TEMA 8 - El Barroc

EL BARROC
● Introducció
● Context del Barroc
● Característiques generals de
l'escultura barroca
● Bernini
● La imatgeria espanyola
● Característiques generals de la
pintura barroca
● Flandes i Holanda: Rubens i
Rembrandt
● Espanya: Ribera i Velazquez

INTRODUCCIÓ AL BARROC
● És l'Art del segle XVII, tot i que
comença a finals del s. XVI i es manté
fins mitjans del XVIII.
● El terme Barroc s'utilitza des del s. XVIII
amb un sentiu pejoratiu, ja que es
considera quelcom decadent,
extravagant o ridícul; en contraposició a
l'ideal clàssic.
● Possible etimologia de barroc: del
francès baroque (extravagant),
portugués barrôco (perla de forma
extravagant), del grec baros
(pesadesa), del pintor italià Barocci...
● S'hi distingeix un barroc cortesà i catòlic
i un barroc protestant i burgès. Dins del
cortesà i catòlic distingim també una
corrent sensual i decorativa, altra
classicista (que predomina a França), i
altra naturalista.

CONTEXT DEL BARROC
● Des del primer quart del s. XVI la cristiandat es trobava entre els
estats favorables a la doctrina catòlica i sotmesos a l'hegemonia
del Papa, i els estats favorables a les reformes protestants.
● La reacció de l'Església catòlica arribà a través del Concili de
Trento (1545-1563), que posà en marxa la Contrarreforma. En
aquest concili van tindre un pes molt important els bisbes de la
Monarquia Hispànica.
● Les conclusions del Concili de Trento van ser: Supremacia del
Papa; fixa l'ortodòxia catòlica i no fa concessions doctrinals als
protestants; ressaltar el paper de l'Església com a únic intèrpret
de les Sagrades Escriptures; mantindre el culte a la Verge i als
sants; i els set sacraments; es fan reformes de l'Església que
impedeixen part dels abusos i corrupció que l'havia afectat
durant els últims temps.
● La Companyia de Jesús, «els jesuïtes», fundats per San Ignacio
de Loyola i sota l'única autoritat del Papa, van tindre un paper
molt important durant la Contrarreforma.
● Volien un gir espiritual de l'església, basat en la pregària, la
proximitat, l'espiritualitat, l'ascetisme i la renuncia al luxe.
Declaren la utilitat de les imatges santes per propagar la fe. L'Art
del Barroc, grandiloqüent i ostentós, serà un instrument
propagandístic de la Contrarreforma.
El Señor atado a la columna, Gregorio Fernández, Iglesia Penitencial
de la Santa Vera Cruz de Valladolid, 1619.

CONTEXT DEL BARROC
● Però la Contrarreforma no és l'únic element del context que
explica el contradictori art del Barroc. Així per exemple, com
s'explicaria l'aparició d'aquest estil en països luterans?.
● Les teories heliocèntriques de Copèrnic i Galileu
evidenciaven, malgrat l'oposició de l'Esglèsia, que la Terra
no era el centre de l'Univers, i l'ésser humà no era el centre
de la Creació.
● El pas de la monarquia autoritària cap a l'absoluta d'origen
diví en alguns països de l'Europa Catòlica. Mentre als
països protestants es posaven les arrels del liberalisme amb
John Locke, la revolució gloriosa i la independència
holandesa,
● Les noves famílies del patriciat de Roma que ostentaren el
pontificat: Barberini, Borghese o Pamphili; van promoure
grans i sumptuoses construccions.
● L'auge del capitalisme comercial, del mercantilisme.
Representat pel comerç amb el nou món.
● La religió com a instrument d'oposició i guerra entre
diferents països d'Europa. Tot i que aquest argument va
perdent força a mesura que ens acostem al segle XVIII.
● L'aparició de corrents filosògiques racionalistes i empiristes,
que posaven les arrels de la filosofia moderna. Descartes,
Francis Bacon, Spinoza, Newton, Kepler...

ROMA TRIOMPHANS,
CAPUT MUNDI
● Després del Sacco de Roma, la ciutat va entrar
en crisi que va durar mig segle, fins el pontificat
de Sixt V. Aquest Papa va voler superar
l'esplendor de la Roma pagana iniciant un gran
programa urbanístic amb amples carrers
jalonats amb obeliscos, que s'obrien en tridents
des de grans places. A més, restaurà
aqüeductes, construí fonts, obrí grans carrers
per conduir els peregrins cap a les set
basíliques de Roma, construí grans esglésies...
● L'objectiu era que Roma recuperara el seu lloc
de Caput Mundi, discutit després de la reforma
protestant. Calia assenyalar que la ciutat eterna
era la pàtria comuna de tots els cristians.
● Superats els primers moments de la
Contrarreforma, i la llarga crisi provocada pel
Sacco, apareix una nova mentalitat romana,
més optimista, desitjosa d'alegria de viure, I
això també arriba a la nova generació d'artistes,
encapçalada per Bernini.

L'ESCULTURA BARROCA:
CARACTERÍSTIQUES GENERALS
● Representa el pathos: les passions i els
sentiments.
● Teatralitat. De fet, és l'època dels grans
dramaturgs: Molière, Calderón de la Barca, Lope
de Vega, Shakespeare...
● El sentiment religiós s'expressa pels estats més
elevats: ascètica i mística. Es palpa allò
sobrenatural.
● Les figures no volen descriure'ns què ha passat
sinó de fer-nos-ho sentir.
● La figura humana apareix realçada, redimida de
les misèries, heroica. Vol transparentar l'ànima.
● Ús dels resplendors i vaporositats per crear un
efecte de taumatúrgia.
● També és freqüent, però, la representació d'allò
cruel i espantós: martiris de sants, càstigs
d'heretges, cadàvers putrefactes.
Decapitació de Sant Pau, Alessandro Algardi,
1641-1647, a San Paolo Maggiore de Bolonia

L'ESCULTURA BARROCA:
● Moviment espontani i imprevisible, com una explosió.
Ocasiona una línia oberta: braços i cames llançats a
l'espai.
● Constitueixen grups de figures on entra també el
paisatge, com en l'Hel·lenisme.
● Predominen les línies esbiaixades, els escorços.
S'abandona la simetria. Sovint les figures dibuixen una
«S».
● Les robes també acusen moviment, s'agiten amb
violència. Carns i robes s'arruguen profundament creant un
clarobscur. La figura es fon amb l'ambient creant un
efecte pictòric.
● El naturalisme implica el desenvolupament del retrat. El
barroc s'esforça per assolir grans qualitats en la
representació de les teles i en la pell dels éssers vius.
● Malgrat ser l'art de la Contrarreforma, realitzen també
obres de caire mitològic. El pare Ottonelli havia mostrat
que la perversitat de l'obra no depén del tema sinó de la
intenció de l'artista i la disposició de l'espectador. Sant Tomàs, obra de Pierre Legros a San
Giovanni in Laterano

DIFERÈNCIES ENTRE L'ESCULTURA
DEL RENAIXEMENT I EL BARROC
RENAIXEMENT:
● Simetria
● Plasticitat
● Naturalisme idealitzat
● Estatisme o moviment en potència
● Retrat físic o de paregut
● Superfície tersa
● BARROC:
● Assimetria
● Pictoricisme
● Naturalisme ple
● Moviment en acte
● Retrat espiritual
● Superfície de qualitats

ESCULTORS D'ITÀLIA
● Trets: moviment, multiplicació dels plecs
i ampulositat de les robes,
expressionisme, agitació, naturalisme.
Sovint escultura associada a
l'arquitectura.
● Pietro Bernini (1562-1629), últim
manierista i pare de Gian Lorenzo
Bernini (1598-1680), escultor més
destacat del Barroc, representa un
abans i un després i va deixar un bon
grapat de seguidors.
● Alessandro Algardi (1595-1654),
bolonyès i rival de Bernini, apostà pel
classicisme dins el Barroc.François
Duquesnoy (1597-1643): flamenc
assentat a Itàlia, té un estil també
classicista. Juntament amb Algardi
aposten més per la serenitat i l'equilibri,
sense renunciar a una concepció
monumental i escènica. Andreu apòstol, Duquesnoy, 1629-1633,
Basílica de Sant Pere del Vaticà.

ESCULTORS DE FRANÇA
● Trets: Se segueixen els models
italians, sobretot arran del viatge
fet per Bernini a la cort
francesa. L'escultura francesa té
com objectiu decorar Versalles i
la resta de palaus, per això és
una escultura oficialista i al
servei de la glorificació de la
monarquia. És més classicista:
molt abundant l'escultura
al·legòrica i mitològica lligada al
passat imperial i amb la visió del
rei i els grans cortesans com a
semideus.
● Autors destacats: François
Girardon (1628-1715) i Antoine
Coysevox (1640-1720).
Apol·lo atès per les nimfes, Girardon,
1673, jardins del Palau de Versalles.

GIAN LORENZO BERNINI
(1598-1680)
● Artista universal: arquitecte, decorador i
escultor. Busca la síntesi de les arts i
trenca les barreres entre els gèneres al
servei d'una idea (mireu el Baldaquí de Sant
Pere del Vaticà o la Capella Cornaro).
Malgrat tot, Bernini com Miquel Àngel, es
considerava escultor.
● Treballà per a diferents papes, sent el
primer Urbà VIII. Tingué una fecunditat
extraordinària, sent considerat l'artista més
genuí de la Contrareforma. S'identifica
plenament, acríticament, amb l'status quo.
● Destaca per l'habilitat tècnica i en el
treball dels materials (marbre i bronze).
● Hi ha un abans i un després de Bernini en
l'escultura, és qui fixa els tipus del Barroc
a Europa. A Itàlia influirà Rusconi, Filippo
della Valle, Giacomo Serpotta, Pietro
Bracci...
● Catòlic convençut, amic de la Companyia
de Jesús, es creia un instrument de Déu.

