Resum MOLT resumit de literatura medieval catalana, adreçat a la darrera repassada per alumnes de 1r de batxillerat. S'ha de completar amb altres apunts i/o la informació del llibre de text. El lèxic emprat en aquest document és molt planer, i per això convé ampliar-lo i precisar-lo amb les explicacions donades pel professor.

1. El català a l'Edat Mitjana
Resum de literatura medieval catalana
per a 1r de Batxillerat
-1-

2. El català a l'Edat Mitjana
1. La formació de la llengua literària
1.1. Els orígens del català
1.2. Els primers textos
1.2.1. El Liber iudiciorum
1.2.2. Les Homilies d'Organyà
1.2.3. Altres textos jurídics i religiosos
2. L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull
2.1. Vida
2.2. Obres més importants
2.2.1. Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill
2.2.2. Llibre d'Amic e Amat
2.2.3. Llibre de meravelles
2.2.4. Llibre de les bèsties
2.3. Les llengües de Ramon Llull
2.4. L'estil de Ramon Llull: peculiaritats lingüístiques
3. La historiografia. Les cròniques
3.1. Les Quatre Grans Cròniques
3.1.1. Llibre dels feyts, de Jaume I
3.1.2. Crònica de Bernat Desclot
3.1.3. Crònica de Ramon Muntaner
3.1.4. Crònica de Pere el Cerimoniós
3.2. La Cancelleria Reial
3.2.1. Bernat Metge. La prosa humanista. Lo somni
3.2.2. Francesc Eiximenis. Lo crestià
3.2.3. Vicent Ferrer
4. La poesia medieval catalana
4.1. La poesia trobadoresca. Elements i tipologia
4.2. Ausiàs March
4.3. Joan Roís de Corella
5. La novel·la
5.1. La novel·la de cavalleria
5.1.1. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch
5.1.2. Curial e Güelfa
5.2. La sàtira medieval. Jaume Roig. L'espill o el Llibre de les dones
-2-

3. El català a l'Edat Mitjana
Des de la caiguda de l'Imperi romà el 476 d.C., els diferents territoris que el
conformaven van tenir dominis de pobles molt diversos. Juntament amb l'evolució
pròpia de la llengua segons la seva proximitat o llunyania de la metròpoli (Roma),
aquest devenir històric també en va marcar l'ús que se'n va fer del llatí que els romans
hi van deixar.
Aquesta diferent evolució de la llengua llatina als diferents territoris va permetre
l'aparició de les llengües romàniques. Si bé van sorgir de manera oral i espontània, a
poc a poc hi va haver una consciència que el poble no parlava la mateixa llengua que
apareixia als escrits, i l'elevat grau d'analfabetisme de la població va fer necessària
l'aparició de textos escrits en la seva llengua vernàcula, en el cas de l'orient penínsular
i de les Illes, el català. Es tractava, en un principi, d'explicacions o de traduccions.
1. La formació de la llengua literària
Si bé els primers textos que tenim són del segle XII -al nord de Catalunya-, no
serà fins ben entrat el segle XIII que el català començarà a gaudir de prestigi literari.
Un altre element a remarcar és el fet que, tot i que la majoria de llengües romàniques
presenten les seves primeres mostres escrites en textos poètics, el català ho fa amb
textos en prosa, i també aconseguirà la seva estabilitat, un segle després, amb la prosa
de Llull.
1.1. Els orígens del català
Com ja hem dit, el català és una llengua romànica que prové de l'evolució del
llatí als diferents territoris on ara es parla aquesta varietat del llatí vulgar. En els
paràgrafs anteriors hom pot trobar els orígens lingüístics i socials de l'aparició de la
llengua catalana.
1.2. Els primers textos
Els primers textos que conservam en llengua catalana daten de la segona meitat
del segle XII. N'hi ha de dues tipologies: per una banda ens trobam amb textos jurídics,
que especifiquen les normes i els costums pels quals s'ha de regir el poble; per l'altra, hi
tenim els textos religiosos, que generalment són sermons o explicacions de la Biblia.
-3-

