atzar que et tinc,
els teus ulls m’enlluernen,
els teus braços m’acullen,
la teva respiració m’inspira,
els teus gestos em mouen,
la teva veu em guia.
Vine,
reposa els teus llavis càlids
sobre la meva pell sensible.
55

T’ho penso regalar tot
i lliurar-te, totalment, el meu cos,
des del batec de l’instint
fins als extrems de la ment,
tot, tot, en un sol Ara.
I després seguiré essent jo,
però a la meva manera.
56

Carícies càlides,
paraules guspira
i brases als llavis...
El cos em tremola de plaer,
vibrant molt fort,
i, als meus ulls,
tota l’energia de la gratitud.
57

Vull un amor que camini lleuger,
sense forçar, sense evitar, sense dubtar.
Que es mogui amb la franquesa i l’harmonia adient:
la que convingui en cada moment,
la pertinent segons les circumstàncies.
58

Quan ets a prop, em noto més.
Em toco, per dins, no sé com,
la pell interior,
obro els ulls tancats a les profunditats del cor
i només hi sento molt cos endins.
59

Ens intuïm el desig
i l’instant ja ens gira
al voltant d’un nou plaer
ple de somriures humits.
60

Solia dur un didal al cor,
però t’hi has clavat profundament,
i, enfilat de desig, hi has brodat,
un a un, els motius del teu record.
61

Si em mires així,
m’agafa vertigen a l’ànima.
Quan em toques,
sento una fiblada al pit,
un esglai i una calor curta però intensa, que tu notes.
Si ara em dius ximpleries,
riuré encara que no facin gaire gràcia...,
no ho podré evitar, estic massa excitada.
Va, posa’m el dit al cor...,
que estimar-te val l’alegria.
62

Seguint —perseguint, desitjant—
l’excitació, la pulsió del sexe,
el nexe de la passió,
intuint —resseguint, provocant—
els camins de l’instint d’amant.
63

Mou el cor i atreveix-te a despullar-me, visquem en l’Ara,
que no és moment de realitats, és moment d’esperances.
64

Cremem els dubtes en l’escalfor del sexe.
I, més tard, un despertar de cendres i foc
i, després, un cansament estrany
que no ens cansa mai del tot
però que ens dura tot el dia;
com el somriure inevitable als llavis,
com l’alegria brillant als ulls,
com l’energia del plaer il·luminant-nos la cara.
65

Les teves mans imantades al meu coll...,
un petó molt fort al front...,
i un sospir que acaba en somriure doble.
Una llepada suau a cada pit...,
una mossegada al melic...,
i un massatge a l’ànima.
66

Tancant lleugerament
els ulls quiets i penetrants,
en senyal de submissió,
m’acosto al teu cos,
m’acaricio contra tu
i miolo intensament el meu desig
mentre et parlo,
felina i provocadora,
amb les paraules sense veu
del llenguatge dels gats.
67

Consolant la por amb una mica de sexe,
quan cada dubte s’evapora
en els moviments més antics i tremolosos
que som capaços de viure.
La pell encesa,
la passió cos amunt...,
i tu i jo movent-nos del tot
per estirar el cos fins al seu propi límit.
68

Els teus dits insistint al meu plaer
mentre el teu cos pronuncia tots els verbs de sexe.
Decideixes mossegar, esgarrapar, prémer, abraçar, tocar,
amb moviments ràpids i lents,
amb ungles, dits, ossos, llavis i dents,
per compartir energia eròtica
i pertorbar el llindar de l’excitació
per prolongar fins a l’extrem
l’orgasme inevitable
del cos incitat a sentir per voluntat pròpia.
Molt profundament, gemegant a fons,
crido els sons de l’instint
i batego els ritmes que no neixen a la ment.
69

Energia obscena a la teva llengua activa,
interruptor humit de plaers elèctrics.
Carícies d’alta tensió
que insisteixen a pressionar la meva pell encesa
amb moviments hiperactius, inductors i folls.
I la teva pell, els teus dits, la teva veu...,
a tots els endolls del meu cos magnètic.
70

I les abraçades sense límit,
i les mirades sense pressa,
i les carícies sense pudor,
i les llepades sense fi,
i les obscenitats sense sentit,
i la tremolor del plaer, tibant amunt,
i els dits dels peus aferrats al buit,
i els llavis humits mossegant-ho tot.
71

L’orgasme és l’instant mínim
que atura el temps i dissol l’ego.
Un descontrol màxim,
irracional, impulsiu,
que no pensa en res.
Un esgarrany intens,
de plaer, esquena amunt:
un moviment involuntari desitjat.
72

I, tanmateix, te’n rius i jugues a percudir
un no inexorable i greu a la boca
i un potser, amable i agut, als ulls i als dits,
i atabales els meus sentits,
massa excitats per entendre’t.
73