(1598-1680)
● Bernini opinava que les coses no són com les veiem sinó
que en la seua aparença influeix allò immediat.
S'esforçava per crear un ambient en torn de l'escultura.
Vol esborrar les fronteres entre l'obra i l'espectador.
● L'escultura de Bernini destaca pel realisme, la teatralitat,
la monumentalitat en les composicions, el moviment i
la cerca de la diversitat de punts de vista. Són habituals
els escorços, les escenes de lluita i les línies obertes.
● Influenciat pel Laocoonte (trobat ja fa temps, el 1506).
● Treballa les qualitats. Amb Bernini sentirem palpitar la
carn, les robes i acusarem el color als ulls i les òrbites,
per efecte del clarobscur.
● Bernini utilitzarà la llum a l'escultura per aconseguir un
efecte pictòric.
● També destaca l'expressivitat i el dramatisme.
Misticisme elevat al seu extrem en les obres d'èxtasi.
● Pel que fa als temes són sobretot religiosos encara que
també hi ha mitològics, retrats i tombes.
● Va fer de Roma la ciutat de les fonts, tant per les que
esculpí com per les imitacions.
Anima dannata, Gian Lorenzo Bernini, 1619

(1598-1680)
● No podem obviar la faceta arquitectònica de Bernini, des
d'Urbà VIII, és un dels artífex més importants de la Roma
Triumphans.
● Com a arquitecte destacà també per la síntesi, per la
senzillesa de les formes, pel concepte teatral de l'espai i el
missatge triomfal de les construccions.
Obres:
● Baldaquí de Sant Pere del Vaticà (1624): decoració de
bronze, a mig camí entre l'escultura i l'arquitectura, pali
gegant sobre el sepulcre de Sant Pere. Foto de l'esquerra.
● Plaça de Sant Pere del Vaticà (1656-1667): famós espai
columnat de concentració de peregrins i nexe entre la
basílica i la ciutat.
● Sant'Andrea al Quirinale (1658): sorprenent combinació
d'elements clàssics.
● Palau Barberini (1633): crea un nou estil de palau urbà
eliminant el pati interior i obrint-lo a l'exterior.
● Scala Regia del Vaticà: combina escultura i arquitectura
per assolir un espai teatral amb gran importància de la
perspectiva i la llum.

CABRA AMALTEA (1615)
● Escultura de marbre basada en
models hel·lenístics, veiem el
classicisme inicial de Bernini.
● Va ser encarregada pel Cardenal
Borghese, nebot del Papa Pau V,
amb l'objectiu de decorar els seus
jardins.
● Segons el mite grec, adoptat pels
romans, la cabra amaltea alletà Zeus
(Júpiter) en la seua infantesa en una
cova de Creta. La cabra va perdre
una banya i aquest la va
recompensar amb el corn de
l'abundància. En altres versions
Amaltea és una nimfa.

EL RAPTE DE PROSERPINA
(1621-1622)
● Escultura de marbre pertanyent al grup
encarregat peLcardenal Scipione, la família
Borghese.
● Té arrel manierista (contrapposto retort)
però la supera. Amb el Rapte crea el tipus de
figures combatent normatiu per al Barroc.
● Contrast psicològic entre la força de Plutó
(sobirà dels inferns) i el pudor de Proserpina,
que plora, un fet que remet a la influència de
la pintura coetània. Al costat d'ells aparells el
ca Cerber, guardià de les portes de l'infern.
● És una escultura molt detallista en especial
en l'acció de les mans dels protagonistes.
● Està feta per ser observada des de diferents
posicions.
● El mite fa referència al rapte de la filla de
Zeus, que serà convertida en reina dels
inferns per Plutó.

EL RAPTE DE
PROSERPINA
(1621-1622)

APOL·LO I DAFNE
(1622-1625)
«Dafne, ara ets un llorer. No pots ser la meva esposa però seràs
el meu arbre. Estaràs sempre amb mi.Amb les teves fulles faré
una corona i et duré sempre als cabells» Metamorfosi, Ovidi.

DAVID
(1624)
● Escultura de marbre, de
grandària real, única del
grup encarregat pel
mecenes Scipione
Borghese, que tracta un
tema bíblic. Les altres
són mitològiques:
«Ennes, Anquises i
Ascani», «El rapte de
Proserpina» i «Apol·lo i
Dafne». Totes són
escultures de joventut.
● Aconsegueix implicar l'espectador, aquesta figura no
tindria sentit si l'espectador no imaginés la presència del
gegant Goliat fora de l'escultura. Això contribueix a induir el
dramatisme del moment abans de llançar la fona.
● Destaca el moviment de tot el cos, captat en un flash.
Marca una diagonal entre el cap i la cama esquerra.
Difereix molt així, del David victoriós de Donatello, i del
David col·losal que es prepara, de Miquel Àngel.
● Reflecteix la tensió del moment en tot el cos, i sobretot en
el rostre. Alguns autors parlen d'un autorretrat de Bernini.
● Tota la figura es troba sobre l'armadura que el rei Saül va
donar a David per a combatre Goliat, però aquest la rebutjà
perquè li venia baldera. Baix d'ella la lira de David.

TOMBA D'URBÀ
VIII (1628)
● Combinació de marbre (les virtuts:
justícia i caritat), porfidi (urna sepulcral),
bronze daurat i bronze (Papa). Fet per a
la persona que el va convertir en l'artista
dels Papes. Sepulcre concebut com a
monument a la Fama.
● Composició piramidal amb Urbà VIII
(1568-1644) destacat dalt, assegut com
un emperador, coronat amb la tiara papal
i en actitud de benedicció, als costats de
la urna al·legories de la justícia i la caritat
amb un nen al braç (virtuts del difunt).
Tots tres presenten rostres serens. En
mig i sobre el taüt un esquelet escriu el
nom del difunt. Dues abelles fan
referència a l'escut de la família del
Papa, els Barberini.
● Esdevé model de monument funerari
per la seua composició i per la
combinació de materials.

FONTANA DELLA
BARCACCIA
(1627-1629)
● Situada a la Piazza di
Spagna, al peu de l'escalinata
de la Trinità dei Monti.
● Sembla que en la riuada de
1598 el Tíber va arrossegar
una vaixell a mig afonar fins la
Plaça d'Espanya de Roma.
Un fet molt popular que
inspirà l'obra.
● Representa el vaixell de
l'església navegant pel món
amb l'emblema dels Barberini,
doncs és Urbà VIII qui la va
encarregar.

FONT DEL
TRITÓ (1642)
● Primera font de Bernini. Se situa a la
Plaça Barberini i és l'últim encàrrec
d'Urbà VIII. Proporcionaria aigua de
l'aqüeducte d'Acqua Felice, restaurat
per Urbà VIII.
● Al·ludeix a un passatge de la
Metamorfosi d'Ovidi en el qual es
parla del Diluvi Universal. Júpiter cridà
Tritó perquè faça sonar el corn marí i
així les aigües es retiren de la terra.
● En la font Tritó llança un doll d'aigua
des de la caragola. És assegut sobre
una enorme conxa, sostinguda per
quatre dofins, que entrellacen la tiara
papal amb les claus creuades de Sant
Pere i unes abelles (heràldica dels
Barberini, família d'Urbà VIII) a les
cues.

CAPELLA
CORNARO
(1647-1651)
● Capella funerària del cardenal Federico
Cornaro, situada a l'església de Santa Maria
de la Victòria (Roma).
● Dedicada a Santa Teresa de Jesús, mística
castellana, que va morir el 1582 i que havia
estat canonitzada el 1622.
● L'objectiu és demostrar que la santedat no és
quelcom llunyà sinó pròxim, seguint les
indicacions de la Contrarreforma.
● Combinia línies corbes i rectes utilitzant
elements constructius clàssics: frontó,
arquitrau, columnes. Es deixa lliure la part
central oval, on se situa Santa Teresa i per on
entra la llum a través d'una finestra rere del
frontó.
● Al frontó hi ha àngels pintats que mostren la
glòria celestial.
● Als laterals de la capella, com espectadors, se
situen en relleu el cardenal Cornaro, son pare
i tots els seus parents eclesiàstics.

ÈXTASI DE SANTA TERESA
(1647-1651)

ÈXTASI DE SANTA TERESA
(1647-1651)
● Grup de marbre que ocupa el lloc central de
la Capella Cornaro. Tot l'entorn (llum i
arquitectura) forma part de la composició i
realça la força de l'instant representat.
● Es tracta de l'instant culminant de la visió de
la santa, quan un àngel li travessa el cor
amb un dard, impregnant-la de l'amor de
Crist.
● Destaca l'expressivitat de la santa, Bernini
aconsegueix captar el misticisme del
moment. Molt destacat el rostre.
● La santa està vestida amb un gran hàbit
que dibuixa múltiples plecs. Bernini mostra
ací la mestria tècnica i el joc del clarobscur.
● La santa es troba reclinada sobre un núvol
de marbre que fa l'efecte d'ingravidesa
doncs no es veu el suport on descansa.

FONTANA DEI
QUATTRO
FIUMI (1651)
● Situada a la Plaça Navona de Roma. En el centre de la font s'alça un obelisc egipci d'època romana,
l'obelisc de Domicià. Sobre ell es posa el colom de l'Esperit Sant.
● Va ser encarregada pel Papa Innocenci X. L'obelisc s'alaça sobre una mole de marbre, que representa
un escull, sobre la qual es representen al·legories dels quatre rius principals de la terra: Nil, Dabubi,
Ganges i Riu de la Plata. Cada riu representa un continent, celebra el triomf de l'església catòlica arreu
del món. Veieu l'enllaç.
● Les figures s'acompanyen de diferents animals: un cavall, un lleó, un caiman, una serp de terra, un
drac... i, a més, sobresurten de l'aigua una serp d'aigua i un dofí. L'espectador descobreix totes les
formes quan gira la font, ja que moltes semblen amagades.
● A sobre de la font trobem l'heràldica d'Innocenci X, de la família Pamphili. Amb la tiara Papal, sostinguda
per una conxa agafada per dos peixos, sobre les claus de Sant Pere creuades, i decoració vegetal.

CÀTEDRA DE SANT PERE
(1656-1665)
● Monument fet per Bernini amb diferents materials:
marbre, bronze daurat, estuc daurat, vidriera. És
construït rere l'altar en l'absis per acollir la relíquia
de la càtedra de Sant Pere (tron de fusta venerat
des de l'Edat Mitjana).
● La relíquia es troba elevada per damunt de l'altar i
encaixada en una cadira de bronze. Es troba
flanquejada per quatre doctors de l'església llatina
i grega. Sembla elevar-se sense pes, sobre un
núvol. Sobre ella uns àngels porten la tiara papal.
● Darrere del tron buit una finestra s'obri a l'abis, a
través de la qual entra la llum de l'Esperit Sant.
● Destaca l'escenografia i la síntesi de les arts.
● Es troba en perspectiva amb el seu baldaquí.

CÀTEDRA DE SANT PERE
(1656-1665)

BUST DE
LLUÍS XIV
(1665)
● Escultura de marbre blanc
encarregada per Lluís XIV, el
rei Sol.
● Vol transmetre sensació de
poder i distanciament.
● Crea un tipus de bust reial
que té molt d'èxit a Europa.
● Destaca la penetració
psicològica i el realisme
fidel de la imatge.