4. 1.2.1. El Liber iudiciorum
És el primer text escrit en català que coneixem, i és una traducció de la segona
meitat del segle XII d'un codi de lleis visigòtic. Es va fer necessària una traducció i una
“vulgarització” de les lleis per tal que el poble, que no sabia llatí, les pogués entendre.
1.2.2. Les Homilies d'Organyà
Les Homilies són el primer text en prosa escrit directament en català i les
podriem datar entre les acaballes del segle XII i el començament del XII. Són vuit fulls
d'un sermó llatí que l'autor explica en català. Cal relacionar aquest text amb la
recomanació del Concili de Tours (813) de predicar al poble en llengua vulgar per tal
de difondre de manera més efectiva la paraula de Déu.
1.2.3. Altres textos jurídics i religiosos
Tot i que els dos que ja hem esmentat són els primers textos escrits en català
(una traducció i un text original), també en podem trobar d'altres de característiques
similars, ja siguin altres sermons o explicacions al poble per part de membres de
l'Església, ja siguin textos jurídics -originals o traduïts- que pretenien fer conèixer les
lleis entre tota la població, com ara els Usatges de Barcelona, els Furs de València o el
Llibre de les costums de Tortosa. La majoria d'aquestes obres es basen en la tradició
legal per tal d'elaborar normes de convivència i càstigs (costums, usatges...).
2. L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull
Per la seva obra tan extensa, Ramon Llull és considerat el creador de la prosa
literària en català. La seva importància rau a què és el primer escriptor europeu que
tria una llengua vulgar (romànica) per parlar de temes que fins aleshores eren
reservats al llatí, com la filosofia, la ciència, la teologia...
2.1. Vida
Ramon Llull va ser un autor mallorquí que va néixer el 1232 i va morir el 1315,
tot i que és fills de pares barcelonins que es van establir a l'illa després de la
conquesta. Va treballar a la cort de Jaume II. Es va casar i va tenir dos fills, emperò
després de diverses aparicions divines va deixar la seva família per entrar en la
-4-

5. penitència i en l'apostolat. Es va fer franciscà i va passar una època contemplativa com
ermità al puig de Randa. Això el va portar a viatjar per Europa i per Àfrica per a
predicar la fe cristiana i intentar convèncer i convertir els infidels. En un dels seus
viatges a terres mores fou apedregat i empresonat. També va crear escoles per
missioners per ensenyar les diferents llengües en les quals s'havia de predicar en
aquests indrets o en altres com Terra Santa.
2.2. Obres més importants
2.2.1. Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill
Aquest llibre és una novel·la que retrata la vida medieval sense una ubicació
determinada. Consta de cinc parts com a cinc estadis per arribar a Déu, i el
protagonista haurà de passar per diverses etapes fins a arribar a la perfecció espiritual
com ermità, al cinquè llibre. Abans, però, haurà passat pel matrimoni, per ser monjo,
bisbe i Papa, fins que finalment es faci ermità.
2.2.2. Llibre d'Amic e Amat
És un fragment del Blanquerna -el cinquè llibre- que té un caire molt poètic. En
ell, l'Amic, que és l'ànima, cerca el seu Amat, que és Déu. Presenta una gran influència
del Càntic dels Càntics (un llibre de la Bíblia).
2.2.3. Llibre de meravelles
Llull escriu aquest llibre durant un viatge a París entre 1288 i 1289. És una
enciclopèdia de coneixements que aparenta ser una novel·la, ja que hi ha una trama
narrativa protagonitzada per Fèlix; en aquesta obra s'hi diu com ha de ser l'home de
l'època, que ha de viatjar per veure les meravelles que Déu ha posat en aquest món.
2.2.4. Llibre de les bèsties
És un fragment del Llibre de meravelles. Contràriament a allò que poguéssim
pensar pel seu nom, aquesta obra és un pròleg, no un bestiari; ens trobam, doncs, amb
un llibre que fa una crítica sobre la política i sobre la societat de l'època, que té un
caràcter al·legòric i una finalitat didàctica i moral.
-5-

