Els nois i noies de l'Espai Jove Intercultural, conjuntament amb la gent gran del casal municipal, visiten al sastres Jaume Solé, per conèixer aquesta professió dins l'EJI Investiguem la història de Mollerussa

2. Sastre
 sastre m.
Persona que té per ofici fer vestits, especialment per a home.
Darrera aquestes 11 curtes paraules, s’hi amaga una gran professió
que, requereix de paciència, tècnica i dedicació.
És el cas del senyor Jaume Solé, que com a seguidor d’una gran
nissaga de sastres, ha premés que el nom Solé, sigui i hagi estat
des de 1902 un punt de referència no només per Mollerussa sinó
també pels pobles del voltant, en quant al fil i l’agulla es refreix.
Elprofund coneixement sobre la roba, la moda i l’art de constuir els
vestits de la família Solé, va arribar fins a la 3a generació.
Sapiencia iniciada pel seu avi, el Sr. Bartomeu Solé, de qui en va
heretar tots els sabers i quefers d’aquesta elegant professió, i que
al Sr. Jaume Solé li va permetre gaudir de 52 anys de l’art i la
mestria de fer de sastre.

3. TROBADA
 El dia 16- 04 -13 ens trobem un grup de joves de l’EJI
amb un grup de persones del Casal Municipal de la
Gent Gran, per fer una visita al sastre Sr. Jaume Solé.
 El Sr. Solé ens explica com es va introduir en el món
de la sastreria, quin en va ser el seu procés
d’aprenentatge, i totes aquelles anècdotes més
divertides que va viure i experimentar al llarg dels dies
al costat del fil i l’agulla.
 Al seu costat vam descobrir i/o recordar figures
emblemàtiques de l’època, noms antics de carrers i
places de la nostra ciutat. I fins i tot, vàrem poder
traslladar-nos 50 anys enrrera en el temps, tot
analitzat l’evolució del món de la roba.

4. Els nois i noies de l’Espai Jove Intercultural i la gent gran del casal Municipal de Mollerussa, escoltant al

5. El Sr. Jaume Solé, explicant els passos a seguir per fer uns patalons

6. RECULL BIOGRÀFIC
 Jaume Solé Corbella
Bellvís (Lleida), 1945. No va ser fins l’any 1955, quan ell
tenia 10 anys, que conjuntament amb tota la seva
família, ell es va empadronar a Mollerussa, ciutat en la
que seguirà vinculat fins a l’actualitat i que el va veure
créixer tant a nivell professional, com a nivell personal.
Doncs es casa amb la Sra. Antonieta Ruestes, amb qui
ha tingut 2 fills el Robert i la Yolanda. El Sr. Jaume
Solé, va començar a tenir contacte directe i real amb la
professió als 14 anys, fent d’aprenent i sense cobrar “ni
un duro” diu. Tot i que ell ha viscut el món de la sastreria
des de que va nèixer; de fet, la decisió de fer-se sastre
no va ser ben bé vocacional, sinó que el 50% va
provenir de la insistència de la seva família i l’altre 50%
per valoració pròpia. Gràcies a aquest fet, a Mollerussa
hem pogut comptar amb un gran professional de la
sastreia, reconegut , premiat i estimat per la seva

7. La Sastreria Solé
Foto de l’any 1959 de la sastreria ben ubicada,
i vivint uns dels actes de la festa major d’aquell any
La sastreria del Sr. Jaume Solé, ha anat
canviant de lloc.
La primera sastreia estava ubicada a la
plaça Manel Bertrand, concretament entre
l’actual la botiga del Font i una botiga on es
veneien plats i olles.
Després continua a la mateixa plaça Manel
Bertrand, més o menys on actualament hi
ha la sabateria Xarol on hi van estar uns 20
anys, fins l’arribada de la segona guerra
mundial.
I finalment ja van passar al lloc de
referència de la satareia Solé, a la Plaça
Vilaclosa, ubicada ben bé al davant de la
Plaça Major, cocretament a l’anomenada
casa de pedra.

8. La Sastreria Solé
En aquesta imatge, podem veure la
Plaça Major, que en aquella època
s’anomenava “plaza españa”. De fet els
noms dels carrers i places canvien al
igual que les professions, i si en aquella
època, sobre els anys 60, a Mollerussa
hi havia hagut fins a un total d’11
sastres, d’entre els quals, els més
coneguts eren: el Tribó, el Colom, el
Rabassó, el Ripoll, el Fabrés i
l’Amador. En aquests darrers temps
només en quedaven dues la Prats i la
Solé.