BUSTOS
ANTERIORS
● Esquerra: Cardenal Scipione Borghese (1632)
● Dreta: Costanza Bonarelli (1636), amant.
● Centre: Cardenal Richelieu (1640)

MORT DE LA BEATA
LUDOVICA ALBERTONI (1674)

L'ESPANYA DEL SEGLE XVII
● És l'època dels Àustries menors: Felip III (1598-1621),
Felip IV (1621-1665) i Carles II (1665-1700). Amb l'últim
acaba la dinastia Habsburg i comença la dels Borbó
amb Felip V (1683-1746).
● És una època identificada tradicionalment amb la
decadència de l'Imperi espanyol, que perd la seua
hegemonia mundial.
● És una època de crisi: inflació, augment de les
exaccions senyorials, despoblació de l'interior de
Castella, augment de la població monàstica, tancament
exterior, independència de Portugal, revolta catalana...
● Malgrat això és una època en la qual la literatura i la
cultura ofereixen grans personalitats: Cervantes,
Quevedo, Góngora... És conegut com el segon Segle
d'Or espanyol.
● Els desastres militars espanyols i l'efecte de la
Contrareforma accentuen el catolicisme del poble. El
catolicisme actua com a idea-força per unir als súbdits.
L'ascetisme (sobretot al s. XVI) i la mística esdevenen
camins per arribar a Déu a través de les vies
purgatives i il·luminatives. El misticisme assoleix el
clímax en la via unitiva, amb Santa Teresa o San Juan
de la Cruz: la «flama d'amor viva».

L'ESPANYA DEL SEGLE XVII
● Castella es replega sobre si mateixa i la
religió, amb la Inquisició sempre alerta. A
més, el 1609 es va expulsar els moriscos.
● Aquesta efervescència catòlica condueix a
les manifestacions religioses: les
processons. Aquestes manifestacions de fe
eren més importants en Setmana Santa. En
elles s'agrupava la comunitat en cofraries
(sovint gremials).
● Les flagel·lacions eren habituals en
aquestes processons però es feien com a
penitències anònimes ja que als pasos els
anaven ocults sota un hàbit.
● Els pasos (del llatí passu, patiment)
reproduïen escenes vives de la Passió de
Crist.
● Totes aquestes condicions fan que
l'escultura espanyola siga eminentment
religiosa i molt vinculada a aquestes
manifestacions de fe. No hi ha gairebé
escultura civil ni funerària.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE
LA IMATGERIA ESPANYOLA 1
● La Corona de Castella és una illa artística en
Europa, en part pel tancament exterior de la
Monarquia Hispànica, i en part per
circumstàncies pròpies del context.
● Obres eminentment religioses, pràcticament
desapareix l'escultura civil i funerària. Això es
pot deure, en part, al declivi econòmic i polític
del moment.
● Escultura que pretén crear devots, aproximar
les figures de Crist, la Verge i els sants als
fidels, i despertar l'emoció.
● Realisme extrem, carregat d'expressivisme en
les accions representades.
● Ascetisme, misticisme, unitisme, meditació
sobre la mort... són part de la mentalitat de
l'època i això es veu en l'art.
● Els escultors treballen en gremis, amb
l'estructura tradicional: aprenent, oficial i mestre.
El mestre és l'únic que pot acceptar encàrrecs.
Ecce-Homo. José de Mora, escola granadina. Museu de Belles Arts de Granada Entre 1675 i 1700.

● Predomini absolut de les escultures tallades en
fusta policromada. Es treballaven amb models
previs fets amb cera o fang.
● La fusta policromada és escultura i pintura, de
vegades realitzada per artistes diferents.
● La pintura és molt naturalista, assoleix efecte de
vida.
● L'escultura se solia cobrir amb guix (i de vegades
també de tela) per tal de pintar al tremp sobre ell. Hi
havia dos tipus diferent:
a) L'estofat (vestits): bé amb colors plans sense
daurat o bé amb or i pintura a punta de pinzell
imitant les labors de la tela.
b) L'encarnat (per a la pell, que solia ser mate).
● Destaquen els postissos: vestits, brodats, ulls i
llàgrimes de vidre, pestanyes, cabells i ungles
naturals, corona d'espines o metàl·liques, espases
en torn al cor de la verge que es fan d'argent...
● Els postissos en el vestit fan que les parts no visibles
del cos no es treballen i siguen mers maniquís.
Ecce Homo, de Luisa Roldán “La Roldana”, Església de San Francisco y San Eulogio,
Còrdova. 1684.

● Escenes de dramatisme, volen generar
l'espiritualitat cercada per la
Contrarreforma.
● Les composicions presenten un
moviment calmat, lluny de l'agitació de
Bernini.
● Amb poques excepcions, els clients
d'aquesta escultura són religiosos:
catedrals, monestirs, parròquies i,
sobretot cofraries de caràcter gremial,
comunitari o de suport mutu. Les
processons impulsades per aquestes
són fonamentals per entendre la
proliferació aquestes escultures.
● Les processons més assenyalades seran
les de Setmana Santa on es forma un
seguici d'imatges tot recordant la Passió
de Crist. A Valladolid, primitivament es
feien amb cartró pintat que s'anomenava
«papelón», en el s. XVII són substituïdes
per la fusta policromada.
Virgen de las Angustias, obra de José de Mora , catedral de Jaén, principis segle XVIII.

● La processó té una escenografia, amb
els carrers engalanats, hàbits, música
solemne i atxes de foc en les
manifestacions nocturnes.
S'acompanyaven d'altres celebracions
paral·leles com ara les corregudes de
bous.
● La processó és un fenomen popular, i
per tant la imatgeria dels pasos també ho
és, és l'expressió d'una societat en
decadència i tancada en si mateixa, que
ara es refugia en l'espiritualitat.
● Les composicions de figures sovint es
poden apreciar en diferents
perspectives, el punt de vista de
l'espectador és fonamental, ja que no es
mou ell sinó el paso, amb el que canvia la
visió.
● Els pasos fan un moviment de costat a
costat quan avancen al carrer, dotant de
realisme l'escena.
Sant Joan Baptista “San Juanito”, José Risueño, Museu del Monestir de Santa
Paula, de Sevilla. 1700

● Els retaules es fan amb gran
monumentalitat i s'utilitza en ells figures
exemptes que després es poden treure
en processó. Així substitueixen els
retaules pintats.
● Els temes dels retaules són escenes de la
vida de Crist i la Verge.
● Proliferen les estàtues de la Immaculada i
també dels nous sants «nacionals»: San
Ignacio de Loola, San Francisco Javier,
Santa Teresa de Jesús, San Isidro
Labrador.
● En els retaules l'ordenació és
cronològica de baix a dalt. El carrer
central l'ocupa la imatge i escenes del
sant titular.
● Als retaules el suport més recoregut és la
columna salomònica (helicoïdal), que al
segle XVIII és substituïda per l'estípit
(pilastra troncopiramidal invertida) Retaule de San Estanislao de Kostka, Pedro Duque Cornejo, església
de San Luís, Sevilla. 1730.

ESCOLES DE LA
IMATGERIA ESPANYOLA
● Escola castellana:
● Valladolid, Gregorio Fernández (1576-1636).
● Madrid, Manuel Pereira (1588-1683) i Luisa
Roldán «La Roldana» (1654-1703).
● Escola andalusa:
● Sevilla, Juan Martínez Montañés (1568-
1649) i Juan de Mesa (1583-1627).
● Granada, Alonso Cano (1601-1667) i Pedro
de Mena (1628-1688).
● Escola murciana:
● Múrcia, Francisco Salzillo (1707-1783).
● Als territoris de la Corona d'Aragó
aquesta mena d'imatgeria és poc
rellevant i escasa, comparativament
parlant.
San Bruno, Manuel Pereira, Cartuja de Miraflores, Burgos, 1635
(aprox.)

GREGORIO FERNÁNDEZ
(1576-1636)
● Taller a Valladolid, capital de la Monarquia
Hispànica entre 1601 i 1606. El retorn de la
capitalitat a Madrid, suposà la fi del bullici de
la Cort, però Valladolid conservava una
economia potent, la Universitat, la Real
Audiencia i la Chancillleria, a més d'una forta
producció artística.
● Es va formar al taller de Francisco Rincón i
també va estar influenciat, en els primers
moments, per Pompeyo Leoni.
● Treballa per a diferents institucions religioses
de la meitat nord de la Corona de Castella. .
Té molts encàrrecs i molts aprenents
treballant.
● Home sever, orgullós, irascible, molt religiós,
caritatiu, sempre vinculat a Valladolid. Molt
afamat i ben pagat.
● Crist li va dir «¿Dónde me miraste, que tan
bién me retrataste?» Fernández respón
«Señor, en mi corazón». Tradició recollida per
Sangrador.

GREGORIO FERNÁNDEZ:
CARACTERÍSTIQUES
● Estil aspre, naturalista, directe,
dirigit a l'expressió religiosa. Molt
d'acord amb l'austera mentalitat
castellana.
● Sotmet completament l'obra al
tema tractat.
● Escultor ascètic-místic per
antonomàsia.
● Estudiós del cos humà, treballa
molt el modelat i les qualitats, fent-
nos sentir la carn dels personatges.
● Excel·lent policromia amb
predomini de mates, molt
naturalistes. La pintura enforteix la
idea de dolor, de martiri: llagues,
ferides, reguers de sang.
La Quinta Angustia (La piedad), Gregorio Fernández, Església de San
Martín (Valladolid). 1625.

CARACTERÍSTIQUES
● Robes que es dobleguen angulosament, copiades
de l'escultura i pintura de l'escola flamenca (s. XV),
però accentuant el contrast lumínic -tenebrista-
que caracteritza la pintura coetània.
● Creador de tipus:
● Crucificats: serens, sense contorsions, pany
de puresa que vola formant arrugues.
● Jacent exempt: Crist seminuet descansa sol
en el sepulcre amb els ulls entreoberts. Encara
són visibles llagues i ferides.
● San Isidro Labrador: molt copiat per ser
protector del camp.
● Sant Francesc: mort però dret.
● Santa Teresa: extàtica, amb la ploma i la ment
en comunicació divina i el mantell que penja
inversemblantment, com mostrant la suspensió
de l'ànima.
● La Immaculada: cap diminut i llargs cabells,
amb mans orants i mantells que es dobleguen
als costats. Descendiment, de Gregorio Fernandez, església de Veracruz,
Valladolid, 1623.

CARACTERÍSTIQUES
● Gran creador dels pasos de Valladolid,
amb grans conjunts de nombroses figures.
● Distinció maniquea dels personatges: bons i
dolents. Crist, la Verge i els Sants són com
herois, malgrat el patiment; mentre els
personatges que els martiritzen són lletjos
perquè la seua ànima mostra el pecat.
● També va crear retaules de grans
dimensions i horitzontals. Les figures
apareixen dins capelletes. La família
Velázquez va crear l'arquitectura dels
retaules de Gregorio Fernández.
● A la mort de Gregorio Fernández l'escola
val·lisoletana no s'extingeix perquè té molts
deixebles que perpetuen els seus tipus fins
finals de segle. També va influir les escoles
de Toro i Salamanca. Retaule major de la Catedral de Plasència, Gregorio Fernández 1624.