6. 2.3. Les llengües de Ramon Llull
L'escriptor mallorquí produí la seva obra en quatre llengües: llatí, català, àrab i
provençal o occità, que emprava segons l'entorn de producció o el destinatari i la
finalitat d'allò que volia comunicar. Emprava el llatí com a llengua d'unió entre el món
cristià, però també per fomentar relacions de producció cultural, que es
desenvolupaven en aquesta llengua. Emprava l'àrab -que pogué aprendre a Mallorca-
per dirigir-se als infidels del nord d'Àfrica, i l'occità per escriure poemes amorosos. No
ens resta cap obra ni composició de Llull en cap d'aquestes dues llengues. L'ús del
català pot tenir a veure amb la necessitat de difondre els seus coneixements entre el
poble i que aquests no quedin limitats a un entorn eclesiàstic. A més, és el primer
escriptor que empra el català com a llengua normal de comunicació dins els àmbits
d'expresió cultes.
2.4. L'estil de Ramon Llull: peculiaritats lingüístiques
Llull estableix la forma d'escriure en català que seguiran els escriptors
posteriors, no obstant això, la seva obra presenta moltes particularitats lingüístiques
com ara un ús combinat entre la llengua col·loquial i la culta, que es es pot comprovar
en l'ús que fa de la subordinació, o un lèxic que beu de la llengua catalana però que
també presenta llatinismes i nombroses innovacions com ara moltes paraules
derivades o mots exclusivament lul·lians.
3. La historiografia. Les cròniques
La historiografia catalana neix entre els segles XII i XIII per la necessitat de
documentar, entre d'altres, els diferents episodis de la conquesta dels territoris àrabs.
Una crònica és, doncs, un text historiogràfic que aporta, a més, el punt de vista
particular de l'autor que l'escriu o la dicta; les cròniques exposen fets que els són
coetanis, no parlen d'història passada -com feien les cròniques llatines-, sinó dels fets
que ocorren durant el seu període de redacció o inmediatament abans.
3.1. Les Quatre Grans Cròniques
Dins de la historiografia medieval en català, d'un caire més popular i, si es vol,
més èpic, ens trobam amb quatre obres que en seran el seu punt culminant. Són les
Quatre Grans Cròniques: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i
-6-

7. la de Pere el Cerimoniós. Aquestes cròniques, que foren escrites per autors de diferents
àrees del domini lingüístic del català, tenen la seva base lingüística en l'obra de Ramon
Llull. A més, també suposen una exaltació de la figura del rei, i fins i tot les cròniques
de Jaume I i de Pere el Cerimoniós estan escrites des d'una perspectiva autobiogràfica.
3.1.1. Llibre dels feyts, de Jaume I
És la primera crònica d'aquest conjunt, i tot i que no en conservam l'original en
català, sí que existeix un manuscrit en llatí i un text en català, l'anomenat Llibre dels
Feyts. Jaume I és l'inspirador d'aquesta crònica, i ell en devia dictar els episodis i els
seus escrivans els devien copiar i ampliar. Lingüísticament cal destacar cert desordre
sintàctic -que li aporta espontaneïtat- i parlaments reproduïts en estil directe. És una
obra que pretén contar la història d'un personatge, el rei, i que es divideix en cinc
parts:
• 1. La infantesa de Jaume I
• 2. La conquesta de Mallorca
• 3. La conquesta de València
• 4. La conquesta de Múrcia
• 5. Els darrers anys de Jaume I
3.1.2. Crònica de Bernat Desclot
El seu títol sencer és Llibre del rei En Pere d'Aragó el dels seus anteriors passats,
i narra les gestes de Pere el Gran, fill de Jaume I. No coneixem bé qui era Bernat
Desclot, però tot indica que era un escriva rossellonès. Podem dividir aquesta crònica
en dos blocs: 1. La formació de la Corona d'Aragó fins a Pere el Catòlic i Jaume I i 2. El
regnat de Pere en Gran fins la seva mort (incursions a Italia i la invasió francesa que el
monarca va fer retrocedir).
3.1.3. Crònica de Ramon Muntaner
L'obra de Muntaner comprèn els cinc regnats que va viure l'autor des de Jaume I
fins a Alfons III. El 'jo' de l'autor apareix constantment a l'obra fer per una exaltació de
la monarquia i de la llengua catalana, la unió lingüística de la qual defensarà en el seu
escrit.
-7-