Vull tornar a sentir les carícies imprevisibles
i decidides
de les teves mans àgils
i enginyoses
percudint, a la intensitat que vols, la meva pell entregada,
a un ritme elàstic que fa embogir el meu desig de més.
Tota la meva energia flueix diferent quan t’acostes,
perquè intueixo que, de forma imminent,
les indicacions d’aquest desig de plaer que compartim
ennuvolaran les nostres pupil·les
amb el color pàl·lid que assenyala l’orgasme,
quan em mires sense mirar-me...,
i, sense deixar-me de mirar, m’estimes.
74

El roig calentíssim de la sang,
directe del cor als llavis,
en els dos sentits,
de la mateixa direcció vertical de l’instint.
75

A les 10 menys 10.
I, com sempre, si encertes
on saps que m’agrada
—a l’angle més proper
al meu punt més dèbil—
s’obriran de bat a bat
les portes del plaer.
76

M’incites l’instint des de dintre,
fins a fer-me recargolar de plaer
i brillar per dins:
una llum de mercuri
rodola fins a l’interior del meu desig.
77

I les teves mans tocant-me el cap i el coll i els pits i l’ànima.
I els teus ulls esborrant els meus neguits
en una mirada que m’inunda de llum, que desborda pau,
una mirada amb calma, que s’allarga i m’excita,
una mirada que encerta un desig interior
que es manifesta a favor de no tancar els ulls, si us plau,
i seguir mirant-nos així,
mentre anem fent l’amor.
78

No et necessito i no et calc.
Això és així Ara, i serà així demà,
per més que ens estimem més i més.
Jugues a la llibertat harmònica?
79

Vull negociar poc i bé, amb tu,
de manera que la confusió no enterboleixi l’harmonia,
ni la desharmonia la sinceritat.
Vull negociar poc i bé, amb tu,
per arribar més ràpid al somriure.
80

Tu i jo, i els nostres cossos entrelligats per un desig
que, siguem sincers,
sembla que ni pugui, ni vulgui, ni sàpiga, ni s’atreveixi a res.
Però, després, quan fem l’amor... mmm...,
descobrim un munt de plaers delicats i sensibles,
mirades imprevisibles i tremolors subtils.
D’alguna manera suau esdevenim esperits sense cos
i l’instint ens mou de forma sincronitzada
fins a assumir que vivim al mateix temps,
al mateix somriure,
en la complicitat de l’amor que dóna i l’amor que agraeix.
81

Vull que t’estiris sobre el meu cos,
panxa amb panxa.
mans amb mans,
braços sobre braços
i els peus ben junts...
Per un moment, vull ser el teu únic punt de contacte,
per anar compassant els batecs de l’ànima.
I si ens excitem i el teu desig vol entrar en el meu, bé.
I si la calma ens transvasa energia de pau, també.
82

Mmm... Uau...
Una carícia suau
i una altra, encara, si us plau...,
i una mica de son per relaxar-nos de nou...
I, després, desperta’m,
i mira’m somriure
i tornem a excitar-nos
i despertem-nos del tot.
Va, sí, fem l’amor així..., mig adormits...
83

Em sento hipnotitzada pel vaivé tranquil del teu cos
sobre el meu, pel xiuxiueig de les teves paraules
i l’escalfor dels teus petons.
Ara respirem al mateix temps. Sospirem alhora.
I la teva presència altera el meu estat de consciència.
84

És un amor que fa sexe subtil, el nostre,
un plaer que es mou amb la mirada fixa: els ulls als ulls,
intercanviant la sensació de ser reconegut per l’altre,
de gaudir junts,
de sentir
i sentir-se
i fer sentir
i sentir-se sentit...,
d’anar fusionant les voluntats, els desitjos i els plaers,
d’anar obrint les portes de la intrapercepció.
85

Em provoques un orgasme suau
que, de manera instintiva,
es va propagant per tot el cos relaxat.
Quan em toques així se’m para el temps
i només respiro felicitat.
86

Vull sentir la música profunda dels teus sospirs,
dels teus gemecs,
de tots els sons que emet el teu plaer quan es va satisfent,
als ritmes inesperats de la sincronització.
M’agrada sentir la intimitat emocional que ens acompanya
i poder compartir el temps amb tu
sense cap pressa ni objectiu concret.
87

El teu somriure em fa sentir lliure
de ser com sóc
i anar essent com vull.
Quan em somrius, creixo.
88

Com més et deixo anar més et tinc,
perquè el nostre és un tenir que ens apropa al buit,
vers el no-res que no ens cal omplir i que ens uneix com mai.
I, mentrestant, tu i jo podem esdevenir drecera
de l’amor que tot ho estima.
89