RETAULE MAJOR DE
LAS HUELGAS REALES,
DE VALLADOLID (1613)
Crist desclavant-se per abraçar Sant
Bernat, fundador de l'orde de Cister.

ÈXTASI DE SANTA TERESA (1614)

CRISTO YACIENTE
DEL PARDO (1615)

PASO «CAMINO
DEL CALVARIO»
(1612-1616)

PASO
«SED TENGO»
(1612-1616)

LA PIEDAD ENTRE LADRONES
(1616)

EL BAPTISME DE CRIST (1624-1628)

INMACULADA
CONCEPCIÓN
DE LA
REDONDA
(LOGROÑO)

L'ESCOLA ANDALUSA
● La riquesa de Sevilla com a capital del comerç
amb Amèrica explica la gran demanda
d'encàrrecs i el preciosisme de les escultures
(en la policromia o els brodats, per exemple).
● Temes infantils molt freqüents.
● Figures més melancòliques i místiques que
tràgiques.
● En els pasos són habituals les figures
aïllades, en contraposició al paso monumental
castellà (que solia tenir diverses figures).
● Virtuosisme en la talla, molt més gran que en
l'escola castellana.
● Influència durant tot el segle XVII i el XVIII,
arriba fins i tot a Amèrica.
● Algunes escultures estan signades.
El desprecio de Herodes, Pedro Roldán (1696-1697, escola sevillana.)

JUAN MARTÍNEZ MONTAÑÉS
(1568-1648)
● Va treballar a Sevilla i Granada, però se'l
considera màxim representant de l'escola
sevillana.
● Evoluciona des d'una formació manierista
cap al barroc.
● Escultura de temàtica religiosa, amb
excepcions com un bust de Felip IV.
● Estudi profund de l'anatomia,
aconsegueix captar una delicadesa i
bellesa real en les figures.
● Serenitat i equilibri en les figures, càrrega
classicista. Transmet tensió sense
manifestacions de dramatisme esgarrat.
● Figures elegants i alhora profundament
naturals i barroques.
● Influirà molt en l'escultura andalusa, sent
Juan de Mesa el seu deixeble més famós.
Martínez Montañés, executant el bust de Felip IV, Velázquez: 1635-36

RETAULE DE
SAN MIGUEL,
JEREZ DE LA
FRONTERA
(1609)

SAN JERÓNIMO
(1611),
RETAULE DE SAN ISIDORO
DEL CAMPO

RETAULE DE SAN
ISIDORO DE
SEVILLA (1609-
1613)

RETAULE DEL CONVENT DE SANTA
CLARA DE SEVILLA (1621-1626)

JUAN DE MESA (1583-1627)
● Deixeble de Montañés, és també
de l'escola sevillana.
● Fa escultura processional, molt
expressiva i plena de detalls
realistes que busquen la devoció
de l'espectador.
● Destaca el patetisme dels seus
Cristos amb el Crist del Gran
Poder de San Lorenzo de Sevilla
com una de les figures més
destacades.
Virgen de las Angustias, 1627, obra pòstuma Juan de Mesa

CRIST DE L'AGONIA,
DE VERGARA (1622)

ALONSO CANO (1601-1667)
● Persona irada, pare de l'escola de
Granada.
● Creà tipus ideals policromats, amb un
aire tranquil però a pesar d'això utilitza
mitjans d'expressió típicament barrocs.
● Té un estil naturalista i serè. Busca la
bellesa ideal i per això crea figures
estilitzades. Treballa amb models
geomètrics: ulls, nas i boca. Totes
aquestes característiques remeten a
l'herència renaixentista.
● Talla molt acurada amb especial atenció
als detalls dels petits plecs de les robes.
● Destaca també pels seus bustos, molt
realistes.

RETAULE DE SANTA MARIA DE
LEBRIJA (1629-1637)

PEDRO DE MENA (1628-1688)
● Deixeble de Cano, escola de
Granada.
● Escultor amb una forta sensació
de misticisme, proper a l'èxtasi.
● Especialitzat en l'estàtua, no en
els pasos ni els retaules.
● Reprodueix la textura dels
materials a la perfecció gràcies al
bon treball que fa de la fusta.
● Transmet dolor contingut a les
figures.
● To elegant i sobri.
San Francisco en éxtasis, Pedro de Mena, 1650.

BUSTOS DE LA DOLOROSA I
L'ECCE HOMO

SAN JUAN
BAUTISTA
NIÑO (1674)

FRANCISCO SALZILLO
(1707-1783)
● Fill d'un escultor napolità, Nicolás Salzillo. Francisco
crea l'escola murciana, en el segle XVIII. Se'l
considera el millor escultor espanyol del moment i
mestre del Rococó.
● Múrcia viu l'arribada dels Borbó amb un gran auge
econòmic i artístic.
● Treballà fusta, fang, cartró-pedra i teles endurides.
● Esperit molt devot.. Treballa figures dels pasos i
dels betlems, a la manera napolitana. Recull el
bagatge de la delicada escultura italiana del segle
XVIII i l'integra amb el dramatisme de la imatgeria
espanyola. Aquesta síntesi li dóna un sabor
plenament mediterrani.
● Escultura dinàmica, molt elaborada i sentimental.
● Senzillesa anecdòtica i expressió realista en les
figures de Betlem. En elles eleva allò quotidià a la
categoria d'artístic, fet que, en part, l'allunya de la
sofisticació del moviment Rococó.
● La tradició dels betlems napolitans està en l'origen
dels betlems de Salzillo. Les famílies riques
rivalitzaven a Itàlia per tindre el naixement més ric.

VIRGEN DE LAS ANGUSTIAS
(1740)

ORACIÓN DEL HUERTO GETSEMANÍ (1754)

EL PRENDIMIENTO, O EL BESO
(1763)

LA PINTURA BARROCA
Decapitació d'Holofernes, Caravaggio, Galleria dels Uffizi (Florència) 1620

PINTURA BARROCA:
● Sentit narratiu. Conta allò efímer i canviant.
Conta allò pintoresc.
● Atenció filosòfica en la natura i no en la
teologia.
● Trenca amb els cànons de bellesa del s. XVI.
Pintura naturalista, realista, pinten el que
veuen siga lleig o bonic, agradable o molest.
● Continuació espacial, els marges es
prolonguen pels costats i cap a endavant, cap a
l'espectador.
● El llenç substitueix la taula com suport de la
pintura. També s'incorpora el coure.
● Grandiositat: junt als gegantins frescos (amb
perspectives fingides i efectes il·lusioris), trobem
monumentals llenços a l'oli.
● Fallida del gremi i augment de la iniciativa
individual dels artistes. S'inicia la producció
sense encàrrec. Auge del col·leccionisme.
Baco malalt, oli sobre llenç, Caravaggio, 1593.

PINTURA BARROCA:
● Pintura de Gènere: bodegó, paisatges, escenes
quotidianes.
● Època del bodegó. (novetat)
● Paisatge sense figures: paisatge marí i
paisatge urbà. (novetat)
● Quotidianitat: normalment en escenes
d'interior, és habitual en els països protestants.
● A voltes pintors catòlics pinten escenes
religioses plenes de quotidianitat.
● Retrat: físic i moral (captació espiritual). Els
estats fugaços de l'ànima constitueixen matèria
pictòrica.
● Gegantins frescos en voltes.
● Religió: Molt habitual en el món catòlic, present
en esglésies i palaus. Representa models de
conducta. Misticisme, elements sobrenaturals,
martiri...
● Mitologia: decorativa i moralista. Amb ella la
nuesa cobra força.
Bodegó amb ostres, 1610, Osias Beert.

PINTURA BARROCA:
CARACTERÍSTIQUES
GENERALS
● Teatralitat i escenografia (núvols, fums d'encens...).
Fusiona les figures amb l'ambient.
● Llum: es condensa per crear una atmosfera. Sovint fa
augmentar el realisme ressaltant textures i superfícies.
La forma se subordina a la llum i les ombres.
● Moviment: amb diagonals, escorços, ondulacions,
sovint passió. Conseqüència del naturalisme.
● Composició complexa, asimètrica i oberta: destaca
la composició diagonal. Hi ha també figures
d'esquenes en primer terme, altres se n'ixen del quadre.
● Colorit: fresc i natural, emancipat del dibuix. L'oli
substitueix el tremp.
● Profunditat: domina la perspectiva aèria.
● Difuminat i confusió de les formes.
● Pinzellada més solta i esbossada.
● Treball de qualitats, sobretot en la carn humana, però
també als bodegons.
L'últim sopar, 1615-1620, oli sobre llenç, de
Simon de Vouet

PINTURA BARROCA:
LA INDUMENTÀRIA
● Crisi de la moda hispànica (incòmoda i
cara) que se substitueix per altra més
econòmica i folgada. El maquillatge es fa
molt exagerat.
● Home: casaca, calçó fins el genoll,
amples botes, barrets amb plomes, cabell
llarg. A la Cort de Lluís XIV: grans
perruques postisses i empolsades, coll
rectangular en forma de pitet (dit corbata).
Tricorni i mocador substituiran el barret i la
corbata a finals del XVII, la perruca es
moderarà i desapareix el bigot i la barba.
El vellut és la tela habitual.
● Dona: El precedent és la falda cònica.
Després evoluciona cap al mirinyac (o
guardainfante), falda ampla alçada amb
anells de ferro o ossos de balena. Cotilla
opressiva per assolir cintura de vespa.
Des del Palau de Versalles arriben els
escots generosos, tot i que a Espanya se
sol mantenir el coll en les dones. El cabell
femení es recull dalt.

PINTURA BARROCA ITALIANA:
MIQUEL ÀNGEL MERISI, «CARAVAGGIO» (1573-1610)
● Pintor de vida tumultuosa que va revolucionar
la pintura i va introduir les formes del Barroc.
● Molt intens i efectista, interessat en el realisme
més vehement. Busca a través de la realitat
més crua captar l'esperit de les persones...
Naturalisme: introdueix la sorpresa, la
vulgaritat i la quotidianitat; fins i tot dons
escenes religioses. Això no agradà l'Església.
● La llum apareix des d'un punt fixe, un vano,
diferenciant perfectament de les ombres i
penombres el que és realment important per
captar l'escena. Això és el tenebrisme.
● Colors vius i intensos: venecians.
● No representa nus femenins. Sí defineix molt
els cossos musculats en els homes.
● Pintor molt influent a Itàlia i a Europa.

LA VOCACIÓ
DE SANT
MATEU (1601)

LA INCREDULITAT DE
SANT TOMÀS (1602)

LA MORT DE LA MARE
DE DÉU (1606)

ANNIBALE CARRACCI
(1560-1609)
● Pertany a una família d'artistes
italians de l'escola de Bolonya que
produïren entre el Manierisme i el
Barroc. És una escola eclèctica.
● És el rival de Caravaggio. Destacà
sobretot pels frescos.
● Front al caràcter popular i tenebrista
de Caravaggio, Carracci representa
l'optimisme, la grandesa,
l'aristocràcia i l'ideal de bellesa
platònica. Això el fa preferit per
l'església.
● Carracci representa el Barroc
classicista.