8. 3.1.4. Crònica de Pere el Cerimoniós
Aquesta obra pretén imitar la de Jaume I i té set llibres, que van des del regnat
de seu pare, Alfons III, fins al seu govern. En aquesta crònica es narra la reincorporació
del Regne de Mallorca i dels comtats de Rosselló i de la Cerdanya. Inclou documents
cancellerescos que servien per justificar l'actuació reial.
3.2. La Cancelleria Reial
Durant el segle XIII, les llengües veïnes al català patien una forta fragmentació
lingüística, però el català destacava per la seva uniformitat gràcies, en part, al model
lul·lià. Amb el pas del temps, però, la Cancelleria Reial ocuparà aquest lloc i
desenvoluparà aquesta tasca a través de la redacció de textos oficials. La Cancelleria
era una escrivania reial creada en el segle XIII a la Corona d'Aragó i que estava
conformada per diferents càrrecs i que funcionava com un organisme administratiu i
burocràtic. Durant el segle XIV Pere el Cerimoniós la reformarà per tal que es
converteixi en un centre de protecció cultural i d'unificació de les varietats
lingüístiques. La Cancelleria tenia tres llengües oficials: el llatí, el català i l'aragonès.
3.2.1. Bernat Metge. La prosa humanista. Lo somni
Bernat Metge fou membre de la Cancelleria Reial i fou el primer autor de tota la
Península Ibèrica a incorporar l'humanisme a les seves obres, deixant de banda molts
aspectes medievals. Va viure entre els segles XIV i XV i treballà a la cort com a secretari
de Joan I, però fou acusat de corrupció. Amb la mort de Joan I, els càrrecs contre B.
Metge s'agreugen i se l'acaba acusant no només de corrupció, sinó també d'abús,
d'usura, de traició i fins i tot de l'homicidi del rei. Amb l'ascens a la corona de Martí I,
Bernat Metge és empresonat i no veu gaire alternatives al seu presidi. Mentre està
tancat escriu Lo somni, que arriba al rei a través d'algunes amistats de B. Metge.
Aquesta obra fa que alliberin l'autor i se li restitueixi la seva tasca com a escrivà, i fins
i tot arribarà a ser secretari del nou rei, Martí I l'Humà.
Lo somni, però, no només va dirigit a Martí l'Humà, sinó també a Maria Luna, la
seva esposa, perquè B. Metge pensa que ella també en llegirà fragments; així doncs,
per fer que la corona es posi de part seva, Metge deixa de banda la misoginia medieval
i fa una defensa de la figura femenina (com a rèplica a la missogínia de figures de la
mitologia clàssica com Tirèsies o Orfeu). És, doncs, una obra d'estratègia política.
-8-

9. Ens trobam, doncs, amb una obra escrita en diàleg, que és el gènere humanista
per excel·lència, ja que permet un intercanvi d'opinions. Lo somni està dividit en
quatre llibres. A la primera tenim a Bernat Metge a la presó; a la segona, el rei difunt,
Joan I, respon les preguntes de l'autor; a la tercera, Orfeu i Tirèsies narren la seva vida
com a condemnats a canviar de sexe i fan un clar atac a les dones; a la quarta part, i
darrera, B. Metge respon aquest atac misògin fent una lloança de les dones. Aquest
llibre, estructurat en quatre parts, mostra un somni de l'autor, del qual es desoerta
quan els cans comencen a lladrar.
3.2.2. Francesc Eiximenis. Lo crestià
Francesc Eiximenis és una figura que representa la concepció medieval i
tradicional de la vida. Escriu d'una manera clara sense preocupar-se per crear bellesa a
la construcció, ja que el seu propòsit és adoctrinar en el catolicisme. Lo crestià, que és
la seva obra més representativa, tracta de ciència, de política, de mística, d'ètica i de
teologia dogmàtica.
3.2.3. Vicent Ferrer
Vicent Ferrer és una altra figura a destacar de les que viuen entre els segles XIV I
XV. Ell directament no escrivia, sinó que era orador i tenia diferents escrivans que li
feien de copistes. De la seva obra -oral i copiada per altres- ens en queden alguns
fragments de sermons, els quals destaquen lingüísticament pel to popular per tal de
conmoure i convèncer el poble.
4. La poesia medieval catalana
La poesia medieval catalana presenta dues grans etapes, segons la llengua de
composició. En primer lloc ens trobam amb la poesia trobadoresca, escrita en occità o
provençal. Ja cap a finals del segle XIV i durant tot el XV, diversos autors empraran el
català com a llengua per a elaborar poesia, principalment amorosa.
4.1. La poesia trobadoresca. Elements i tipologia
La poesia trobadoresca és la literatura dels segles XII i XIII creada pel poble en
llengua vulgar, però en una llengua que no pertany al poble català, sinó que està
escrita en occità o provençal. Es creu que escrivien en occità per proximitat geogràfica,
-9-