9. La Sastreria Solé
Aqui el podem veure amb una tieta a
l’entrada de la sastreria als anys 1990

10. La Sastreria Solé
En aquesta imatge, veiem el Sr. Jaume
Solé, dins la seva
sastreria, acompanyat de la seva Sra.
l’Antonieta.
La sastreria estava oberta tots els dies
de la setmana fins i tot dissabtes i
diumenges, de fet, ell explica que
treballava un total d’entre 13 o 14 hores
diaries, i si feia falta els diumenges
inclosos.
Tot home, com a norma en aquella
època havia de tenir un “traje” com a
mímin, i de fet el Sr Solé ens explica
que normalment el primer traje que un
home es feia, era el d’estiu, l’any
següent es solia fer el d’hivern, i per

11. La Sastreria Solé
El fer de sastre “és un ofici de molta
solitud” ens explica el Sr. Solé, doncs
com ja hem comentat abans es
passen moltes hores cusint i a més
amb encàrecs molt difícils.
Hi havia qui es pensava que anar al
sastre, era com canar a Lourdes
comenta ell. .. Com si el miracles
fossin possibles, i els baixos
passessin a ser alts i els grassos
prims...
Aquest solitud però, el Sr. Solé l’ha
compensat amb l’altra seva gran
afició, la música. I de fet en
l’actualitat, té una gran col·lecció de
temes musicals, que l’han
Aquí el veiem cosint uns pantalons

12. Formació de sastre
Fins als 17 anys va anar a lleida a
aprendre la professió, i ho va fer a la
casa Casanoves.
Tot i que per millorar el seu art, dels 17
als 25 anys es va estar formant a
Barcelona amb el famós sastre Pellicer.
Aquí va poder aprendre tècniques més
modernes i el corte. De fet, aquest
sastre era el més buscat i reconegut de
Barcelona.
I va ser aquí, a Barcelona on va cobrar
el primer sou.

13. Formació de sastre
A la sastreria del Sr. Pellicer, es feien
d’entre 80 i 100 vestits d’home al mes.
Aquí és on va ser que el Sr. Jaume
Solé, va agafar una gran experiència i
dominar l’art de la sastreria.
Moda i vestits al 1965

14. “calaix de sastre”
Expressió catalana que significa: “Conjunt de coses
diverses i desordenades”.
En aquestes fotografies es pot observar el calaix de
sastre del Sr. Jaume Solé, on s’hi pot trobar
absolutament de tot. Acompanyat de la típica cadira
de sastre, en la que s’hi ha passat jornades de fins
a 11 o 12 hores seguides treballant. Gran aguant
d’esquena és que necessitaven aquests
professionals, de fet la majoria han acabat geperuts
Aquest calaix de sastre és del 1902

15. Realització dels “trajes” d’home
 Primer, es prenien les mides de la
persona per tal de poder confeccionar els
patrons
 L’estil dels “trajes” es basava en
revistes, la idea de la persona, tot i que
no canviaven molt els uns dels altres.
 Després, es tallaven les peces i s’iniciava
l’art de cusir (posant punts, les bastes
etc...)
 Finalment el “traje” estava confeccionat i
al emprovar-lo es donaven els darrers
retocs.
 Tot això va canviar a partir del 1960, docs

16. Realització dels “trajes” d’home
 Fer un traje en aquella època costava
unes 50 pessetes
 El “traje” complert, en un mes ja
estava confeccionat; i uns
pantalons, si no hi havia més feina a
fer, en un o dos dies ja estava fet.
 Per escollir la tela, en els inicis de la
sastreiria, hi havia tota la peça de roba
i s’escollia la que més
agradava, posteriorment, tenien uns
llibres de mostres, i s’encarregava a la
casa la quantitat necessària.

17. Reconeixements
Diploma Pedralbes de
reconeixement de més de 30
anys a la professió entregat a
Barcelona

18. Reconeixements
Diploma acrediatatiu que
s’atorga, als Establiments
Comercials Centenaris. En
aquest cas, el diploma va sre
entragat al Sr. Jaume Solé a
Barcelona.
El det de ser un establiment
comercial de més de 100
anys, es va poder demostrar
gràcies a un paper que
guardava del seu avi, on hi
constava, que va pagar una
pesseta d’impostos a
l’Ajuntament de Mollerussa

19. Reconeixements
Premi de més de 75 anys a la
professió entregat per Jordi Pujol
al 1987, al recollir-ho el Sr.
Jaume Solé va recalacar que
Mollerussa era a la comarca del
Pla d’Urgell (que en aquell
moment encara no existia), el
president de la Generalitat de
Catalunya ho va ressenyar
durant la cloenda de l’acte, tot
afirmant que aviat es podria
satisfer aquella demanda. Tant és
així que l’any següent es crea la
comarca; fet del qual aquest any
en celebrem el 25è aniversari.