FRESCOS DEL PALAU DE
FARNESE, ROMA (1597-1600)

LA PINTURA BARROCA
ALS PAÏSOS BAIXOS

CONTEXT DELS
PAÏSOS BAIXOS AL S. XVII
● Els Països Baixos eren herència dels Habsburg
hispànics des de Carles V. Tanmateix, des de 1568
havia començat una rebel·lió independentista.
● Les Províncies Unides aconseguiran la
independència el 1648, després d'una llarga
guerra. Les províncies del sud quedaran sota
domini hispànic fins la fi de la Guerra de Successió
(1701-1714). En les províncies del nord existeix un
acusat sentit nacional que es vol manifestar
també en l'art.
● L'auge comercial de les Províncies Unides es
traduí socialment en una poderosa burgesia i un
règim parlamentari. Mentre que als Països
Baixos espanyols l'aristocràcia continuà sent
predominant.
● Les Províncies Unides són protestants, mentre
que les províncies sota domini hispànic són
catòliques.

L'ESCOLA FLAMENCA
● Abunda la pintura religiosa (catolicisme). S'insisteix molt
en els sagraments i els sants, front a la iconoclàstia
protestant.
● Encàrrecs de grans pintures palatines (aristocràcia). Ací
abunden els temes mitològics i els retrats.
● Llenços grans per als altars i els palaus.
● Principals autors: Peter Paul Rubens (1577-1640), i els
seus deixebles: Anton Van Dyck (retratista, 1599-1641),
Jacob Jordaens (costumista, 1593-1678).
● Diferents gèneres amb pintors especialitzats:
● Costumisme aristocràtic i popular. El més interessant és
el popular, on destaca l'alegria de viure. L'ambient de
taverna: fum, rialles, vi, penombra... També es
representen multitudinàries festes a l'aire lliure amb
actituds grolleres, eròtiques... Destaquen: Bower (1606-
1638) i David Teniers (1610-1690).
● Paisatges amb intenció decorativa. Destaca Jean
Wildens (1586-1653) i Jean d'Artrois (1613-1686)
● Quadres de batalles, on destaca Peter Snayers.
● Bodegons: comença a ser quelcom secundari en els
quadres però s'independitza. Pintats amb molta
exuberància i qualitats. Abunden les peces de caça.
A. Van Dyck. Le roy à la Chasse, 1635

PETER PAUL RUBENS (1577-1640)
● Pintor central de l'escola flamenca.
● Taller-fàbrica amb molts aprenents especialitzats en aspectes
concrets. Més de 3.000 obres registrades, moltes obres són
col·lectives, ell només afegia els «tocs rubensians» a
l'acabat.
● Va tindre molt d'èxit, molts deixebles (Van Eyck, Jordaens...)
i molta influència arreu d'Europa fins i tot en temps del
romanticisme (Delacroix) i l'impressionisme (Renoir)
● Protegit per les autoritats hispàniques a Flandes, va ser
pintor de càmera del Governador de Brusseles. Vinculat als
cercles de poder i diplomàtics, va viatjar per tot Europa.
● Format a Anvers amb els pintors Otto Venius i Van Noort, dels
quals hereta els tipus humans corpulents i greixosos.
● Viatjà a Itàlia on rebé múltiples influències: de Miquel Àngel,
l'ampul·lositat de la forma i la composició dramàtica; dels
venecians, el color, la pinzellada ampla i sintètica, el gust per
la mitologia; dels Carracci la grandiloqüència, els cossos
orquestrats majestuosament; de Tizià el color pàlid i els bells
nus. Conegué l'obra de Caravaggio però no l'influí tant.
● Rubens sintetiza tendències però crea un estil propi.
Autoretrat de Peter Paul Rubens (1623)

PETER PAUL RUBENS
(1577-1640):
«PINTOR DELS ULLS»
● Pintura molt creativa.
● Dinamisme.
● Lluminositat.
● Riquesa colorista, molt càlida i veneciana.
● Predomini de la línia corba.
● Sensuals nus femenins en els temes mitològics que
decorarien els palaus aristocràtics. Dones mares, amb
cossos greixosos, vibrants i plens de vida. S'inspira en la
seues dones, Isabella Brandt i, sobretot, Elena Fourment.
● Composicions clàssiques, sovint amb una línia diagonal
que expressa el moviment, rapidesa i grandiloqüència.
● Temàtica religiosa amb monumentals composicions,
molt influents.
● Retrats i autorretrats, on es preocupa més pels trets físics
que per captar la psicologia. Destaquen els retrats de les
seues dones. Exalta com a figures divines els retrats dels
governants: art de propaganda.
● Pintor erudit: molt format en els temes que retrata però
sense buscar l'ànima.
«Dos cosas despertaron mis antojos
extranjeras no al alma, a los sentidos:
Marino, gran pintor de los oídos,
y Rubens, gran poeta de los ojos…»
LOPE DE VEGA. Rimas humanas y divinas del livenciado Tomé de Burguillos. 1634.
Autoretrat de Rubens amb la seva esposa Isabella Brant (1609)

RETRAT EQÜESTRE
DEL DUC DE LERMA
(1603)
● Oli sobre llenç. 2,9 x 2,1 m.
● Retrat eqüestre del privat de Felip III,
fet el 1603 durant un viatge
diplomàtic a Valladolid, llavors
capital de la Monarquia.
● Retrat propagandístic que vol
mostrar el poder d'aquesta mena de
ministre plenipotenciari. El presenta
com un poderós guerrer antic, sobre
un fons de batalla i amb un cel
elèctric.
● Vitalitat del cavall, amb la crinera i la
cua mostrant força i moviment. Cos
equí estilitzat.

L'ADORACIÓ DELS REIS MAGS (1609´i 1628)

SUSANNA I ELS VELLS (1609)
● Inspirada en el capítol
XIII del llibre del
profeta Daniel ,
explica com una jove
virtuosa és assetjada
per dos membres del
consell d'ancians i
acusada d'adulteri i
condemnada a mort.
L'interrogatori del
profeta Daniel, però,
la salvarà.
● El vellut d'ermini sota
el cos nu ressalta
encara més, si és
possible, el deler per
una exuberant figura

L'ELEVACIÓ DE LA CREU
(1610-1611)

EL DAVALLAMENT DE LA CREU
(1612)

RAPTE FILLES DE LEUCIP (1619)
● Oli sobre tela. 2,2 X 2,1 m. Colors càlids.
● Rapte de Hilaíra i Febe, les filles de Leucip, el rei de
Messènia, a mans de Càstor i Pòl·lux, els
anomenats Dioscurs, els fills bessons de Zeus i
Leda. Cupido col·labora amb ells i així l'amor
esdevindrà vertader, doncs els Dioscurs esdevindran
esposos modèlics.
● S'inspira en les
estàtues romanes dels Dioscurs al Quirinal i en el
manierista rapte de les sabines de Giambologna.
● Expressa la violència del moment amb dues
diagonals entre els cossos dels caballs i els
escorços de les filles de Leucip. Tot el conjunt es pot
encabir en un cercle. Les postures d'elles i el cavall
encabritat reforcen el dramatisme.
● Prima un moviment ascendent, reforçat per una
línia de l'horitzó baixa i un punt de vista també des
de baix.
● Contrast entre els cossos ampul·losos i pell clara i
rosada, de les dones i els músculs i pell més fosca
de Càstor i Pòl·lux.
● Influència en els cossos de les dones de Miquel
Àngel, com la Nit de la tomba de Giuliano de Mèdicis,
en la xica que és mantinguda en vil.

PAISATGE DE L'ARC IRIS
(1635-1638)

EL JUDICI DE PARIS (1639)
● Oli sobre llenç, 2 x 3,8 m. Vídeo explicatiu. Mite escrit en la Ilíada d'Homer.
● El pastor Paris ha de triar la més bella entre les deeses: Minerva, Venus i Juno, que són representades
insinuant-se al jutge i amb els seus atributs habituals. La poma que sosté Mercuri, serà a la més
bonica. Paris reflexiona sobre la bellesa, mira sobretot Venus, al centre que representa la seua pròpia
esposa Helena Fourment. Paris la triarà, i ella l'ajudarà a raptar Helena, provocant les guerres de Troia.
● S'ha suposat que la realització del paisatge es degui a la col·laboració de Lucas van Uden.
● Va ser encarregat pel Cardenal Infant per Felip IV. En 1653 ja era a les sales del Palau del Bon Retiro.

L'ESCOLA HOLANDESA
● Les Províncies Unides assoliren la
independència després de 80 anys de lluita
contra la Monarquia Hispànica. Holanda va
progressar molt amb la independència. El
caràcter nacional pesa molt en les
mentalitats que intenten accentuar allò que els
diferencia: protestantisme, domini burgés,
autonomia i parlamentarisme. Tot això es
reflecteix en l'escola holandesa.
● Desenvolupa un art independent. Té moltes
escoles en cada ciutat, amb característiques
autònomes però només apreciables pels
experts.
● Desapareix pràcticament la pintura
religiosa, i la que resta serà sobretot de
l'Antic Testament (influència comunitat jueva).
● Apareix pintura bèl·lica per ressaltar la lluita
holandesa.
● Severitat dels costums.
● Absència de pintura mitològica. Gitana. Frans Hals. 1628-30

L'ESCOLA HOLANDESA
● La burgesia és el principal client i la pintura vol
decorar les seues cases.
● Amb excepció dels doelen les obres són de
petites dimensions en comparació a les
flamenques.
● Hi ha molta proliferació de pintura.
● Dibuix perfecte i segur. Cromatisme sobri, sovint
a partir d'un sol color se'n trauen els semitons.
● Sovint es diu que la pintura holandesa no
descriu cap assumpte, sinó que el suggereix. Tot
i que això només és cert en part.
● Realisme però amb sentiment.
● Influència del tenebrisme de Caravaggio i de la
pintura italiana en general, malgrat mantenir
l'escola holandesa un caràcter molt nacional,
més que a Flandes.
Dona amb copa de vi, P. De Hooch.