En un rampell d’instint i intuïció
tots els porus de la meva pell s’encenen
i brillen en la teva direcció.
Una mica més tard, els meus ulls et troben
i ja et puc somriure del cert.
90

Camino pel desert...,
i no hi ha camí perquè tot ho és.
Navego pel mar...,
i no hi ha ruta perquè tot ho és.
Passejo pel bosc...,
i no hi ha sender perquè tot ho és.
Visc al meu món...,
on no hi ha destí perquè tot ho és.
Mil dreceres per retrobar-nos
i mirar-nos als ulls que no enganyen.
92

Els buits que separen
allò que és possible d’allò que coneixem
i allò que sabem d’allò que suposem
són plens d’intriga
i el misteri a vegades fa somriure
i a vegades fa molta por.
Possible és més gran que sabut,
i sabut és més gran que suposat
i d’aquí surten les dues màgies fàcils i un munt d’embolics.
93

La fantasia dibuixa realitats.
La personalitat encanta les probabilitats de futur.
La veritat és com una partida de billar, on cada bola
és una interpretació diferent que es mou en una direcció
que varia segons els cops d’efecte i els rebots.
94

El futur és de plastilina: amb entusiasme i amor
es pot modelar una mica. Però els mals presagis
també esdevenen formes de la realitat
perquè tot allò que rep l’energia tendeix a créixer o canviar.
Ara digues, et fixes en les llums o en les ombres?
Estàs sostingut o bemoll? Dónes o agafes?
Què desprens? Què absorbeixes? Què estimes? Què tems?
Que si la lluna no et fa somriure, malament.
La seriositat és una malaltia seriosa.
95

Si no ets de veritat
regateges al destí.
Perquè, si no estàs alerta, la sort no et troba a punt.
S’ha de ser servicial amb l’atzar,
per atrapar-lo al vol quan ell digui.
96

Caminem per les escales de la vida,
que avui baixen i demà pugen,
que es recargolen en els atractors de sort
i en les decisions no assumides.
I, així, anem conquerint, de manera compulsiva,
l’espai que creiem que ens pertoca,
amb la persistència dels rellotges de sol.
Si els genolls et flaquegen,
pensa en els que han desgastat aquest camí invencible,
abans que tu, i l’han fet seu.
La supervivència llima cada esglaó
amb llàgrimes àcides de por,
mentre que la confiança camina tan enjogassada
que gairebé no toca a terra
i ho fa tot molt més lleuger.
Tu tries.
97

La vida està descentralitzada.
El cor, el cos, la ment i l’atreviment
es van repartint el poder de diverses maneres.
98

Aquesta força interior que es fa dir vida
i que està feta d’esperança...,
aquest poder nítid i flexible, àgil com l’aire,
que ens anima a seguir endavant...,
aquesta llibertat universal...,
aquest resultat concret del prova-error infinit que ens dibuixa,
de manera inconscient, des de l’inici del temps...,
aquesta força interior que es fa dir vida
és tot el que necessitem jo i els meus electrons
(antics com l’univers i capritxosos com el desig que ens mou).
99

Visc en un món molt ampli
que té dues portes petites:
una duu al que m’imagino del futur
i l’altra al que encara recordo del passat,
però les portes gairebé sempre són tancades,
només s’obren per necessitat.
I així és l’Ara, quan el temps s’atura i somriu.
Jo me l’imagino com un gran rellotge de sorra blanca,
horitzontal, immòbil, mig buit o mig ple,
segons el nostre estat d’ànim
i els estats d’ànim que ens envolten.
100

És l’elasticitat relativa del temps la que ens captiva.
El temps no és ni rígid ni exacte, s’emociona.
Si no vol passar, s’allarga d’avorriment,
però si l’encerta es fa més curt,
quan s’estressa, fuig corrents —replegat en si mateix—
i, quan troba pau, s’atura tranquil·lament a gaudir-ne.
El temps viu en un metrònom subjectiu.
101

Fora de la presó del temps,
sense cap pressa,
visc cada moment a un tempo diferent,
sempre més lent que el dels altres.
Per fi, he pogut recordar el ritme vital que tant necessitava,
quan el meu temps és meu i es mou amb mi
i ja no em pressiona.
I, un dia,
podrem frenar de cop tots els rellotges que ens enganyen.
102

La incertesa ben aprofitada
creix al ritme de les emocions d’alegria i tranquil·litat,
quan la curiositat i la creativitat reneixen
i es fan presents com mai,
fent-se companyia.
103

Se m’ha fos l’ambició.
Visc sense fites ni vigilàncies
una vida que tira endavant sola
i troba, per intuïció, tot el que li cal.
Per això sempre invoco el silenci que cura.
104