20. Estris destacats de la sastreria
De tots els etsris el més car n’era la màquina
de cosir. A les imatges podem observar la
que tenia el Sr. Solé, una Singer industrial
de l’any 1900.
Màquina de
cosir Singer
Màquina Singer de l’any 1900

21. Aquesta màquina Refrey, ja és més nova. Les
màquines de Cosir esdevenen l’eina
principal de treball, doncs amb elles es pot
treballar qualsevol peça de roba, per molt
dura que sigui.
Màquina de
cosir Refrey
Estris destacats de la sastreria

22. Aquí podem observar el guix per marcar la
peça de roba; posant els patrons
damunt les peces, es repassa la seva
forma, per després tallar-les.
Guix de
sastre
El guix està damunt del
caixó, on si s’observa
acuradament en podem
veure les raspes
metàl·liques, que
permetien afil·lar-lo per
poder fer un traç el més
prim possible.
Estris destacats de la sastreria

23. La planxa que aquí podem veure
és del segle passat, i la última
vegada que la va utilitzar va
ser l’any 1961. Aquesta
funcionava amb carbó i per
l’obertura del darrera en
sortia el fum. De fet quan era
utilitzada, tota la gent que en
aquell moment entrava a la
sastreria, acabava molt
marejada.
Aquesta planxa té un pes de 6
quilos i una trajectòria de 111
anys de treball.
Primera
planxa que
va utilitzar el
Sr. Jaume
Solé
Estris destacats de la sastreria

24. Seguidament, vàren aparèixer les
planxes elèctriques, i a l’esquerra
en podem veure una de les
primeres. En els dos punts de
connexió, s’hi feia encaixar els
cables elèctrics pelats, per tal que
la corrent acalenti la base de la
planxa.
Aquestes van anar evolucionant i
sota en podeu veure un exemple
Planxes
Estris destacats de la sastreria

25. Les tisores de tallar, havien d’estar sempre molt
ben cuidades i esmolades; qui s’encarregava
de fer-ho n’era l’esmolet. A les imatges en
podem veure 2, els primers que van sorgir,
anàven amb una estructura fixa que havien de
transportar a coll de carrer en carrer. Més
endavant, el mecanisme d’esmolar es va
afegir a les bicicletes i tot aprofitant la força de
dínamo permetia esmolar tots els estris
necessaris.
Tisores i
Esmolets
Estris destacats de la sastreria

26. El didal de sastre. Un sastre cus de
costat i de fora a dins, mentre que
les modistes ho fan de dins a fora.
Per això el didal de sastre no
requereix estar tapat, mentre que el
de les modistes sí.
L’atra eina imprescindible són les
agulles, i aquí sota podem veure les
del Sr. Solé.
Els didals i
les agulles
Estris destacats de la sastreria

27. La pala, que serveix per picar i donar forma a
l’espatlla.
El passa correu, uitlitzat per donar la forma
dels pits a la peça del davant.
La guitarra, que serevix per cosir les costures
dels pantalons
La Sisa, que amb forma de gota, s’utilitza per
fer les formes corves als patrons.
Un regle amb forma corba per fer les
mànigues.
I un regle per tallar anomenat 6 pams i mig que
correspon a 1,20 metres.
La pala i
sisa
Estris destacats de la sastreria

28. Les teles
Casa
Tamburini
 Tot i que els anglesos eren els
millors del món el·laborant les teles
de roba, a Catalunya la indústria
lligada a l’el·laboració de les teles
es sitúa a Sabadell. Allí destacava
la casa Tamburini, qui tenia el
màxim segell de distinció i prestigi
en aquell moment, és a aquesta
casa on el Sr. Solé els comprava
els teixits, per confeccionar els
millors “trajes”.

29. Famosos als que va fer algun
vestit
Ethel Rojo
A la vedette Argentina Ethel Rojo, que
actuava a l’Apolo, situat al paral·lel de
Barcelona. El Sr. Solé, va tenir el plaer
de poder-li prendre les mides,per tal que
després el Sr. Pellicer li confeccionés
una sèrie de vestits.
I a l’entrenador del barça durant el període
del 1965 al 1967, Roque Olsen, li va
fer11 “trajes”.
Roque Olsen

30. Altres anècdotes
Al 1965, el torero més famós d’aquell
moment, anomenat Mario Cabré, va
conquistar la mussa d’Ava Gardner (actriu de
referència del moment).
L’Ava, era considerada la mussa del sastres, i
Mario Cabré en consideració a ells, els va fer
una dedicatoria tot fent una poesia
anomenada el nombre de dios, que podeu
veure a la imatge de l’esquerra.
Ava Gardner i Mario Cabré
(1951)