L'ESCOLA HOLANDESA: GÈNERES
● Retrat individual: és on més destaca Holanda. És un retrat
del present, sobri i intimista.
● Doelen (retrat col·lectiu) de corporacions, que se col·locaven
a la sala de reunions.
● Pintura de gènere:
● Costumisme: realisme optimista, sovint en escenes
d'interior (disposat en amplària, amb fons tancat, entrant
la llum per una finestra lateral). Hi ha dues tendències la
grotesca o aldeana i la domèstica (d'alta societat, més
intimista, amb menys personatges i menys original).
● Paisatges: urbans, camperols i marins. Al paisatge de
cels encapotats predomina l'esperit sobre la matèria.
● Representacions d'animals.
● Bodegons: menys exuberants en gènere que els
flamencs, però amb fina cristalleris i metall. Treball de
qualitats.
● Autors: Frans Hals (retratista, 1580-1666), van der Helst
(1612-1670), Vermeer de Delft (intimista 1632-1675),
Pieter de Hooch (1629-1684). Van de Velde (pintor de
marines, 1636-1707), Rembrandt van Rijn (1606-1669).
La noia de la perla, 1632, Vermeer de Deft

REMBRANDT VAN RIJN (1606-1669)
● Si a Flandes tot gira en torn de Rubens, la
figura de Rembrandt no és igual a Holanda,
però sí és la més gran.
● Aquesta diferent consideració es deu, entre
altres coses, al fet que Rembrandt no adaptà
el seu art als gustos de la clientela i es
mantingué fidel al seu estil.
● Si presenta diferents fases és perquè les
pròpies vivències el mouen a això.
● Rembrandt treballà tots els camps: religiós,
mitològic, retrats, doelens, bodegons,
paisatges.
● Treballà amb el realisme propi de l'escola
holandesa però introduint un delicat idealisme
i subjectivisme. És un pintor de l'esperit.
● És un pintor col·leccionista d'art.
Autorretrat, Rembrandt, 1628

REMBRANDT VAN RIJN (1606-1669)
● Molt influït per Caravaggio en l'ús de la
llum (tenebrisme, clarobscur) i el
realisme.
● Clarobscur que es degrada en
daurades penombres. La llum té força
real, però també valor simbòlic i
psicològic.
● Utilització de formes suggerides per
taques denses i amples.
● Pinzellada solta i de grans i
empastaments, sobretot en l'última
etapa de la seua vida.
● Preocupació per captar la psicologia
del retractat, l'estat anímic. Això fa que
siga menys prolífic que Rubens.
● Visió del món plena de tendresa i
pessimisme.
Autorretrat somrient, Rembrandt, 1634

REMBRANDT VAN RIJN (1606-1669):
EVOLUCIÓ ARTÍSTICA
● Evolució paral·lela a la seua vida.
● En un primer moment l'èxit li somriu, té grans
ingresso ¡s i és molt acceptat per l'elit del moment.
El 1634 es casa amb una jove de burgesa, Saskia
van Uylemburgh, que li va donar un fill (Titus) i va
morir el 1642. Durant aquesta primera fase el seu
estil és més alegre i brillant, més dinàmic.
● El rebuig de la Ronda de Nit (1642), va provocar
el divorci entre l'estil de Rembrandt i els gustos
del públic (més abocats ara al dibuix detallista).
● A més la relació amb la minyona Hendrickje
Stoffels, amb la qual no es va poder casar per
prescripció del testament de Saskia, no va
agradar als cercles puritans holandesos.
● La ruïna econòmica no va tardar en arribar i va
perdre la seua pruada col·lecció d'art.
● A més Hendrickje i Titus van morir i ell es veu vell,
sol, apartat dels gustos del moment i arruïnat.
Això fa que el seu estil esdevinga més estàtic,
hostil i pesimista.
● La galeria d'autorretrats permet observar
aquesta evolució vital i artística.
Autorretrat, Rembrandt, 1669

RETRATS DE LA FAMÍLIA
PELLICORNE (1632)
● Retrats encomanats per la rica família Pellicorne. Il·lustren la primera etapa de Rembrandt, on
observem un estil molt dibuixat i lineal, molt diferent a l'evolució posterior. S'observa ja el
tenebrisme pres de Caravaggio.
● El fill sosté la bossa de diners del pare (herència), al fons del retrat de la mare i la filla, hi ha el
raïm (fertilitat, descendència), mentre que la mare li dóna una moneda (la dot).

LLIÇÓ D'ANATOMIA DEL
DOCTOR TULP (1632)
● Representa un fet real,
una lliçó pública
d'anatomia, esdevinguda
a Amsterdam.
● Obra icònica de la
medecina fins a
l'actualitat.
● Marcat clarobscur.
● Predomina el color i la
llum sobre la línia.
Llum artificial que prové
de l'esquerra. Es
concentra sobre la pell i
les teles blanques (colls,
punys) que contrasten
amb els habituals vestits
negres.
● Composició piramidal,
asimètrica. Caràcter
unitari.
● Ningú mira el cadàver
(criticat per no estar ben
modelat), miren el
professor, el tendó (els
tres formen un triangle
amb els caps) o
l'espectador.
● És un doelen, amb
retrats individualitzats,
l'estudiant a l'esquerra
del Dr Tulp sostè un full
amb els seus noms, tots
parlen amb la mirada.

CRIST EN LA
TORMENTA
DEL MAR DE
GALILEA
(1633)

DESDEJUNI
(1635)
● Representa un
Rembrandt triomfant,
que acaba de casar-se
amb Saskia (1634).
L'autorretrat deixa
veure la felicitat del
moment.
● Aquest moment feliç
també es denota en el
seu estil que s'observa
menys fosc, més alegre
i brillant.
● Es tracta del retrat de
bodes de la parella. On
Rembrandt apareix
com un cavaller amb
barret i espasa.

LA RONDA DE
LA NIT (1642)
● Rembrandt va trencar amb el Doelen tradicional de l'època en captar «fotogràficament» una acció
col·lectiva en el moment d'iniciar-se, amb el caos del moment on cada personatge realitza un
acte diferent. El retrat va ser acceptat però no va agradar als arcabussers perquè cap d'ells s'hi
veia reflectit.
● El clarobscur actua com a mètode d'escenificació dramàtica. La llum és artificial, irreal, es troba
dins cada personatge. Els dos oficials i la nena del vestit daurat apareixen destacats amb una
llum més intensa. L'arcabusser roig també és una figura clau que destaca sobre la resta.
● Pinzellada solta i pastosa, habitual en Rembrandt.
● Doelenstukken de la
corporació d'arcabussers
d'Amsterdam, titulat
realment la companyia
del capità Cocq i el tinent
Reytenburch.
● Capta el moment en que
la companyia inicia la
marxa. S'anomena la
Ronda de la Nit però en
realitat és una acció que
es feu a plena llum del
dia.

BETSABÉ EN EL BANY (1654)
● La minyona
Hendrickje Stoffels
(1626-1663),
parella
sentimental de
Rembrandt, li va
servir de model
per representar
aquesta escena
de l'antic
testament, on es
representa
Betsabé que rep
la carta del rei
David convidant-la
a l'adulteri.
Betsabé
esdevindria dona
del rei David.
● Rembrandt va
representar en
diferents quadres
el nu de Hendrijke.

EL BOU ESCORXAT
O OBERT EN CANAL
1643
1655
● Oli sobre taula, exhibit al Louvre. Un dels pocs bodegons de Rembrandt, és considerat la millor natura morta
de la Història de l'Art. Tot i que la presència de la cuinera li dóna un toc costumista.
● Visió naturalista, molt realista del cadàver del bou, de les qualitats de la pell i els ossos, que contrasta amb la
indefinició de la cuinera (és una taca). Èxit és aconseguir expressivitat de coses senzilles i desagradables.
● S'interpreta com una reflexió filosòfica sobre la decrepitud, sobre la mort humana.
● Tenebrisme. Estudi de la llum, concentrada en el bou, amb el fons enfosquit. Pinzellada solta.
● Té un precedent de 1643 (imatge esquerra), un any després de la mort de Saskia, s'exhibeix a Glasgow.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA
PINTURA BARROCA ESPANYOLA
● És l'època cimera de la pintura espanyola.
● Predomina el llenç a l'oli i escasseja el fresc.
● Naturalisme equilibrat, aproximació filosòfica a la
realitat. Es pinta allò bell i allò grotesc, però hi ha
voluntat de ressaltar allò transcendental.
● Contrastos psicològics, tipus/contratipus (ex. Quijote i
Sancho, Cort i bufons...).
● Senzillesa en les composicions i les formes. No sol
representar moviment violent i impetuós, tendeix a
l'estatisme i la serenitat.
● Pintura intimista, poc teatral, poc heroica.
● Simbologia dels objectes i els gestos. Ressalta la
importància expressiva de les mans, sobretot es veu
en Zurbarán.
● Influència del sud d'Itàlia i Flandes, territoris que
formen part de la Monarquia Hispànica, que importa
moltes obres. És una influència intensa però
matisada per exemple no s'observen quasi temes
mitològics o de gènere. A Espanya es parla d'un
naturalisme tenebrista. Crist abraçant sant Bernat, oli sobre
llenç, Francesc Ribalta, 1624-1627.

TEMES DE LA PINTURA
BARROCA ESPANYOLA
● Religiosos: 90% dels quadres. Esforç per plasmar el misticisme i
ascetisme propi de l'època. Vol assolir una visió transcendent dins
personatges humans, reals. La Inquisició tenia uns agents, anomenats
«veedors» que comprovaven l'adequació del quadre.
● Mitològics: gairebé no es fan, però sí s'importen d'altres països.
● Retrats: transcendeixen la condició social del retratat per representar-lo
humanament i sobretot transcendentalment.
● Pintura de gènere: no massa freqüent, però amb testimonis
importants. Es pinten monstres o casos curiosos per a les classes
acomodades, que buscaven una realitat distant. També es donen
escenes festives o de menjar i beure.
● Bodegó: influència flamenca però amb pocs objectes tot i que amb
gran sentit plàstic. De vegades els bodegons tenen un significat ocult i
incorporen objectes simbòlics (rellotge, llibres trencats, bombolles de
sabó, calaveres...). Destaca Zurbarán.
● Florers: habitualment incloïen clavells rojos.
● Paisatges: No se sol representar el paisatge pur, sinó que
s'acompanya d'edificis o persones. La marina només es representa en
batalles navals. Els paisatges urbans sí són demanats per les classes
acomodades.
● Pintura històrica: present només al palau reial, elogia les victòries.
Destaquen els 12 llenços del Salón de los Reinos del Palau del Buen
Retiro (Madrid).
San Serapio, Zurbaran, 1628

CONTEXT DE LA PINTURA
BARROCA ESPANYOLA
● Crisi econòmica del segle XVII: competència del
contraban europeu a Amèrica, reducció de l'arribada de
metalls preciosos, nombroses fallides en l'Hisenda Reial.
Tot això condiciona la demanda d'art:
● Predomina l’oli (més barat que el fresc).
● La crisi fa que la pintura siga més important que l’escultura,
perquè és més barata.
● Crisi demogràfica per: lleves militars, emigració cap a
Amèrica, expulsió dels moriscos (especialment greu a
València). En total es perd 1.000.000 hab.
● Els reis deixen el poder en mans dels privats, primers
ministres com el Duc de Lerma (Felip III) o el Comte-duc
d'Olivares (Felip IV).
● La societat la condiciona totalment: els artistes. Només
aquells pintors que gaudeixen del mecenatge del rei com
Velázquez es poden permetre una millor vida i una major
llibertat La resta estarà vinculat a l’església, principal
client, ja que ni una noblesa arruïnada o cortesana ni una
molt escassa burgesia actuen com a demandants d’art.
● La importància de la religió i el seu paper exigirà una
pintura que transmeta un missatge clar i impactant i de
manera didàctica, a través de la llum i el color. També
expliquen l'absència de nuesa.
● Mentalitat anti-laboral: ennobliment o entrada al clero
(per als rics), bandolerisme i picaresca (per als pobres).
El nen captaire, Murillo, 1650