Si encara no has vist les reixes de la teva presó,
vés més amunt,
explora els teus sentits
amb la brúixola de la intuïció.
I, de cop, com si res,
tornaràs a ser tu qui s’expandeix al joc de viure a l’Ara,
amb el compromís de sentir-se bé, cuidar-se
i parlar amb la intenció de somriure.
105

Només avui, ni t’enfadis ni et preocupis.
Dóna sempre les gràcies per tot,
actua amb honestedat i amor
i sigues amable amb les coses i la gent.
(Els cinc principis del reiki)
106

Transfusió de quietud
Quan el teu tarannà transforma el meu
i se’m relaxen tots els neguits,
quan la vida es tranquil·litza
gràcies a la teva energia suau,
en l’actitud precisa i sàvia
dels teus gestos i dels teus massatges.
Gràcies per la pau que em transmets:
necessitava una mica de calma.
107

No vull res que agafi pols.
Ni desitjo canviar el meu cos, o la meva ànima.
No vull res que digui res de mi.
He après a estimar les meves arrugues,
amulets del triomf del somriure,
rellotges del meu temps ben viscut.
I els ulls de color pau,
els llavis de bon humor,
la innocència adulta dels meus moviments...
Tot el meu ésser està preparat per agradar
quan em miro al mirall de la vida.
108

Ja no vull parlar gaire,
prefereixo un silenci de cor a cor, o una mirada...
Perquè per viure interiorment i gaudir de l’existència,
per compartir els moments de benestar,
només ens cal somriure.
109

El potent imant de les paraules
que ens repel·leix o ens atrau,
que canvia la polaritat dels sentits,
magnetitza un univers intens
i capgira la direcció i l’acció
de l’estrany atraient de verbs
que indueix sense que es noti gaire,
amb ambigüitats...,
i jocs de paraules...,
i silencis que ho diuen tot.
La perspectiva emocional
interpreta les nostres intencions com vol.
110

Tot ésser humà submergit en amor
experimenta un creixement personal
igual al pes de les pors que desallotja.
111

Només els desconeguts que no es volen conèixer
i els amics més amics
poden parlar sense inhibicions amb facilitat.
La resta es perden negociant futurs,
en lloc d’entendre el que els passa en realitat,
en lloc de compartir l’Ara.
112

Som les interpretacions que ens afecten.
El què pensaran només et restringeix si hi penses.
113

Quan un sentiment, suposadament assumit, torna a aflorar
o quan una olor, un color, una textura, un so,
un dolor, una energia o un record es fan presents,
l’Ara tremola.
114

Trio el camí del sí i del no,
perquè l’angoixa és un foc difícil d’apagar,
que moltes vegades revifa,
i que prové de la incapacitat de resoldre’ns,
de dir que sí i dir que no.
Trio el camí del sí i del no,
perquè la por no em minvi massa.
Trio el camí de l’Ara,
i per això avui camino d’esquena
mentre et miro fixament als ulls
i puc confiar en nosaltres.
115

És molt important l’alba, el renaixement, el principi...,
tan important com la mort:
saber deixar anar les coses,
les il·lusions, les persones...
Acomiadar-se bé és l’únic final feliç.
116

Espero amb alegria la innocència perduda i la invoco
amb el meu millor somriure i els ulls brillants d’emoció,
les galtes cada cop més vermelles i l’ànima esvalotada
de saber que reviurà conscientment el passat.
Vull recobrar l’actitud enjogassada que vaig perdre
i recuperar el bon humor que enyoro.
Miro la foto de quan tenia tres anys i ploro.
I en cada llàgrima vesso la por d’equivocar-me
que m’ha anat reprimint.
Ara sempre és canvi,
canvi cap al que hem estat
i canvi cap al que serem.
117

Més receptiva,
més atenta,
més conscient.
He anat cor endins
i n’he tornat molt més sensible.
118

No puc evitar quedar-me parada
al punt més profund dels teus ulls
quan els fixes als meus
i ens observem la mirada,
quan m’encertes tan bé,
tan llargament...,
tan com ningú altre.
120

Llàgrimes —de goig, de son, de dol o de vent liquats—
que ploren vida intensament
al blau ardent —blau foc de gas, blau calent—
que es destil·la als teus ulls tendres...
I aquesta serenor honesta,
visiblement afable i clara,
transparent i dolça i blava,
que t’il·lumina la mirada...
De tan alegres,
gairebé són fluorescents...,
són d’un blau atrevit, un color àgil i inquiet,
i ho miren tot amb una avidesa insaciable.
121

Un color marró vermellós, irradiant, preciós,
brilla a la plata de tardor dels teus ulls foscos.
122

Hi tens dos diamants negres, a la mirada.
Dos diamants negres
que desprenen una energia cruel, freda i inhumana.
Dos diamants negres que traspuen desconfiança permanent
i agressivitat mal continguda.
Mentrestant, el to dolç i convincent de la teva veu estudiada
sincronitza la meva voluntat amb el teu desig.
123