10. pels llaços entre Catalunya i la Provença, per les relacions econòmiques establertes, per
la similitud entre les dues llengües i, sobretot, pel prestigi de la lírica trobadoresca
provençal.
Per l'auge d'aquest tipus de poesia es va fer necessari distingir entre el poeta,
que escrivia en llatí, i el trobador, que ho feia en occità. El joglar era el personatge que
cantava aquestes obres al poble amb l'ajuda d'un instrument. Les antologies dels
poemes dels trobadors es compilaran en 'cançoners' a partir del segle XIII, i ho faran
per autors i per gèneres.
La poesia trobadoresca glosa l'amor cortès, que és el concepte de l'amor exposat
en aquest tipus de literatura; la 'cortesia' és la conducta de l'individu que viu a la cort,
és un model d'educació, refinament i espiritualitat. A l'amor cortès ens trobam una
extrapolació del món feudal a la relació amorosa, en ella, un vassall ha de retre
fidelitat al seu senyor. La dama, 'domina' o 'midons', que és objecte del vassallatge del
trobador, és sempre una dona casada amb un marit intolerant, el 'gilós', que rep veus
acusadores d'infidelitat, els 'lausengiers'.
El trobador és conscient del llenguatge que ha d'emprar, i aquest serà difícil i ric,
emprarà la rima consonant. A la poètica trobadoresca hi podem distingir diferents
gèneres: cançó, sirventès, plany, pastorel·la, alba, etc. Les lleis que regeixen el trobar
s'anomenen 'preceptives', i foren recollides en volums amb la finalitat de formar una
base sòlida a l'hora d'elaborar i distingir una composició.
Els trobadors catalans compongueren les seves obres principalment durant
l'època alfonsina, és a dir, durant els regnats d'Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Alguns
trobadors van ser el mateix Alfons el Cast, Giraut de Bornelh, Cerverí de Girona, Vidal
de Besalú, Berenguer de Palou, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà.
Per acabar aquest apartat cal esmentar que la literatura joglaresca és aquella
literatura popular, paral·lela a la culta provençal, que es divulga oralment, en català, i
de la qual encara no se n'ha trobat cap exemple. El seu objectiu era informar i
distreure la gent.
4.2. Ausiàs March
Ausiàs March és el primer poeta que escriu poesia en català, deixant de banda,
doncs, la llengua occitana. Va néixer al País Valencià, la capital del qual substituirà
Barcelona com a nucli econòmic -principalment portuari-, fet que motivarà la puixança
-10-