ETAPES I AUTORS DE LA
PINTURA BARROCA ESPANYOLA
● 1a meitat del segle XVII: forta
influència de Caravaggio
(naturalisme i tenebrisme) amb tres
focus en Madrid, Sevilla i, sobretot,
l’escola valenciana (Ribalta i
Ribera).
● Anys centrals del segle XVII: és
l’època daurada amb Madrid
(Velázquez) i Sevilla (Zurbarán i
Alonso Cano).
● 2a meitat del segle XVII:
destaquen els pintors de la Cort a
Madrid i, especialment, Sevilla
(Murillo i Valdés Leal), amb uns
colors més rics i variats, pinzellada
solta i realisme (influència de Ticià i
Rubens).
Nens menjant raïm i meló, Bartolomé Esteban Murillo entre 1645 i 1650

JOSEP DE RIBERA (1591-1652)
● Joan Josep Ribera i Cucó va nàixer a
Xàtiva però molt jove va marxar a Itàlia,
i s'hi instal·la a Nàpols, on va treballar a
l'empar dels virreis espanyols.
● A Itàlia va ser famós, se'l feu membre
de l'Acadèmia de San Luca de Roma i
se'l va conèixer com «lo Spagnoletto».
● A la Península Ibèrica els seus quadres
arriben al monarca a través dels virreis,
de manera que estava present a les
grans col·leccions hispàniques.
● Amb això Ribera esdevé principal agent
de l'estil de Caravaggio a Espanya.

JOSEP DE RIBERA (1591-1652)
● Mai s'ha demostrat que fos aprenent de Ribalta (precursor
de l'escola valenciana).
● Excel·lent dibuixant, va practicar tant la pintura com el
gravat. Pinzellada pastosa, corba i envoltant, tot i que
evoluciona amb el temps.
● Les superfícies són aspres per fer sentir la pell i la carn.
● A Itàlia va rebre moltes influències:
● De Caravaggio el tenebrisme i el dramatisme en l'ús de
la llum.
● De l'escola veneciana la riquesa cromàtica i la
preocupació per la bellesa del cos.
● Combina els retalls de les figures en fons fosc (tenebrisme)
amb el brill dels colors allà on incideix la llum (venecià).
● Naturalisme, observa els detalls, fa grans estudis anatòmics,
retracta allò pintoresc. Pobres, captaires, deformats... són
presents en Ribera.
● Composicions senzilles, buscant monumentalitat, amb un
motiu dominant que subordina la resta.
● Tingué molts deixebles i va influir molt en Vaccaro (1604-
1670) i Stanzione (1585-1658).
Josep de Ribera, escultura de Marià Benlliure, 1888.

JOSEP DE RIBERA (1591-1652):
TEMES
● Religió: prima la pintura catòlica perquè és
pintor de la Contrarreforma. Segueix les
indicacions dels jesuïtes i pinta molts martirs.
Tanmateix, mai representa els sacrificis amb
una violència extrema.
● Mitologia: el fet de viure a Itàlia afavoreix
aquesta mena de temes. En ells sí té interès
per la representació violenta.
● Retrats: molts dels seus models són
membres de les classes populars o, fins i tot,
marginats. Sempre, però, els retracta amb
dignitat. Són famosos els retrats pintorescos:
«la Barbuda dels Abruzzos». També destaca
l'interès per humanitzar l'art, despullant de
grandiloqüència els personatges, típic del
barroc hispànic: per ex. en el retrat
d'Arquímedes.
El martiri de San Sebastián, Ribera, 1651

JOSEP DE RIBERA (1591-1652):
ETAPES
● Va de la tenebrositat i el plasticisme cap a
la lluminositat i allò pintoresc. De la
pinzellada pastosa a la pinzellada solta.
● 1a Etapa (fins 1635): fort tenebrisme inicial.
● 2a Etapa (1635-1650): Major influència de
l’escola veneciana i el classicisme dels
Carracci: aparició del paisatge, més llum
(sovint rogenca, sovint daurada...), riquesa
cromàtica i composicions més
complicades (1635-50). Pinzellada més
líquida.
● 3a Etapa: Retorn al tenebrisme i als colors
més obscurs (1650-52).
● En general se'l considera màxim exponent
de l'estil anomenat naturalisme tenebrista.
Josep de Ribera, escultura de Gilabert, 1897.

MARTIRI DE
SANT ANDREU
(1628)
● Moment en el qual Sant Andreu és
lligat a l'aspa del seu martiri. El
cònsol de Patras li ofereix
l'adoració a Zeus.
● Influència de Caravaggio en el
tenebrisme. La llum il·lumina el
cos del sant però l'ombra envolta
els botxins, els rostres dels quals
surten de la foscor.
● Són els preparatius i no s'observa
violència.
● El fons comença a prendre forma,
es tracta de la transició cap a la
segona etapa, més pictòria.

EL FILÒSOF AMB
EL COMPÀS
(1630)
● Josep de Ribera és precursor dels retrats
de filòsofs, de moda en la Itàlia del s. XVII.
● Tradicionalment s'ha pensat que aquest
era Arquimedes, tot i que en els últims
anys s'identifica amb Demòcrit.
● Ribera utilitza un model contemporani, un
captaire al qual pinta amb molt de
realisme. Tanmateix, vol escarbar en
l'essència mediterrània per oferir una visió
vitalista que emparente la persona real
amb el filòsof. L'optimisme del somriure és
remarcat per l'efecte visual del fals halo
que envoltat el cap.
● Velázquez, que després pintaria altres
filòsofs, es trobava de visita a Nàpols en el
moment de pintar-se aquest quadre.

LA BARBUDA DELS
ABRUZZOS (1630)
EL SANCALLÓS (1642)

LA IMMACULADA
CONCEPCIÓ
(1635)
● Interpretació magistral pintada per
al retaule major del Convent de les
Agustines de Monterrey a
Salamanca.
● Pintura plena de llum, de pinzellada
més solta i menys pastosa.
Ambientació càlida.
● Trenca amb la severitat de les
immaculades pintades a la
Península Ibèrica en aquells temps.
Entronca amb el classicisme de
Carracci.
● La verge enrotllada en un mant blau
i una túnica blanca s'eleva sobre la
mitja lluna (símbol islàmic).
L'envolten angelets, mentre que dos
àngels fadrins la miren amb les
mans en pregària.
● Ella mira al cel on apareix en escorç
Déu i l'Esperit Sant entre angelets.

MARTIRI DE SANT FELIP (1639)
● Sant Felip és crucificat amb cordes
per haver predicat a Àsia Menor.
● Ribera representa el moment en el
qual és pujat a la creu envoltant
d'infidels. Una dona ens mira des del
cantó esquerre, representaria la
caritat.
● El cos en escorç i seminu del sant té
un gran estudi anatòmic. Utilitza la
llum i el clarobscur per definir els
volums. La cara representa la
resignació del sant davant el destí
que li tenen reservat.
● Durant algun temps al quadre se'l va
identificar amb el martiri de Sant
Bartomeu.
● Composició amb dues diagonals
marcades pels braços del sant.
● Observem el colorit i el fons
lluminós, propi de la segona etapa
de Ribera.

LA
COMUNIÓ
DELS
APÒSTOLS
(1651)

DIEGO RODRÍGUEZ DE SILVA
VELÁZQUEZ (1559-1660)
● Fill d'una família humil d'origen portugués establida a
Sevilla. Es va formar en el taller de Francisco Pacheco,
junt a Herrera el Viejo.
● El 1617 començà a pintar per compte propi a Sevilla. El
1623 el Comte-duc d'Olivares el reclama a la Cort de
Madrid.
● Com a pintor de càmera del rei Felip IV, Velázquez té més
llibertat que els artistes espanyols coetanis per a pintar
perquè no depèn econòmicament de l'església.
● Aquesta llibertat li permetrà pintar tot tipus de gèneres i
temes (pintura religiosa, mitològica, històrica, retrats,
paisatges, escenes costumistes, nus femenins...).
● També li farà entrar en contacte amb artistes internacionals
com Rubens, i viatjar a Itàlia.
● El prestigi de Velázquez en la Cort no deixarà de créixer, i
fins i tot se li va concedir el títol de cavaller de l'Orde de
Santiago.
● No té una producció molt extensa però sí molt fecunda.
Solia pintar alla prima, sense dibuix previ. D'esperit
autocrític va retocar en moltes ocasions els quadres, cosa
que posa en problemes la datació d'alguns.
Autoretrat de Velázquez, 1640, exposat en el Museu de Belles Arts de València

VELÁZQUEZ (1559-1660):
Còpia de l'autoretrat de Velázquez, 1640, exposat a la Galleria degli Uffizzi (Florència)
● Naturalisme i realisme: tracta de plasmar una realitat més
sentida que observada.
● En les composicions tracta de contraposar les figures i
accions presents, ja siga ideològicament o físicament. A
voltes integra diverses accions en alguns quadres, altres
enfosqueix el tema, conduint a l'equívoc.
● Excel·lent retratista: individualitza perfectament les
figures i capta la psicologia dels personatges.
● Perspectiva aèria: capta cada vegada millor la profunditat,
d’una manera contínua, a través de la llum i la distorsió
dels contorns a mesura que s’allunyen a la vista (capta la
pols en l’aire), però també desplaçant el plànol del llenç
cap enrere per un dels laterals
● Preocupació per la llum: en la primera etapa amb una
pintura tenebrista i després amb espais il·luminats on la
llum i el color acaben amb els perfils nítids i distorsionen
els contorns.
● La seua pinzellada passa de ser empastada i ben
delimitada en la primera etapa a fer-se cada vegada més
lleugera i transparent. El color, junt a la llum, és bàsic en
la seua pintura i la seua paleta serà cada vegada més rica
● Té moltes influències: Pacheco, Herrera el Viejo, Miquel
Àngel, el Greco, Durero, Ticià, Ribera...
● Velázquez influirà sobre Goya i els erealistes i
impressionistes del segle XIX.