Els teus ulls intermitents
s’obren i es tanquen al ritme de la teva veu.
Tens uns ulls àgils i desperts, àvids i rodons,
que acompanyen la màgia de la teva harmonia.
124

Verd trencat i inestable...,
un verd estrany de llums intenses de molts verds,
un verd parany
que em segresta
i em porta fins al fons profund
de la teva mirada atenta.
125

Tens uns ulls infantils, molt grossos,
amb tendència a mirar l’infinit.
I aquesta mirada ingràvida,
aquest mirar per sobre, com si res,
aquesta atenció lleu tan teva...
126

Presó de llum
Sempre hi ha una pantalla, gran o petita,
i molts anuncis brillants,
on sobreviu una cultura light
de paraules ràpides i àgils
de les que fan passar la gana per poc temps.
Ritmes enganxosos i estridents,
suspens, expectació i acció,
mots desnatats i fingits
i pur pensament únic:
compra, compra i compra més.
Versos d’anunci testats:
quinze segons mesurats,
artificials, sexuals, pregravats,
i un missatge que no va més enllà
de rimar amb un bla, bla, bla subliminar
que té l’única intenció
de forçar a recordar un nom
i unes dubtoses virtuts.
Falsa poesia inculcada,
apresa de memòria, inoculada
amb la xeringa quadrada als ulls,
que t’injecta somriures perpetus
en cossos operats,
vides intrèpides i falses,
128

cine d’efectes i luxúria
i gent que mai no treballa
i mai no renta els plats.
La droga multimèdia t’enganya
amb emocions que malmeten l’empatia de veritat.
Però canvia de canal i torna a canviar de canal:
música banal i massa alta
i trets i crits i plors,
i humiliacions en primer pla,
i sang edulcorada amb somriures fingits
i luxes infinits.
O potser baralles destructives?
O potser xafarderies malicioses?
Manipulen el teu dia a dia
per fer que sembli insípid i vulgar.
I creus que no t’afecta, que són actors,
però són hores d’horror inconscient,
d’irrealitats de llistó alt, de missatges que en el fons fan mal
i en la forma no entretenen: anestesien, minven, anul·len,
i encenen la por
per tornar a dormir malament,
per sentir-te aïllat i irascible,
hipnotitzat pels colors atraients de les pantalles,
sempre esperant a ser enceses,
quan vius a la presó de llum.
129

I, entre els condemnats a fantasia perpètua,
hi ha els carablava,
els que desanimen els artistes...,
perquè xategen enmig d’un concert, una obra o un recital.
Els delata la llum blavosa dels barrots lluminosos
d’aquesta presó mòbil que sempre els persegueix.
(Reinstaura les carícies i els massatges,
canta, balla, juga i riu,
comparteix boscos i paisatges,
oblida els missatges i viu,
fes sexe i degusta la nit...
Ara, apaga el telèfon i allibera l’esperit.)
130

Dius que pots comprar unes vacances?
Una mica d’oci preparat?
Alegria ràpida i fingida?
I falsos somriures pagats?
Felicitat fàcil?
O superficial?
Encara creus que pots comprar intensitat?,
que pots llogar emocions sobreactuades
i adquirir adrenalina?
Tu vas de pressa i corrents,
per comprar més oci encapsulat
i oblidar-te de tu, del que fas i no t’agrada,
del mal humor, l’actitud, les transigències...
Jo apago segons quina pantalla
i dic prou als anuncis pro perfecció.
131

Qui diu que les pedres molesten?
Qui diu que s’ha d’anar ràpid?
Qui diu que s’ha d’arribar abans,
que s’ha de comprar en excés,
que s’ha d’exigir amb violència?
Qui mou aquest sistema
que tot ho asfalta i tot ho ven?
On brota l’antídot de la por?
On creix la creativitat?
On fa flor l’esperança?
132

La vida comparteix
Ningú no va patentar ni el foc ni la roda.
La natura intercanvia fitxers de mil paisatges
i milions de músiques –extàtiques o suaus–
de vent de bosc i percussions oceàniques
i les baixa a la realitat sense violar cap copyright,
ni demanar cap dret d’autor.
La natura programa en codi obert,
des de la llum de la lluna fins al color del desert.
Ella vol que ho mirem tot, ho olorem tot, ho magregem tot,
ho escoltem tot i ho tastem tot...,
per gravar-ho, per sempre,
en la memòria col·lectiva del bon humor.
134

Busco la sort del vent que troba destí,
que encerta el camí,
que canvia i gira i puja i baixa i torna i ve cap a mi...,
que em fa créixer més...,
amb la brisa enriquidora... ,
amb l’energia aèria...
Al cercle virtuós de l’alegria,
la força del desig allibera les fruites ja madures.
135