11. cultural de la ciutat. El 1420 va participar a la conquesta de Sardenya i als 28 anys es
va retirar de la vida militar i fou nomenat falconer reial. Es casà dues vegades, la
primera d'elles amb Isabel Martorell -germana de Joanot Martorell, però no tingueren
cap sí. Ausiàs March, però, sí que va tenir cinc fills il·legítims, fet que prova la seva
agitada vida amorosa.
La poesia de March és innovadora pel fet de tractar grans temes d'una manera
diferent: l'amor, l'espiritualitat, l'amoralitat, la mort. Es distancia de tota la lírica
anterior per tres grans trets:
– Abandona el to elegant i fi, i opta per unes imatges fortes preses de la
vida quotidiana.
– Promou l'individualisme vers l'intimisme anterior; A. March referma el seu
“jo”.
– Utilitza comparacions molt llargues i moltes imatges.
A més, March dóna una visió diferent de l'amor i de la dona: la dona d'Ausiàs
March és real, humana, es distancia de les visions trobadoresques. Abandonarà, doncs,
els tòpics trobadorescos i optarà per un paisatge/entorn ple d'imatges de la vida
quotidiana que es basin en les passions i les febleses humanes: la caça, les tempestes,
les batalles, els malalts i els metges, els soldats...
Tornant a la visió literària que Ausiàs March té de la dama, cal remarcar una
vegada més que aquesta està lluny de la visió dels trobadors, que la veuen com
l'acompanyant del senyor feudal, una noble -de sang- guardiana del seu estatus social,
i també s'allunya de la imatge que en tenen els poetes italians, que se centra en la
'dona angelicatta' que representa la noblesa de cor, la gentilitat, la seva idealització.
March, per contra, veu una dona amb virtuds i amb defectes, que peca i que el fa pecar
a ell; s'hi fa palès un contrast entre l'amor espiritual i l'amor sensual, que és descrita
com a 'plena de seny', 'lir entre cards' o 'dafoll amor' -amor boig-.
4.3. Joan Roís de Corella
Roís de Corella és un autor de Gandia que va viure durant el segle XV. Era
sacerdot, però va gaudir d'una intensa vida amorosa fruit de la qual va tenir dos fills.
Té una obra molt extensa, tant en prosa com en poesia, però destaca en el segon
gènere. Roís de Corella escriu una poesia amorosa externa, és a dir, la dama es veu
com un gaudi extern; l'autor combina un lirisme dur amb un dramatisme tens, els
-11-

12. valors afectius amb les imatges.
Com hem dit, Roís de Corella presenta una obra molt extensa, que se centra en
tres grans temes: la mitologuia, la religió i l'amor. Podríem citar com a composició seva
La balada de la garsa i l'esmerla.
5. La novel·la
Si bé la tradició d'escriure en prosa ja ve de l'antiguitat, la novel·la com a gènere
no sorgeix fins al segle XV, i és per això que cobra una gran importància dins de la
literatura catalana -i qualsevol altra, tot i que sigui de manera incipient-, ja que suposa
l'aparició d'obres innovadores. Tot i que existeixen moltes tipologies de novel·la
medieval tardana (amb un toc molt humanista), la que més destaca és la de cavalleria.
5.1. La novel·la de cavalleria
Aquest gènere novel·lesc gaudirà d'un gran èxit durant els segles XV i XVI.
Sovint presentarà històries d'aventures a llocs meravellosos i llunyans, i idealitzarà la
figura del cavaller com un heroi sobrehumà.
5.1.1. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch
Joanot Martorell és un autor valencià del segle XV la principal obra del qual és
el Tirant lo Blanc, una de les primeres novel·les modernes d'Europa. Va ser un cavaller
que va portar a terme incursions a Anglaterra i a Itàlia i exemplifica, doncs, una
personalitat prototípica, la de les 'lletres de batalla'. Molts aspectes de la biografia de
l'autor apareixeran reproduïts a la vida i a les característiques de Tirant.
Tirant lo Blanc obté molta de la seva importància dins de la literatura per mor
de la verosimilitud de l'obra; a més, també és un element rellevant el fet que alguns
personatges han d'aplicar l'enginy durant les seves vivències. Així doncs, ens trobam
amb personatges quotidians, amb sentiments i defectes.
Tirant és un cavaller d'anglaterra que emprèn diversos viatges per la
Mediterrània. Les seves aventures es desenvolupen a Grècia, Àsia i, en general, a
l'orient mediterrani, que fou l'escena de les gestes militars dels catalans. El
protagonista es trasllada a la cort a Londres, on realitza moltes proeses a justes i
tornejos. Després va a la recerca del seu amic i li narra les magnífiques festes. Retirat a
la Bretanya, surt d'allà per ajudar els cavallers de Rodes. Després de l'alliberament de
-12-