VELÁZQUEZ:
ETAPA SEVILLANA (1617-1622)
● Característiques del període:
● Composicions simples, amb pocs personatges
vistos de prop. Inici de les composicions
invertides.
● Tenebrisme. Contrastos llumínics.
● To fusta, terrós. Pinzellada densa.
● Riques qualitats.
● Temes:
● Bodegons: en ells cultiva la pintura dels interiors
domèstics. Hi inclou figures i mescla el bodegó
amb la pintura de gènere. Té un fons melancòlic,
sembla commoure's davant la pobresa. Treballa
les transparències i les qualitats.
● Retrats.
● Quadres religiosos.
● El 1622 fa el primer viatge a Madrid on aprèn molt
del contacte amb les col·leccions reials.
Aguador de Sevilla, oli sobre llenç, Veláquez, 1620.

LA VIEJA
FRIENDO
HUEVOS
(1618)

LA MULATA (1618-1622)
O “El sopar d'Emaús”...

CRIST A CASA DE MARTA I
MARIA (1618)

L'ADORACIÓ
DELS REIS
MAGS (1619)

SOR JERÓNIMA DE LA
FUENTE (1620)
FRANCISCO PACHECO
(1620)

VELÁZQUEZ:
1a
ETAPA MADRILEÑA (1623-1629)
● El 1623 s'estableix a Madrid com a retratista. És
nomenat pintor de cambra del rei Felip IV.
● A Madrid coneix i estudia les pintures dels grans
mestres de les col·leccions reials (venecians,
italians en general i flamencs). Coneix també
Rubens, que li suggerirà que viatge a Itàlia.
● Característiques del període:
● Se centra en els retrats (bustos, 3/4 o cos
sencer). Els fa amb composicions simples i
interpretacions realistes, estàtiques, on el
retratat mira l'espectador.
● El fons va aclarint-se i il·luminant-se (etapa
grisa).
● La pinzellada poc a poc es va fent menys
empastada.
● Les formes perden el seu caràcter
escultòric.
Retrat de Góngora, Velázquez, 1622.

RETRAT DEL COMTE-
DUC OLIVARES, 1625
RETRAT DE FELIP IV,
1624
RETRAT DE L'INFANT DON
CARLOS, 1626-1627

DEMÒCRIT O
«EL GEÒGRAF»
(1627)

LOS BORRACHOS O EL TRIUNFO
DE BACO (1628-1629)
● El déu del vi corona un
soldat en una escena
que imita a un bateig,
tot i que també ha
estat comparada amb
l'adoració dels reis
mags.
● Composició senzilla,
en aspes, amb dues
diagonals.
● Llum focalitzada des
de l'esquerra,
concentrada en Bacus.
● Bacus ens recorda al
de Caravaggio.
● Contrast cromàtic
entre els personatges
principals, els
secundaris i el
paisatge. També es
veu en la pinzellada
(de més líquida a més
grossa) i el dibuix (de
més a menys definit)..
● Treball de qualitats en
els objectes.
● Expressió estúpida
dels borratxos del
centre-dreta.

VELÁZQUEZ:
1r
VIATGE A ITÀLIA (1629-1631)
● És Rubens qui l'animà a anar. Coneix més de prop
l'obra de Miquel Àngel, Rafael, Ticià, Tintoretto i el
Veronès. A Nàpols coneix Ribera. El seu art
evoluciona cap a la plena maduresa.
● Fi del tenebrisme: desapareix el negre betum de la
seua primera època. La llum es farà més matisada ,
modelant els cossos.
● Vol captar l'ambient, l'atmosfera, i empra la
perspectiva aèria.
● La pinzellada es fa més fluïda.
● S'interessa vivament per representar la nuesa i el
paisatge.
● Té una major preocupació per l’espai i la composició,
que es fa més complexa (equilibri de masses).
● Destaca la millora en l’estudi anatòmic (influència de
Miquel Àngel i el classicisme romà) i en l’expressivitat
dels personatges.
Retrat d'home (Autoretrat?), oli sobre llenç, 1630.

LA FRAGUA DE
VULCANO (1630)
● Obra pintada a Roma. Tema
inspirat en la Metamorfosi
d'Ovidi.
● El quadre representa Apol·lo
que ha descendit de l'Olimp
a la forja del ferre, que és la
casa de Vulcà, per anunciar-
li que Venus (la seua dona) li
ha estat infidel amb Mart.
● Vulcà es troba amb els
companys en el treball,
cadascú està fent una feina
diferent i l'artista els
representa en diferents
postures mostrant un domini
anatòmic. La llum entra per
l'esquerra, servirà per
modelar l'estructura
(músculs i osssos) dels
cossos dels personatges.
● Els ferrers estan situats en
diferents plànols formant un
zig-zag.
● Velázquez mostra amb
mestria com el rostre de
Vulcà s'encén. Una
indignació semblant senten
els seus companys. L'artista
vol mostrar el xoc psicològic,
representar el «punt
d'honor» com en les
comèdies de capa i espasa

VELÁZQUEZ:
2a
ETAPA MADRILENYA (1631-1648)
● Període de plena maduresa, on assenta tots els seus aprenentatges i
els reinterpreta.
● La pinzellada ja és molt més solta i lluminosa, imposant-se totalment el
color i la llum sobre el dibuix, però sense perdre precisió ni fermesa.
● La profunditat passa a ser una preocupació fonamental i l’espai s’ompli
d’aire, incorporant-se ja la perspectiva aèria.
● Domina ja unes composicions més complexes on equilibra les masses,
com ho demostra als quadres de gran format.
● Entre els colors predominaran els grisos, ocres i verds suaus, amb una
àmplia i rica gamma de matisos en què destaquen els tonalitats més
clares.
● Destaquen els retrats, però també la pintura històrica (batalles),
mitològica i religiosa. Olivares li encarrega la decoració del Saló del
Regne del Palau del Retiro, dissenyada de forma propagandística per
ell i per a la qual durà a terme diversos retrats i La Rendició de Breda.
● En els retrats destaquen els paisatges (a l’aire lliure), el punt de vista
baix, la pinzellada solta, la perspectiva aèria i la captació de la
psicologia dels retratats.
● La seua preocupació per la condició humana es plasma en tota una
sèrie de retrats de bufons i nans, als quals retrata amb una gran
humanitat i respecte (excel·lents estudis psicològics).
Felipe IV cazador, oli sobre llenç, 1632-34.

SALÓN DE REINOS, PALAU
DEL BUEN RETIRO
● Hi intervenen diferents pintors del barroc espanyol: Juan Bautista Maíno, Antonio
de Pereda y Salgado, Zurbarán, Vicente Carducho, Jusepe Leonardo, Félix
Castelo, Vicente Carducho, Eugenio Cajés, a més de Velázquez.
● Segueixen un programa pictòric i compositiu representat en l'esquema de dalt:
batalles (B), finestres (V), i els treballs d'Hèrcules (H). A més dels retrats de Felip
III i Felip IV amb les reines, tots aquests pintats per Velázquez..

BUFONS
DON DIEGO DE ACEDO, EL PRIMO, 1645
DON ANTONIO EL INGLÉS C. 1640-42

DON
SEBASTIÁN
DE MORRA
(1645)

LA
CORONACIÓ
DE LA
VERGE
(1645)

VELÁZQUEZ:
2n VIATGE A ITÀLIA (1649-1651)
● Va anar amb l'encàrrec de
buscar quadres per a les
col·leccions hispàniques. Va
aprofitar per pintar molt, sobretot
retrats.
● Perfeccionament tècnic: tornarà
amb una pinzellada més solta,
una major varietat cromàtica i un
major domini de la perspectiva
aèria.
● Les vistes de la Villa Medici van
anticipar l'impressionisme del
segle XIX.
Retrat d'Inocenci, 1650

VISTA DE VILLA MEDICI
(1630 O 1650?)

VENUS EN
EL ESPEJO
(1648-1651)
● Velázquez utilitza la mitologia per aproximar-se a la nuesa, en aquest cas a la nuesa femenina, un cas únic.
● Utilitza una pinzellada solta i uns colors simbòlics. La bellesa del cos de Venus és incontestable, pintat amb colors
rosats i marfil. Té el cabell recollit en naturalitat. El cos es disposa en diagonal sobre el llit o sofà. Utilitza l'espill,
sostingut per Cupido, per marcar la doble presència de la deessa.
● Venus no es mira a l'espill, ens mira a nosaltres a través d'ell, però el seu rostre apareix difuminat, ocultant la
identitat del model. El quadre va ser encomanat pel Marquès d'Eliche, segurament per retratar una amant.
● El roig del teló de fons contribueix a ressaltar l'erotisme de l'escena.

PERÍODE FINAL (1651-1660)
● És una època de síntesi i perfeccionament de tot
el que ha aprés.
● Domina totalment la composició (equilibri de
masses), especialment a les obres de gran format
● Destaca la captació de l’atmosfera i la profunditat
a través del domini absolut de la perspectiva aèria
que degrada i desdibuixa els contorns amb la
distància (aconsegueix captar l’aire).
● La paleta es fa totalment líquida, s'esfuma la
forma i aconsegueix qualitats insuperables. A voltes
acumula la pasta amb pinzellades ràpides i grosses.
● Realitza exclusivament retrats i quadres
mitològics. Retrats femenins amb amples escots i
guardainfant. Ambientats amb taules i cortines.
● En síntesi, és el pintor de la llum, acompanyada ara
d’una més variada paleta de colors. Utilitza tons
rosats i eburnis (marfil).
La infanta Margarita de Austria, 1660

LAS HILANDERAS (1657)
● Juntament amb Les
Menines, la gran
obra de la maduresa
artística del pintor
Diego Velázquez.
● Temàticament,
aquest és un dels
quadres més
controvertits de
Velázquez.
Representa la
disputa entre
Minerva i Aracne
sobre el domini de
l’art del teixit. Però la
clau del tema
principal, el càstig a
Aracne, està al fons
de l'escena,
observada per tres
dones, i es
representa borrosa.
● La jove filadora
d'esquenes seria
Aracne mentre que
la vella de negre
seria Minerva
disfressada.

LAS HILANDERAS (1657)
● L'autor ha aconseguit el punt culminant en el
seu objectiu de crear una atmosfera amb la
llum i la vaporositat.
● La llum que entra per l'esquerra il·lumina les
filadores, especialment Aracne. El conjunt
treballa en la penombra, aconsegueix
recrear l'ambient d'un taller, fet elogiat pels
realistes del XIX.
● Les filadores es disposen formant una
el·lipse, mentre els seus cosos en escorç
s'inclinen cap avant i cap arrere jugant amb
contrallums.
● La filosa es representa en moviment amb
una subtil pinzellada vibratòria.
● Destaca el contrast cromàtic entre Aracne i
la vella de la seua esquerra (Minerva?).
Potser Velázquez vol denunciar el caprici
dels déus.

TEMA 8 - El Barroc

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to TEMA 8 - El Barroc

Similar to TEMA 8 - El Barroc (20)

More from Pauhistoria

More from Pauhistoria (12)

Recently uploaded

Recently uploaded (11)

TEMA 8 - El Barroc