En codi lliure
«Amb el nombre suficient d’ulls atents,
qualsevol problema és trivial».*
I hem comprovat que sí,
navegant per Internet en direcció —oberta i no lineal—
al coaprenentatge,
a l’escola dels cercadors,
a la complexitat del caos indexat a la xarxa,
on el treball en grup creix sol —imparable—
al ritme dels dits sincronitzats
per resoldre els enigmes més encriptats.
Autoorganitzats en enllaços sòlids
de col·laboracions efímeres,
d’amistats anònimes i un bon sentit comú,
que comparteix futur i uneix coneixement:
regalem sense esperar res
i ho rebem tot sense haver-ho de demanar.
Prova el nostre joc: troba l’error, digues què en saps,
millora-ho tu, si pots, i deixa-ho veure i fer servir
–perquè compartir és bo.
* Aproximació a la llei de Linus Torvalds, un dels desenvolupadors més
coneguts de GNU-Linux, que és un programa informàtic fet per centenars de
milers de programadors. És una de les activitats col·lectives voluntàries més
complexes que s’ha aconseguit coordinar mai.
136

Infinits ulls brillant d’esperança,
mirant amb atenció a la pantalla,
per trobar la solució que t’explica el desconegut amable
que t’ha resolt la qüestió.
Tu en un extrem
i jo, i ells, i tot,
als molts altres extrems
del mateix món,
de la mateixa xarxa.
Juguem a acariciar-nos amb missatges
que volen a la velocitat de la llum.
T’entregues? o t’aïlles?
137

Sense patents
Portes i finestres ben obertes, si us plau,
tot lliure, visible i a l’abast,
que el regal per regal
és la manera perfecta
de compartir el que és vital.
Sense cap obligació,
cap jerarquia, cap mania,
cap afany de lucre,
cap termini, cap engany,
cap control, ni cap insult,
cap coneixement ocult,
cap dany,
cap barrera a l’evolució,
cap pany
a les nostres pròpies portes.
138

La nostra és una lluita global, de molts a molts,
per guanyar graus de llibertat,
perquè la llibertat és gaudir dels atreviments
que la vida improvisa.
Derroquem les civilitzacions inhumanes, intransigents,
compulsives, rivals...
Quant vals més que jo?
Quant aportes? Quant cooperes? Quant comparteixes?
Quanta cordialitat flueix en les teves actituds?
139

La llibertat s’ha de viure. Si no, es perd.
I és per això que em nego a consentir i a obeir.
Vull estimar, vull saber, vull poder, vull voler,
somniar, intuir, influir el meu destí
i fer sentir la meva veu
perquè mana qui no creu.
140

Res a controlar,
res a perdre:
jugo a ser vulnerable.
141

A les infinites porteries on apuntar, hi ha la que tu tries.
Molts jugadors d’arreu del món hi juguen,
però es necessiten pocs àrbitres
perquè ningú no vol estar fora de joc.
I tampoc no hi ha gaires faltes, és un joc net,
d’habilitat i aprenentatge continu.
No hi ha cap contrincant, només hi ets tu i el teu públic.
No hi ha cap company en una posició fixa
i tot s’improvisa molt acuradament, amb molta energia,
al camp de joc lliure.
142

La criptografia, l’art de la privacitat inviolable.
L’esteganografia, l’art de la presència indetectable.
La intuïció, l’art de la predicció inexplicable.
La receptivitat, l’art de la col·laboració inestimable.
143

«Poemas sueltos en el
mercadillo de versos»

Las palabras no importan.
Mira en los silencios.
146

Las ganas y la vida
confluyen,
se animan,
crecen.
Los miedos y la muerte también.
147

Antes de tu muerte
Y aquí me tienes:
escuchando en tu voz débil los verbos precisos del adiós,
memorizando la ternura de tus últimas palabras...
y la expresión triste que las acompaña.
Y sé que no nos queda nada por decir,
pero, aun así, cada silencio
me recuerda que se acerca tu silencio,
ese silencio inmóvil que tanto temo.
A veces, lloro lágrimas previas, lacias, lentas,
que presagian el dolor que me acecha.
Y, a veces, lloro con desespero,
cuando nadie me ve,
en mi sombra,
y siento vértigo de caer en la nada
cuando desaparezcan tu sonrisa
y tu mirada, tu piel, tu olor, tu luz, tu amor…
Tengo miedo de que el tiempo se detenga en mi cuerpo,
cuando tu ausencia impacte en mi alma.
148

Después de tu muerte
Aún siento el vacío que se me quedó dentro
y un frío interior que no se quita.
Pero soy feliz, a mi nueva manera,
y, a veces, imagino cómo sería tu sonrisa ahora,
cuando me vieras tan distinta.
Y eso me entristece, porque no estás,
y me reconforta, porque en realidad sí estás,
y tu sonrisa me sigue estremeciendo.
149