13. l'illa, s'assabenta de l'amenaça que pateix Constantinopla per part dels turcs i s'hi
dirigeix amb celeritat. Allà s'enamora de Carmesina, la filla de l'emperador, amb qui
contraurà matrimoni més endavant. Davant un nou perill sarraí, s'embarca amb
valentia i, per mor d'una tempesta, arriba a les costes berbers. Allà allibera al rei de
Trimisé i el converteix al cristianisme. Després de moltes gestes torna a la capital
bizantina (Constantinopla), que torna a viure el setge musulmà, i fa presoners al sultà
i al gran turc. Finalment se celebren les seves noces amb Carmesina. A l'auge de la
seva glòria i del seu poder, cau abatut per mor d'una malaltia mortal; la seva amada
no pot suportar tant de dolor i mor també, ambdós cadàvers són finalment traslladats
a Bretanya.
Allò que destaca de Tirant lo Blanc és que no té avertures fabuloses ni
inverosímils, ja que el protagonista, si bé està idealitzat, actua de conformitat amb les
lleis humanes. La seva trajectoria representa un ascens cap a la glòria gràcies a l'esforç
i al valor personal, sense haver de mester encanteris ni altres recursos màgics. Amb tot
això, tant l'obra com el personatge responen a la mentalitat cavalleresca de l'honor,
mostrada amb un realisme amable, com es pot veure als diversos episodis, ja siguin
batalles, banquets, navegacions o intimitats eròtiques.
5.1.2. Curial e Güelfa
Curial e Güelfa és una obra de la segona meitat del segle XV de la qual en
desconeixem l'autor, ja que se n'ha perdut el primer quadern; per tant, podem dir que
es tracta d'una obra anònima. Tot i que està narrada d'una manera verosímil i realista,
això no impedeix que encara la poguem considerar com una narració medieval, tot i
les abundants referències a la cultura renaixentista , com ara els elements mitològics.
Ens trobam amb una obra que narra l'ascens d'un heroi gràcies a un amic seu.
Curial és un heroi modern, que encerta i s'erra, que es cansa, que observa i que actua,
que té èxits i té fracassos, i que, amb l'ajuda econòmica de Güelfa, aconsegueix l'honor
i l'estatus que pertoquen a un cavaller.
5.2. La sàtira medieval. Jaume Roig. L'espill o el Llibre de les dones
La sàtira és un gènere que s'empra per fer una crítica que ridiculitzi els vicis i els
defectes de la societat -medieval, en aquest cas-. Tot i que generalment està escrita en
vers, no deixa de ser una narració, ja que poseeix tots els elements d'aquest gènere. Els
-13-

14. temes que tracta són la misogínia, l'avarícia, l'anticlericalisme, la vanitat i els desitjos
de reconeixement social -que posteriorment també apareixeran a la novel·la picaresca-.
Aquest tipus de sàtira apareix a tota Europa i és el reflexe d'un món i d'uns valors en
crisi per mor de diferents motius, com ara la peste negra, les guerres, les revoltes dels
camperols o els problemes interns de l'Església. Tot això desemboca en una
desconfiança per part del poble cap al poder.
Al segle XV, però, València és una ciutat pacífica, rica i que gaudeix d'esplendor, i
per això hi apareix una poesia lúdica. Prova d'això és L'espill o Llibre de les dones, de
Jaume Roig, que ve a ser un catàleg d'elements comuns de la misogínia. Roig, per tant,
no aporta cap visió nova, sinó que es basa en allò que la societat entén que és el
gènere femení. Fa un fort discurs antifeminista, però és el mateix que està instaurat a
tota Europa en aquella època; allò important d'aquesta obra és l'estil, és a dir, la
manera en la qual l'autor ens apropa aquesta visió tan negativa de les dones, que
arriba a ser fins i tot d'odi extremat, ja que les mostra com a éssers dolents, malvats,
poc intel·ligents, adúlteres, brutes...
-14-