Más allá de tu muerte
Y en algún sitio estaremos tú y yo
—en los recuerdos de alguien,
en mis recuerdos,
en tu vacío—,
hasta que el olvido nos separe.
O quizá no, quizá en algún futuro
volvamos a vivir el curioso momento
en que sin conocernos nos reconocimos,
como almas entrelazadas
más allá del tiempo, del cuerpo, de la memoria…
como almas programadas
para el amor eterno, infinito y consciente.
150

El limón en limonada,
estrujando la alegría del buen gusto,
el vacío en posibilidad,
la realidad en utopía,
el mal humor en risa,
la distancia en proximidad.
151

No te poseo, pero te deseo,
no te pertenezco, ni te obedezco,
pero me entrego...
y, por eso, hoy elijo esta mirada,
que es la distancia más corta entre dos almas que se tientan,
y esta sonrisa,
que es la distancia más corta entre dos almas que se tienen.
152

Serena, la mirada que no encubre ni secretos
ni esperanzas ocultas.
Su energía seduce mi cuerpo desde lejos,
me toca sin tocarme,
me mira sin respirar.
Intensa, la emoción que dilata mis pupilas y mi alma.
153

La geisha y sus encantos pasean en silencio suave.
Hay hombres que la desean
y hombres que, sin conocerla,
ya saben seguro que es ella la elegida, la perfecta.
La geisha sonríe —disimula su tristeza.
La geisha seduce —disimula su secreto.
La geisha complace —disimula su fiereza.
La geisha enamora —disimula su anhelo.
Pero ella no ama.
Solo imagina, pondera, supone...
no confía, no se suelta, no depende, no reclama...
La geisha y sus encantos pasean en silencio suave,
pero siempre por dentro de los muros de su miedo.
154

Los síntomas: una soledad forjada a base de silencios,
un aislamiento que se asienta en el miedo a decir la verdad,
un secreto que impide sentirse en confianza,
un montón de prejuicios conspirando a la vez,
un miedo ancestral a perder el control...
La pereza emocional lleva a la desidia amorosa.
155

Mis deseos no intentaban moldear tu tiempo.
Solo eran deseos leves,
los aireé por si te apetecían.
En realidad, yo lo que quiero es estar contigo
y que me mires con deseo,
yo lo que quiero es compartir esperanza.
156

En la Luna
De hecho, nosotros siempre habíamos vivido en la Luna.
Y, digan lo que digan, la Luna siempre es Luna llena.
En la Luna la vida es mucho más ligera
y los sueños vuelan más alto,
así que cualquier problema tiene menos gravedad.
Lo primero es aprender a respirar en el vacío.
Y, luego, ya tienes tiempo
de sentarte tranquilamente en un cráter
y mirar como brilla la Tierra.
157

(A las brujas y a sus hechizos de metáforas mágicas,
poemas del lenguaje del alma).
Van en busca de las tormentas más caprichosas.
Aúnan todas sus fuerzas en la siguiente prueba de coraje
y, cuando las ilumina la luz eléctrica del rayo,
encuentran su propio fuego y se atreven a ser ellas mismas.
En tierra firme, avanzan sobre la arena que atrae su cuerpo
y las empuja hacia el próximo paso.
Con la máxima armonía, con el mínimo esfuerzo,
mueven su cuerpo entregado al Ahora.
En el viento gris de sus pensamientos hirientes,
o bajo la brisa agradable de sus mejores ideas,
usan las palabras de la curiosidad
y suponen poco para descubrir más.
Fluyen en el corazón líquido de sus sentimientos,
en silencio,
sintiendo el crecer y decrecer del afecto,
que predice las mareas del deseo.
En el agua fiera,
desgastando los acantilados de la incomprensión.
En el agua mansa, acariciando las playas de la esperanza.
158

La vida misma
(A Atahualpa Yupanqui, mi poetante preferido).
La belleza se crea
con amor al contemplar
y solo dan miedo
las cosas que no sabemos amar.
La suerte te acompaña, el coraje te lanza,
el buen humor te protege: no te pares a pensar.
La belleza se inventa y el miedo se vence.
Y es así, queriendo, como se expande la vida.
159

Agraïments
G.S. - D.P. - R.S. - D.S. - A.F. - M.P. - A.L. - B.C. - T.V. - B.A.
I.G. - C.D. - M.L. - S.A. - J.M. - O.R. - I.E. - A.B. - G.E. - L.U.
F.O. - T.T. - F.F. - C.G. - M.E. - C.S. - A.P. - O.C. - H.K. - J.M.
E.P. - LL.P. - B.S. - M.C. - A.P. - M.P. - T.R. - M.S - A.S. - A.B.
J.E. - N.P. - M.P. - P.S. - A.S. - D.S. - M.L.
+ A + B + T
A la Laia Corbella (LaiaCorbellaBestit.wordpress.com) per la
correcció i l’assessorament lingüístic en català i a la Mónica
Basterrechea (www.mobas.es) per l'assessorament lingüístic
en castellà.
A la comunitat del programari lliure. I, especialment,
a GNU-linux (sistema operatiu), LibreOffice.org
(edició de textos i maquetació), Gimp.org (retoc d’imatges),
Drupal.org (web) i Diaspora* (xarxa social).
I a qui promou la cultura lliure:
Creativecommons.org - Wikipedia.org - Wikimedia.org -
Jamendo - Ccmixter - Lulú - Duolingo - LocalMotors -
WikiHouse - Arduino - Bittorrent - Github - Sourceforge -
Piratebrowser - Thunderbird - Audacity - Openshot -
OpenStreetMaps - Guifinet - Free Software Foundation...

www.LaiaSanjuan.com
laia@laiasanjuan.com
Facebook.com/LaiaSanjuan
Twitter.com/LaiaSanjuan
Google.com/+LaiaSanjuan
Pinterest.com/LaiaSanjuan
Instagram.com/Laia_Sanjuan
Diasp.eu/u/laiasanjuan
Issuu.com/laiasanjuan
Slideshare.net/laiasanjuan
JOC DE POSSIBILITATS (versió 1.1 - 2014)
Llicència: Dedicació al Domini Públic (CC0 1.0 Universal)
www.Creativecommons.org/publicdomain/zero/1.0/deed.ca
Aquests poemes i escrits són entregats al domini públic
mitjançant la renúncia a tots els drets sobre l’obra pel que fa a
la propietat intel·lectual, incloent-hi els drets afins, fins on és
possible amb la llei vigent aplicable. Podeu copiar, modificar,
distribuir l’obra i fer-ne comunicació pública, fins i tot amb
finalitat comercial, sense demanar cap mena de permís.
Registrada a SafeCreative.org (1412042679219).
Barcelona,
4 de desembre del 2014.

Botiga / productes / serveis
Joc de possibilitats, llibre en paper: 10 € als recitals
i 14 € per Internet (despeses d’enviament incloses).
Punts de venda: www.LaiaSanjuan.com/botiga
Llibre en digital: 0 € (gratis)
Poesia per carta: 12 € / any
Rebràs una carta en paper amb 3 fulls de poemes abans del
23 d’abril, el 23 de juny, el 31 d’octubre i el 31 de desembre.
www.LaiaSanjuan.com/botiga
Samarretes amb una frase: 20 €
«Compartir val l’alegria» - «Un somriure per somriure...» -
«Vull un amor que camini lleuger» - «Apaga la presó de llum» -
«Mana qui no creu»...
www.LaiaSanjuan.com/botiga
Poemes per encàrrec: 120 €
De llocs, persones, records, sentiments...
Per a aniversaris, casaments, celebracions, homenatges,
comiats, inauguracions, presentacions, esdeveniments...
www.LaiaSanjuan.com/poemes-per-encarrec
Recitals de poesia / firma de llibres:
www.LaiaSanjuan.com/agenda

Propers projectes (lliures i gratuïts)
● Poesia:
➔ Seguiré afegint poemes a Joc de possibilitats.
➔ Estic començant una sèrie de retrats pintats a la
paraula, per expressar el meu agraïment a certes
persones que admiro.
● Contes infantils:
➔ Un per aprendre a menjar de tot.
➔ I un sobre com parlar amb els gossos.
● Una obra sobre sexe i seducció.
Participa-hi, ajuda’m:
● Correcció, revisió, crítica, difusió.
● Mecenes, patrocini.
● Dibuix, música i altres arts..., per acompanyar poemes.
● O el que se t’acudeixi per ajudar-me.
www.Laiasanjuan.com/participa

Laia Sanjuan (Fotografia de Bernhard Volkwein)
Laia Sanjuan (Barcelona, 1975)
Treballo en temes de comunicació i noves tecnologies i fa
temps que escric i esborro paraules per diversió (i necessitat).
Aquest és el meu primer llibre de poemes i he decidit agrupar-los
per temes, però això no vol dir que parlin tots del mateix
disgust o del mateix amor. Han estat escrits i retocats entre el
2004 i el 2014 i, en 10 anys, passen moltes coses.
Si tens curiositat, pots llegir la meva vida en vers:
www.LaiaSanjuan.com/laia
Si vols contactar amb mi:
laia@laiasanjuan.com - www.LaiaSanjuan.com

JOC DE POSSIBILITATS

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to JOC DE POSSIBILITATS

Similar to JOC DE POSSIBILITATS (20)

JOC DE POSSIBILITATS